Amb ajuda de la cullereta, dibuixes espirals al cafè amb llet. Potser en un intent d'ofegar les preocupacions que t'encalcen i que, com més apresses tu el pas, més acceleren elles fins a esdevenir gairebé urgències. Potser si t'atures en sec, des de la pausa podràs distingir les simples cabòries dels veritables maldecaps.
Potser tot és una qüestió de velocitat. De desfer espirals. I tancar cercles. Potser.
L'altre dia pensava que el que es important a vegades ens fa oblidar allò que és essencial. Òndia, i això ha quedat molt Jorge Bucay, no? Aaaaarg!
ResponEliminaMejillón de roca