TACA EN LA PARET

empassar-me sis mars en cada bes
lliurar-me de mans i de coixins
xuclar llimes verdes quan et palpo
rebregar-me el nou cervell en trenta crits

Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

Arrenco claus de la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré i planto llavors d’idees dins dels forats buits. Mastego paraules. Aspiro imatges surrealistes. M’injecto melodies noves per via intravenosa. En plena sobredosi de sentiment, imagino que estic feta de traç, de pols de grafit, i que un regust de poesia em dibuixa el nas i la boca. Sóc una dona de línies isòbares que resulten de la unió de les pigues imparelles de la meva pell. I esborro amb el dit aquest esboç minimalista de mi. Aquesta tarda de Nadal esdevinc una taca en la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré.