La pressió del pont al nas. L’abraçada de la barnilla a l’orella. Ja no sé mirar sense sentir la carícia freda del vidre als ulls. Lents convergents o divergents, còncaves o convexes, brutes o netes que afinen els contorns del món, que esmolen la realitat, que em retornen la nitidesa que vaig perdre entre lletres i nombres de guix un dia qualsevol d’escola. Sota la dictadura del cristall durant el dia; dins la presó de les parpelles durant la nit. De tant en tant, però, un instant de llibertat. Em deslliuro del pes del vidre en un acte de rebel·lia. No em calen ulleres per recórrer els límits del seu cos. O per somiar desperta.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada