El brogit del món, ferotge, a l'altra riba d'aquest mar d'arbres. M'escudo rere el verd, dins cinc minuts de parpelles closes, abans de rugir en silenci tots els vermells que m'habiten. La ràbia, el matís, els tons de carmí que no ha tastat mai la meva boca. Dubtes, remolins; pors en espiral. Molinets de vent al melic com penells improvisats. Què sóc, garbí, tramuntana o llevant?
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada