Condueixo, cansada, de tornada cap a casa, on m’esperen el caliu, la tranquil·litat, la calma. És fosc i la carretera m’acull càlidament, com una vella amiga, malgrat estar ben humida. Mentre ressegueixo amb comoditat tots els seus viratges, engego la ràdio i comencen a sonar, una rere l’altra, cançons que posen en marxa el mecanisme de la memòria. Breument torno a sentir el regust de totes aquelles hores pintades amb somnis adolescents. I el pes de la distància que separa aquells dies i els d’avui; allò que anomenem “vida”. Al cap i a la fi, una carretera ben humida i plena de revolts que ara, cada nit, em duu cap a tu. Cap a casa.
Precisament: ara vinc! ;)
ResponEliminaL.
La vida és una carretera per on no tornarem a passar. Podem mirar enrere, però amb compte, perquè davant vénen revolts.
ResponElimina