Perquè de vegades cal abaixar les armes. Perquè hi ha nits que diem prou, i durant una estona deixem de banda la valentia i ens treiem la cuirassa. Perquè de vegades cal tocar la por amb el tou dels dits, recórrer de nou els camins de les cicatrius invisibles, tastar el regust elèctric de la sal líquida, les mans al rostre, espolsar la càrrega intangible que s'acumula a les espatlles. I sentir-se fràgil, feble. Humana.
Plorar no és dolent. Ens fa recuperar la percepció de la nostra -fantàstica- debilitat humana.
ResponEliminaPetons
Justa la fusta. Aquesta és la intenció de l'escrit :)
ResponEliminaI com diu Serrat plou, i plou, i plou al cor ....
ResponEliminaMaría José