Et negaré unes quantes vegades, així, sense fonament. Sense creure-m'ho de debò. Només pel plaer de dir-te després en forma de 'sí' rotund que em recorrerà per dins com un eco, fins a omplir el darrer racó del cos. Fins a la fi del món dels ulls, allà on neixen els peixos que saben nedar dins la sal de les llàgrimes que encara han de vessar, fetes d'una tristor passiva, en reserva. Aquelles que esperen que la vida et doni un motiu per afegir-hi l'aigua que manca per reconstituir-les en plor i sortir a apagar focs que cremen pell avall.
Hi ha dies que ets una certesa tan concloent que m'esclates dins del pit en pensar-te. Tinc un cor crispeta.
Anava llegint i ensumava la tragèdia, em semblava un escrit trist, una mica angoixant. I després llegeixo la darrera frase i se'm capgira tot. I ara ja no sé què pensar. Fatal, no?
ResponEliminaGenial la imatge del cor crispeta. Diu molt.
ResponEliminaFatal? No! :)
ResponEliminaGràcies, Salvador. És molt gràfica, no? :)