crec

La poesía
es
lenguaje
que al romperse
                                                        cruje.

Lo superfluo y otros poemas, Alberto Santamaría

Saltar de fulla en fulla per les voreres d'una tardor llunyana per sentir cruixir el groc impossible d'uns dies que ja no tornaran. De vegades voler descriure la remor de l'enyor arrossegant els peus pel passadís de la memòria, i no. De vegades aquell dolor petit, agut, afònic i esmolat del full de paper que, subtil, esquinça la pell d'un dit distret, i sí. Quan els mots mosseguen el vermell precís del cor amb dents invisibles, la poesia crida perquè els altres no sentin com et trenques.

blanc i negre

Darrerament, malgrat tot, saber-te guspires a aquests ulls d'estiu que devoren roca, asfalt, teories i paraules. La memòria és una set que se't desvetlla a deshora, i et llegeixes a tu mateixa en clau de passat per recordar-te fantàstica en metàfores impossibles, ara que ets desordre i oblit.

Invoques en veu baixa una pluja fina que incendiï aquesta pell deserta en capvespres magrana i carícies de menta. Regust de gris cendra a les parpelles. Que tornin tots els colors.

futur proche

Feta de dreceres i revolts, abraço cercles ara que intento tornar a parlar l'idioma dels peus que saben on van. I vull dir sabates noves malgrat la certesa de la nafra a la pell, però és que crema als dits el goig d'estrenar un mapa nou d'enllocs que esperen a alguna banda. M'espolso aquest temps de cal·ligrafia esquerpa amb un gest que vol ser valent, que estic cansada de mesurar els dies amb el pes del nus que s'ha instal·lat a la gola des que vaig oblidar com s'embastaven els versos als marges de la veu.

Benvingudes les línies rectes entre dos punts, les hores que saben trobar el camí de tornada a casa, la bellesa discreta i totes les metàfores que encara haig d'escriure.

   

everything is electric

Baixar fins allà on tot és fosc i regirar el calaix de la mala llet per trobar un 'prou' prou contundent perquè et faci bullir la sang. Que fora capes pesades de grisor, que a dins encara s'hi remou quelcom, encara que només sigui aquell pòsit de tu que s'activa amb la cançó adequada i malda per pujar cap a la superfície per ensenyar les dents i instal·lar-se a la mirada.

Saber que hi ets, nena de foc i mel, rialla enjogassada. Que hi sóc. Encara.

una religió pròpia

Alba Camarasa (Guadassuar, 1987)

Cada persona que escriu poemes

funda una religió pròpia:

Té el seu repertori d’oracions,

els seus altars.

Té -o no- els seus confessionaris,

un dress code, un posicionament

des de la iconolatria fins a la iconoclàstia.

Cap, un o uns quants déus.

I si hi ha sort, fidels, que faran d’eco

de la Paraula.

I una fe en allò que escriu que vertebra

la raó de seguir escrivint.

Sobretot Fins i tot, en el dubte.

Dels poetes -i de la poesia-, se n’han dit moltes coses. Intentar definir-los no és tasca fàcil, però trobo que aquí n’Alba Camarasa fa un retrat excel·lent de la persona que escriu poemes tot fent una analogia amb la religió. El poeta és sacerdot i creient; creador de la seva pròpia doctrina i encarregat de predicar la seva paraula entre els fidels i alhora, devot. Perquè, tal com Camarasa afirma en els darrers versos -genials!- el poeta ha de creure en ell mateix per continuar escrivint davant el dubte, la insatisfacció, el fracàs o la indiferència. Escriure poesia és sovint un acte de fe, un misteri que es debat entre allò íntim i la necessitat de dir-nos obertament. El que dèiem, una qüestió de fe. Amén.

*Secció El Poema, publicat a Week& Cultural