aixopluc

Cruïlles o abismes,
o la possibilitat de transformar el caire viu
en escuma tendra i sorra de platja.

Que la vida et diu arbres,
i que sí, que branca i arrel
que tiba i acull tota la llar del teu cos
però alhora que no, que fulla i vent
que criden blau i verd sense marges
ni ampits on recolzar culpes i recances.

Et van fer gran i ampla,
sense baranes,
però sovint esdevens laberint
per donar aixopluc al minotaure.

innocuïtat

Aquest voler i no voler tornar al blanc.

Perquè el blanc no és inofensiu 

sinó que tot ho taca.

ventada

L'ahir és remor de vent a la sang
i impaciència a les branques.
I penses en aquest viure lent,

en aquest mesclar-se amb la matèria dels dies,

amb la contaminació dels seus pulmons

cansats de respirar tant gris rutina.

La vida és ara cada cop més alè,

més asma, més ranera,

i tu, menys ahir.

aigua dolça

Al fons de l'armari,

un jo de brànquia i escata.

Descobrir-me de nou peix 

que respira aigua dolça

entre capes de roba vella 

i plecs de temps.

Oblidar no vol dir desaparicions.

abrils

Pensar el cos.

El verd que et sosté,

l'heura que et vertebra,

aquest viure sotabosc.

I respires llum

i apames panys de cel,

i sobrevens branca, 

un tast intens d'escorça,

quan desitges la veu de fusta

que, carregada d'abrils,

et llaura incendis a la pell.

paisatge amb neu

A dins i a deshora, 

un silenci d'hivern.

Saber-se, però, neu nova 

sobre el paisatge de sempre. 

Que aquesta dèria d'anar més enllà 

dels mapes et faci valenta, 

i goses travessar el territori conegut 

de la pròpia pell pronunciant la bellesa 

de la nit més freda 

amb un deix d'agulla fina i gel. 

Que no se'ns trenqui la veu.

males herbes

Sentir com creixen 

i s'estenen les males herbes 

cos endins. 

Entapissada d'una ànsia verd selva,

maleir la mà que va plantar 

la llavor d'aquesta nosa perpètua.

mecanismes

Ensinistrar la paraula 

perquè mossegui 

amb ullals esmolats i invisibles.

Que la ràbia no esdevingui verí.

trampa vital

Que, de sobte,
desaparegui el rastre
del poema que m'ha dut fins aquí.

Perduda doncs
en aquest diumenge incòmode,
trobar que la vida
-que baixa massa plena de vida
de vegades-
no em deixa viure sense ofegar-me.

arbrar

De sobte, una ànsia d'arrel. I el cos se'm ramifica i la carn se'm dispersa, i aquest no saber com saber-me en una pell que crida escorça transforma saliva en saba que flueix incertesa amunt. I sóc fulles en fotosíntesi contínua dins d'una nit lluminosament nòrdica on els corcs somien amb l'aspror de la meva fusta. Fruita dolça quan em salves amb aquesta fe de dits lleugers que em formiguegen la vida. Dubto en totes les tonalitats del verd i del verb, i estimo amb la dèria de l’heura que s’escriu sobre la pedra. Ànsia d'arrel que no s'atura i em creix a dins i et busca, impacient, en la raó de cada petit terratrèmol per nodrir-se.

derrotes

Estructures, ànimes, esquelets. 

Alçar arquitectures sobre el paper, 

i que trontolli la paraula exacta, 

                                                             justa, 

a l'hora en punt del vers.

abordatges

Dies de mar grossa 

i banderes pirata. 

I nues la teva pàtria 

-avui més petita que mai- 

a la gola perquè no te la prenguin.

rêve de moi

but perhaps the dream

is dreaming us

Sting, When the angels fall

Que la fragilitat em ve de dins i traspua aquesta pell d'argila i pedra amb ànsies de muralla. I la mullena em degota i em delata malgrat el somriure franc i fàcil i el posat esquerp. I dius parapet, i barricada i altres paraules que acumulen capes, sostre, teulada i paret. Esquerdes arreu, i una por líquida sempre a punt per escolar-s'hi, per injectar-s'hi. Osmosi. En aquest intercanvi de fluids, que hi romangui l'essència d'un no-res que ho és tot, un saber que sí però no i viceversa. Que la fragilitat em ve de dins, i de vegades el somni t'inventa somiant-me i la pell se m'enruna. Les teves mans, però, a frec, em recullen la nit i aquest desig que, com un àngel de la guarda, sempre em salva.

insomni

Ser l'espectacle de la nit 

que es devora a si mateixa, 

caníbal.

I pregaràs 

per la tendresa de la carn,

per la llargada dels ullals,

per tal d'apressar-ne l'àpat.

poema en vermell

Faig esclatar roselles als marges del pit. 

Vermells vegetals, 

primaveres brutals que vessen cor 

a cada paraula.

Que tremoli el vers.

ser o ser

Poder passejar 

-com he fet sempre- 

d'un ser a un altre. 

I que la diferència sigui 

-tan sols-

pronunciar 

o no pronunciar 

una erra.

orgànic

La fusta de la teva veu,

l'heura de les teves mans

com a origen de tots els boscos 

que habiten els meus dies. 

Tu com a llar, aliment, 

matèria primera, 

oxigen.

salaó

Que cada cop costa més mastegar aquesta vida de carn salada i dura. Assaborim i celebrem, doncs, l'àpat en què la fortuna, compassiva, ens ofereix un tast de cel perquè se'ns desfaci a la boca.

fòsfor

La tarda juga a incendiar

el blanc decadent d'un pany de paret.

I tu, maldestra, 

intentes imitar-la sobre el paper 

amb mots que no s'inflamen.

De vegades ets tot de llumins molls;

de vegades, la possibilitat d'un foc 

que viu dins d'una capsa.

La bellesa, sovint esquerpa,

no deixa compartir la llum d'una horabaixa.

fotosíntesi

Aquesta ànsia d'ésser 

que reafirma la idea de cos, 

caos, cau, matèria. 

Ser tija, arbre, fulla, tronc, 

estendre la pell al sol dels dies

i esventar el verd com a bandera 

d'aquesta pàtria petita que som.

Inventar dèries vegetals

de tacte d'herba al paladar,

                                         clorofíl·lies.

Saber-nos rics en saba nova,

contrabandistes de vida

en els límits de la foscor. 

I que sovint no hi hagi prou nit 

per processar tanta llum.

crash boom bang

I el dia naufraga en aquesta selva indomable que han esdevingut els meus cabells. Batiscafos i escafandres per mirar d'entendre què passa avui dins d'aquest oceà particular pintat a mà amb un color fet a mida, i ple de peixos de plàstic, autòmats marins i meduses de gelatina.

Plou al fons de la imaginació, i les meves dèries viatgen en avions de paper que no duen paraigües.

sense preavís

El desig, a deshora. 

I aquest voler-te sense preavís 

incendia el pit dins aquest boscam 

fet de batec i costella. 

La set esprem les hores 

en el desert de l'espera:

el consol de l'aigua és a l'horitzó 

dels mots que ens sostenen.

Trobar-te al final de les paraules.

Ets oasi, calma, 

marinada, capvespre.

masculí singular

Mires -i admires- la perspectiva d'unes mans tot substantivant-ne el tacte.

De vegades la bellesa parla en masculí singular.

nits de sol

En aquesta dèria 

de verbalitzar la foscor,

l'oportunitat del poema per, 

dins l'opaca obvietat d'un mur,

provocar albades.

El vers com el fil de llum 

que dóna sentit a l'escletxa.

esbós

Que l'ànsia atropelli la cal·ligrafia ordenada d'uns dits anestesiats pel seny de la pauta i el marge.

Conquerim el blanc a cop de traç rebel.

incendis

Saber-se el desig ancorat a la pell 

com un estel amb tot el fil estès, 

amatent, 

tot esperant que el vent s'encalmi.

I que el desig en si esdevingui 

el descens 

-gradual i etern- 

cap a l'hora en punt 

en què s'incendia el tacte.

constant craving

Em tornes a néixer cada dia a dins, fruit d'aquest amor camaleònic. I creixes i te'n vas a cada moment, i jo encara no he après a ensinistrar aquest enyor que ve de sèrie amb l'ofici de mare.

dèrmic

Tanta bellesa a tocar. I la por, com un voltor en vol circular, esperant que la pell se't torni tan dura que sigui impossible amarar-se d'ella.

Però no. Encara l'emoció, encara el calfred, encara la paraula com a bàlsam. 

my favourite song

Entonem un estiu en si major. Majúscul. Superlatiu. Rostem el plat dels dies, escurem la closca de les hores, bevem-nos les ganes a galet, despullem les nits i obrim de cames el desig, ara que ens parla en una llengua obscena que es pronuncia amb un alè d'oratge calent. Nodrim-nos de blaus, de grisos, de verds. Nodrim-nos de la pròpia carn que demana aventura i tacte dessota la pell. Entonem un estiu, sí, en veu alta, rotund. I una tardor i una primavera i un hivern. Que la vida, de tant en tant, ens fa sentir invencibles: tan sols ens cal trobar una cançó.   

mesures d'emergència

Tardes ingràvides, 

o com s'evapora la vida pell enllà

mentre inventes verbs rèptils

de sang freda

mesures d'emergència

conjugacions que s'arrosseguen

en un intent desesperat de retenir-la 

a frec de cos

a frec de dent

al subsòl d'un poema.

un no-poema

Inventar un no-poema per als silencis còmodes, de roba baldera i sabata vella. Un no-poema que no comenci, que calli per a les estones de felicitat en les quals hi ha lloc per a tot excepte per a les paraules. 

cinc anys

Conxorxa del cos: química adversa i un saber-se a alguna banda sota capes infinites de pell. Aquest viure atrofiat a la superfície i la fam anestesiada dins un cau secret on mai n'hi ha hagut prou amb gratar la crosta per sortir-ne.

Líquid, el mapa que et duu a la sortida del laberint. I t'aculls de nou sense demanar-te explicacions. Benvinguda a casa. Welcome back home.

sal de fruites

Regust d'estafa als sentits quan paeixes els versos mediocres de poetes sobrevalorats.

Sort que sempre tens a mà un bon poema d'algun autor humil per combatre la indigestió.

kiss me, kiss me, kiss me

Una parella es besa amb tendresa al carrer. I penso en el temps que s'estén entre tu i jo, com un fil llarg i invisible que ens uneix. Penso en totes les hores que han passat des del darrer petó apassionat i el pes de la rutina se'm precipita al damunt, sobre aquest cos cansat d'aquesta edat que sovint li lleva la veu per entonar unes paraules boniques quan ningú no les espera.    

Els mateixos anys que marquen arrugues a la pell també atenuen el foc, i les carícies potser ja no cremen com abans. Però tu i jo sabem del cert que l'amor no només es compta en petons.

allò que érem

El poema com un monument en vers 

a la pulsió que ens deshabita.

Digerim la nostàlgia 

mentre vestim el desig desgastat 

amb els colors brillants amb què l'enyor 

pinta les parets de la memòria.

mantra

Remor de cavalls al galop, a la sang. 

Se'm precipita per dins una vida 

que encara no conec, 

una tardor que se m'arrapa a les pestanyes 

per no caure al fons de la mirada. 

I em dic, et dic, us dic un i altre cop 

-com un prec, com un mantra- 

perquè plogui avall aquesta por que ho taca tot 

amb un tel de color de fulla seca, 

d'ametlla amarga.

cardíac

Un ai al cor atropellat pel batec en trànsit que cerca la sortida del laberint que són les costelles quan la por pren el pit i el senyoreja. Mastegues déjà vus que són ecos de tots els possibles futurs que viuen a les cançons que envelleixen amb tu.

La fúria que creix dins l'embull intricat d'una sola possibilitat té gust de foc i menta.

distància entre dos punts

Tornes a l'ahir durant un instant

per esmenar un avui 

                                                   mal dibuixat.

Malgrat l'ajut de la línia recta,

el camí a recórrer cada cop és més llarg.

I no hi ha dreceres.

peep show

Trencadís de vides pseudoideals. Petites felicitats que componen una façana darrere de la qual amaguem tota la merda. Digues voyeurs digitals, digues e-xhibicionisme, digues Instagram.

entre línies

Ningú no ens ho va dir, això.

Ningú no ens va dir que 

la vida s'ha d'escriure entre línies 

per entendre-la millor.

líquida

A estones aquesta por inútil 

que petrifica el batec. 

Un segon, dos, 

i llavors el desgel. 

El cor cau dins teu, 

ara que esdevens líquida, 

i no saps si pou o riu, 

si pedra i molsa 

o còdol arrodonit pel corrent.

simbiosi

La fam, 

a trenc de pell, 

esperona la salvatgia del tacte 

que cavalca fins al record del primer 

mossec en aquesta carn que és ja tan teva 

que t'hi reconec la veu en cada gest.

cop de puny

La brutalitat de la llum que 

desprèn la veritat

encega la carícia de l'engany 

amb un cop de puny.

La boca hipòcrita escup vidres trencats.

aerostàtic

La realitat com una arrel fonda, 

com un llast. 

Que la voluntat, de tan feble, 

s'aliï amb la mirada ingràvida 

per enlairar-se com un globus 

paisatge enllà.

wish list

Un exèrcit de tèrmits devorant un somni de fusta. El codi secret dels semàfors. Cavalcar el costat salvatge i aspre dels núvols. Un petó a deshora. Despullar mandarines a mitjanit, i dibuixar paraules taronja a l'aire amb l'olor cítrica que resta als dits. Una guardiola a vessar de temps. Tu. Brodar fotografies a una memòria en blanc. Quelque mot en français. Alle Blumen. Totes les flors.

sense mapes

L'amor és un cos sense adreça 

on l'instint, cec, 

va a dormir cada nit.

pessigolles

Em mosseguen totes les boques que em falten 

quan els teus dits, 

                                                 àvids de rialla fàcil, 

cerquen sense èxit un bocí d'infantesa 

oblidat entre les restes dels naufragis 

que la ressaca del temps bressola

fins a la riba d'aquest cos de pell cansada.

resistència versus resiliència

Quanta decepció pot suportar l'ànim sense vinclar-se?

cerco un centro di gravitá permanente

La rutina de la caiguda. 

Que se't negui l'equilibri,

un centre de gravetat.

Que tan sols resti avançar amb pas de cristall 

fins a la propera pedra, 

viure amb el regust de la pols 

a tocar de boca.

Rebel·lar-se contra els vidres trencats 

és habituar-se al tall.

I a la pèrdua de la pròpia sang.

premi

Obeeixes, diligent, com has fet sempre. Fer allò que toca quan toca, ser responsable, bona nena. I quan la vida se t'acosta amb un somriure i fa com l'avi que ofereix al nét l'oportunitat de ficar la mà a la butxaca de la jaqueta per veure què hi amaga, trobar que és buida, que no hi ha caramels.

Hi ha dies que se t'acaben les excuses per enganyar-te a tu mateix.

clandestinitat

La debilitat es fa forta en el trajecte del nus
que viatja entre la gola 

i l'estómac.

Hi ha pors com camins que no es deixen desfer
sense que saltin les alarmes,
però una veu de dits valents et diu
a cau d'orella

que la feblesa mai compra bitllet.

paisatge amb blaus

Et nedes el cos per domar la pell líquida.
A les mans, un tacte de mirall
i un naufragi mal escrit a la mirada.

Aboques oceans a aquest temps
que no es deixa posar brides
per ofegar el motí que batega,
indecent,
a cada pam d'enyor.

dia de la poesia catalana a internet

arrels

 

 

No em cal sortir a buscar-te:

ets tot arrels en aquest jo 

que t'acull i et nodreix. 

Abraça'm. I creix. 

Anna Garcia Garay, Els mots encreuats (Ed. 62, 2012)

once upon a time

Faig arqueologia de mi. I el fòssil que he esdevingut amb el temps troba petites històries que escrivia el jo de fa deu anys.

MALSON PARANOIDE

Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.

Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la carícia del fred al rostre. Pel passeig formigues de colors van i vénen, deixant rere seu un rastre de paraules caigudes en desuetud embolicades en paper de plata. Arcaismes de lletres desordenades cuits en papillotte. Tinc gana, així que me’n menjo un parell i, tot seguit, em llepo els dits on s’han arrapat unes quantes vocals i consonants en el seu darrer intent de sobreviure al pas del temps. Mentre continuo el camí cap a casa, noto com se’m regira l’estómac i, sense poder-ho evitar, vomito un neologisme que em mira amb la curiositat del nounat. Immediatament comença a reclamar de forma insistent, entre plors, que en reconegui la paternitat. Em fa l’efecte que m’han ben enredat. Com m’ha agafat en un mal dia, l’he deixat dins d’un cabàs a la porta de la seu del Termcat. Ja sabia jo que avui no havia d’haver sortit de casa. I menys haver-me deixat somiar.

penya-segat

A dins, maregassa.
A les costelles, l'embat de la por.
La veu de salnitre que desgasta la pedra,
                                                                    mot a mot,
com una cançó antiga que l'oblit desfulla
mentre enganya la memòria amb una falsa primavera.

mil nou-cents noranta-quatre

Érem un cos de set infinita; sota la pell, eixams d'abelles. La vida, a punt de vessar per les costures; el cor àvid a punt d'estrena, a punt per ésser trencat. Érem llum, tacte, moviment, soroll. Desorientats, buscàvem el nord als ulls dels altres.  

Sota la pell, ara, un mil nou-cents noranta-quatre que cou. I aboquem tot l'enyor a una playlist que ens recorda que un cop vam ésser set, llum, tacte, moviment, soroll. Perduts encara, ara sabem del cert, però, a quina mirada trobar-nos.

volàtil

La vida com un ocell petit que habita dins 

d'aquest cos-gàbia de barrots massa prims, 

massa separats 

per on podria escapar en qualsevol moment.

La vida com el motiu que el reté a dins,

malgrat saber que la porta és oberta.

electrolite

Inventes un sol a mida per a les cançons tristes que nien a la memòria i sonen en bucle quan la vida desafina. Domador de temps verbals rúfols, constructor de castells de cartes per a princeses despentinades, company d'aventures en alta fidelitat. Mans d'arbre, veu de fusta, abraçada amb voluntat d'arrel. Et voilà, my friend. Primavera'm els hiverns, vols?

l'estiu impacient

Els cabells, arrissats i esquerps 

com un mar embravit; 

a la mirada fosca, s'hi arrapa 

un adéu tremolós a la infantesa que caduca 

davant l'arribada de l'estiu impacient 

que és una adolescència. 

Nen amb tots els contes llegits, 

home a mig fer que, perdut

en una pàtria antiga de noves fronteres,

encara demana un bes de bona nit

per començar a somiar.

edats

Crisàlide, serp en muda.

La bellesa en trànsit, 

la brillantor que cega, 

l'esplendor que es marceix.

Invisibles, els cicles, 

les edats que ningú no vol. 

Tan sols és sensible d'ésser bell 

allò que hom vol veure.

butterflies in my belly

Que el passat s'entesti a esdevenir present tot enviant-te postals des dels norantes. Les emocions dels vint anys, com un iogurt caducat, et regiren un estómac que ja fa temps que va desnonar les papallones. 

drums

Ràbia tipus Miles Teller a Whiplash. Mil bateries al cap sonant alhora, al compàs. Com m'agradaria dominar l'art de la percussió per fer que la mala llet soni a glòria.

parce que

Malgrat els dies rúfols, els abismes, tots els murs, les portes, els panys i les claus, l'enyor ensinistrat, la fe apedaçada, les distàncies esquerpes i l'hivern interior, saber que hi ets. I que hi sóc.

Celebrem-nos, doncs. Perquè sí. Perquè tu. Perquè jo.

botons

T'espolses els dilluns grisos mentre intentes cordar-te una nova setmana al cos amb tot de botons rescatats d'altres naufragis d'hiverns fets de llana i calendari.

Pidoles matins amables, d'una llum de sol valent per, sota l'abric, péixer primaveres.

càries

Mastegues la ràbia perquè t'esclati a les dents. I inventes una pau sense mots, una col·lecció de silencis fets de metralla.

Hi ha dies que ja neixen essent batalles perdudes.

conditio sine qua non

Tenir-ne prou amb la passió per si mateixa, sense adulterar, malgrat el cos cansat i l'ànsia adormida.

I que l'amor tingui memòria de nosaltres.

cristall

El matí, esplèndid, entona una melodia de cristall.

La bellesa, de vegades, és una veu transparent.

causes impossibles

Un piano desaforat estavella notes contra una paret. I tu desfàs la tarda a través del finestral en fils de pluja que es resisteix a caure i manats de música desordenada. La humitat es dissipa a mil revolucions per minut mentre maldes per fer callar la impaciència amb el darrer esborrany de felicitat. El vermell de l'autocorrector et diu que no, però sempre has tingut el mal costum de guardar un seient per a l'esperança. 

clorofil·la

D'entre el gris de la mediocritat, entreveure els matisos més brillants. O que de tant en tant se t'il·lumini la mirada amb l'esclat d'alguna tonalitat que, rebel, s'escapa i destaca del cel ennuvolat de la rutina.

A l'aire d'un capvespre, surant, una carícia de clorofil·la. El coratge és d'un color de focs artificials.

cal·ligrafia del silenci

La part de tu que es nega a deixar l'efervescència. I mires de convertir aquesta fam en heura que se t'arrapi per dins i que arreli a les paraules i que cobreixi les parets i el paisatge interior i, amb la gola atapeïda d'un verd esmolat d'urpa, emparrar aquesta impaciència a l'estructura invisible del blanc mitjançant un crit pautat.  

forats

Arribar fins aquí, tan plens de tot. 

El repte és ara, davant l'escenari de la mancança, evitar buidar-se.

tendrums

Crepita el tacte que no gosa 

dir la pell amb veu d'escorça. 

Elèctrica encara l'empenta fossilitzada, 

la nostàlgia metàl·lica del gest. 

Un cop vam ser tendres 

i ens ho repetim per dins, 

un i altre cop 

(la paraula és os-moviment-

cartílag-articulació)

per no deixar de ser-ho.

quaranta i

La carn vessa pel record 

de la silueta dels teus trenta anys. 

I dius prou als límits que enceten la pell 

d'aquest ara tan rotund 

que encara no tens apamat.

but you are still alive

Escolto Jagged little pill d'Alanis Morissette al cotxe per encetar un altre dia de rutina, i recordo quan vaig anar a comprar-lo immediatament després de sentir You oughta know a la ràdio, quan em vaig sentir identificada amb aquella noia que cantava emprenyada, que havia aconseguit posar música i lletra a la mala llet, a aquella impaciència, a aquella voracitat que se'm -se'ns- menjava per dins. 

Arribo a destí, apago la música. Silenci. A The city of blinding lights Bono es lamenta preguntant-se "what happened to the beauty I had inside of me?". Jo acabo qüestionant-me, inevitablement, on coi ha anat a parar la meva fam.

make a wish

Demanes temps al nou any. Temps per deixar de llegir i escriure malament i a corre-cuita. Temps per poder mirar amb calma dins teu, a fora, en totes direccions, i així triar les paraules adequades per ser capaç de fotografiar la tristesa, l'alegria, la desesperació, totes les cares de la vida, amb un sol vers.

taula de salvació

Dies d'una veu de mans fredes que recorren l'esquena dels instants en què tu i jo ens sabem primavera pell endins. Dies així, de límits i llast i àncores i esquerdes, per combatre'ls llegint-nos els carrers deshabitats de tacte amb un deix de llar i llana per rescatar-nos de tots els naufragis que inventa l'hivern quan cau la tarda.

funàmbul

Recolzes el pes de la paraula al vers tibant. Un pas, i un altre. I avances per l'equilibri fins que el calfred, intens, et sacseja fins fer-te caure.

 

Hi ha poemes que no es deixen recórrer fàcilment. Tot i la xarxa de seguretat, no en surts intacte.

oxigen

Massa incertesa a l'aire que respires.

I ofegues la por en aquest excés 

de dubte i oxigen. 

La mateixa por que et neda per dins 

dins de la certesa 

de tots els tactes possibles.