two thousand fourteen

Bon Any i bons versos!

el saber ocupa lugar

Fer-se gran vol dir tenir cada cop menys espai al pit per a la sorpresa. 

Rebel·lar-s'hi vol dir, doncs, endreçar l'habitació de les costelles per encabir-hi cor i experiència, i que encara hi hagi lloc per a les visites inesperades i els convidats.

avui pot ser un gran dia

Als matins de fosca i gebre, vestir-se amb totes les ganes de llum. Les hores, a les butxaques, foradades o no, per perdre-les, per gastar-les.

L'ànim és un mecanisme de fil de teranyina i politges invisibles.

inventar primaveres

El pes de tot un hivern

als vidres d'aquesta tarda de diumenge.

L'amor és fet de caramel i marbre,

i el dolor té els dits llargs i fins

i nosaltres, les esquerdes de sempre, 

avesades ja al joc del seu tacte.

Encara recordem, però, com inventar 

les nostres pròpies primaveres.

one-hit wonder

Dies en què et preguntes si la inspiració, la de veritat, tornarà per quedar-se, altre cop, una bona temporada.

doncs això...

groc llimona

Bull el buit que viu a dins quan arribem al voral dels dies espremuts amb tota la recança que poden acumular, amb força, les dents.

Lluna llimona. Àcid, el suc que regalima pels carrers dels mots, nit avall.

campana de Gauss

Que fàcil seria deixar-se endur, riu avall. Però només sé nedar contra corrent.

Com cansa l'inconformisme.

purpurina

Composar vespres en minúscula, d'un silenci de lletra lligada, de cal·ligrafia antiga, com quan teníem tot el temps del món per dibuixar paraules sobre la pauta dels dies elàstics, gegants, propietat d'aquelles mans encara petites.

Que el fred esperona els verbs, i el moviment conjuga núvols de noms i llocs, i invoca paràgrafs i llengües. De quants adjectius estem fets? Els comptem ara que la son amoroseix la carn dels mots i devorem records per nodrir-ne de nous. La ràbia ha perdut les dents i els versos ja no mosseguen com abans. 

Ganes d'escriure l'amor, el soroll del món, el perfum de les coses petites amb metàfores lluentes, brillants. Veu de purpurina. Ara que ningú no em sent, és hora de preguntar a un dels meus déus barats a quin calaix d'aquest cos esbarriat acostuma a amagar la màgia.

chemin de fer

París, a quinze passes.

Tres mans esteses.

braille

Aquest amor,
un poema escrit en braille.

Dur els seus versos,
desgastats,
tothora
al tou dels dits.

La pell et diu de memòria.

mossec

Petits accidents, com mossecs mínims d'agulles de cap als dits, aquest viure precipitant-se cap als vespres, de carpe diem, de cruïlles i agendes mig plenes, mig buides. I menys fotografies de les que voldries.

Sentir-se viu, però, és prescindir de la protecció dels didals.

cues de pansa

Escrits antics com cues de pansa. Llegir-me per recordar que, de tant en tant, tot fent equilibris entre les línies tortes i mal escrites de la rutina, faig jocs malabars amb els mots.

L'autoestima té mala memòria.

marilyn

Em cuso el vent a les faldilles, ara que el sol vol jugar a primaveres, i a mans i carícies sota la taula. Escudar-se rere somriures francs, abocar grapats de bones intencions a l'entonació de cada paraula, inundar-se de ganes de març. Filar la veu del vers, brodar el poema sobre una nit de desembre.

Esclat d'enagos i puntes contra la festa d'un cel de diumenge. Que s'enlairi el futur, blanc de tanta promesa, de tant d'hivern, encara.

campanetes

- Has vist quin sorollet 

més divertit que et fa l'ànima?

Anna Gual, L'ésser solar

Dins teu, la remor llunyana de la tempesta d'una adolescència que s'acosta; dins meu, rellotges de paret que toquen totes les hores.

Ballem en aquesta treva d'espai en blanc, ara que encara dringa la innocència.

Parir mots.

El vers,
el crit,
la darrera empenta.

Que els dits
esdevinguin afònics.

Que la ràbia
vessi per les costures
del poema.

happy birthday to me

Avui em regalo a mi mateixa un poema d'un dels meus poetes preferits, Amadeu Vidal i Bonafont.

Missatge en una ampolla trencada

Recordo quan encara volia créixer. El misteri m’esperava al fons de tots els contes, els amics m’ovacionaven amb la gesta d’apedregar un gat d’entre les bardisses. Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia i em tallaven les ungles, quan no sospitava que un dia tindria un número de targeta de crèdit, un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat. Ara tots formem part de la mateixa derrota i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.

gata maula

Vespres de vellut. El dia jau desfilat entre cançons íntimes amb què apedaçar els finals, les vores de totes les hores que hem begut a galet, una darrera l'altra. Amb llengua aspra de gat, llepar la nit, els versos antics, els poetes que ja no som, a contrapèl. Fets de tempesta i amagatall, ja no sabem trobar-nos al ras i ens busquem pels racons de la casa. Tan sols pols, silenci, engruna, teranyina. El passat, amable, ens acotxa amb la manta dels dies de glòria, i la promesa d'un endemà és ara una escalfor de veu baixa malgrat saber-se el mateix horitzó, el mateix cel. 

Vespres de vellut, versos antics, fil de cosir, agulla i didal per sargir aquest desencís de peus freds. La vida miola. I desafina.

naftalina

A un dia d'afegir un any més a la pròpia cronologia, acceptar -o resignar-se- que a certes alçades de la vida hi ha desitjos que es desfan a les mans quan els intentes abastar, intocables.

Miratges, o massa arna i poca càmfora. 

dilluns, remolins

Fer dissabte de l'amor. Endreçar els petits detalls, enllustrar els motius per enamorar-me de tu altre cop, com si aquest sentiment de terra fèrtil i arrels profundes tornés a ser llavor. 

Estrenem, doncs, remolins a la panxa cada setmana, celebrem aquest vertigen d'ala de papallona a trenc de pell. L'amor, com un llit acabat de fer amb llençols nets.

eriçons

- "How do two porcupines make love?

- Very carefully."

The Thomas Crown Affair

humitats

Em pregunto de quina pasta està feta l'ànima, que de vegades s'estova amb tanta facilitat. O és que hi ha dies que se'ns desborden els rius interiors, de tanta humitat, de tanta aigua. Ser una mica mar, una mica platja, i que la llibertat sigui aquest deixar-se endur pel bressoleig de les ones que es dibuixen al cos. 

L'ànima, aquest animal de suro que sobreviu sempre a tots els naufragis.

je vais te dire

No escriuré el tacte ni el sabor dels matins al teu costat. No, no diré l'olor de les tardes de llana, ni aquest veure'ns les costures, ni parlaré del goig de dir-nos l'amor en veu baixa, de com sona l'amor en cursiva. Le futur, proche, s'il vous plaît. Llavis de cera, paraules de mantega i, a la punta dels dits, l'equilibri d'un univers privat, petit. D'un únic vers, perfecte, que encara ha d'ésser dit. Amb els cinc sentits.