Un tap de suro naufraga, resignat, un i altre cop en el doll d’aigua. Supervivent de la curiositat de tres ments amb mans plenes de dits petits i xops, finalment li arriba l’indult i el deixen reposar al sol de migdia mentre els ulls d’infant cerquen amb impaciència la propera víctima. Asseguda dins del cercle dels pares, m’agrada mirar-te. Veure com travesses contínuament la línia que separa l’adult del nen. Com sures entre els dos móns sense enfonsar-te, com el petit tap que ara descansa a redós dels jocs infantils. I no puc evitar somriure, malgrat sentir com tot el temps que ens havia concedit aquest diumenge s’escola ràpidament per l’eixidiu de la font. Mentre, a poc a poc, l’aigua es va tenyint del color de l’enyor.
Bé, a mi el que m'agrada és travessar la línia. Així, en general :)
ResponEliminaL.
Ah, sí? No ho sabia... ;)
ResponElimina