Són dins meu, com tants altres. Formen part d’un teixit orgànic, viuen sota la pell o són simples punts en el mapa del cervell. Inherents a la meva infantesa, talment com la llet amb Nesquick o en Mazinger Z, van créixer en mi com un eco que es repetia els diumenges de xiruca i muntanya. Els nois de Liverpool van donar pas a les West End girls, que em van dur de la mà cap a una adolescència que s’iniciava en la foscor de les nits de divendres amb banda sonora de ràdio. Eren temps de descobriments, de còctels d’hormones, de canvis i dubtes. Més de vint anys després encara hi ha moments que torno a sentir-me perduda, i llavors els busco a dins. Perquè em retornin fugaçment la certesa i la innocència d’aquells dies. Help... please.
Bona la barreja! Algun dia també et pots trobar amb "A hard day's night in suburbia" o "Lady Madonna shopping it's a sin, but tomorrow never knows" ;)
ResponElimina"All you need is love, New York City boy" ;)
ResponElimina