Esperant que arribi el dia que poguem desterrar les mitges al fons del calaix, i que l'estiu ens enrioli les faldilles. Que s'enfilin una mica més les temperatures per alliberar la pell -lletosa en despertar de la hibernació- de la presó de sintètics i cotons i acolorir-la, un cop més, amb el ritual de gespa, sol, terrassa i balcó de cada primavera. Les sandàlies s'agiten dins de les seves capses, tot intuint el canvi de temps. L'armari comença a ser una festa a la qual estem tots convidats. T'espero allà on acaba l'espatlla, bruna, polida, brillant. Véns?
Jo no vull que arribi l'estiu, però només tinc una cosa a dir: Shangai no és Pekin.
ResponEliminaJo em quedaria amb una primavera o tardor eterna. Su asiento en posición vertical :)
ResponEliminaDe sushi, Panasonic, total...
ResponElimina