“Va caure d’un núvol i es va estavellar contra el terra de la seva vida real. Es va fer mal. Després d’eixugar-se les llàgrimes i de curar-se les ferides, inicia el nou camí, trontollant però amb decisió. Mentre travessa indrets oblidats, deixats de banda fa temps, es va creuant amb cares conegudes que somriuen i caminen al seu costat per la sorra d’una platja durant una estona, acaronant-la amb el caliu de la seva companyia.
Fa més d’un any d’aquestes paraules. D’aquella tarda de sorra i platja, de passeig a la vora del mar amb els peus nus i les sabates a les mans. La recordes? Els atzucacs finalment van esdevenir viaranys per on encara continuem caminant. Em vas dir que no perdies l’esperança de trobar aquella pedra blava que t’havia de regalar el mar. D’alguna manera, crec que aquella tarda jo la vaig tenir a les mans.
I és d'una blavor preciosa. Com les teves paraules.
ResponEliminaUna abraçada!!!
M'agrada moltissim el q has escrit, em sona, de vegades tenim coses q ens pertanyen en aquell moment i després acaben marxant.
ResponEliminaés un text preciós!
ResponEliminaés clar que la recordo... i segueixo buscant la pedra blava, però ara la busco per buscar, només per posar-la entre les altres que guardo...
perquè sóc conscient qua ja la tinc... i porta el color de l'amistat.
un petó ben gran
i un altre de part d'ell
:)
Arare! Quant de temps! M'alegro que la travessia amb el Blauet vagi "viento en popa"... Un petó molt gran :)
ResponEliminawink, el millor de tot és que l'essència de la pedra blava encara perdura... i espero que per molts anys ;)
mar... ahir em vaig recordar de tu en llegir aquest petit text que vaig escriure llavors. No oblidaré mai aquell dia. Ni cap dels que han vingut després. Gràcies per ser-hi. Sempre. Un petó per als dos :)