cansada de dilluns ingràvids, de dies que s'escapen cel enllà. cansada de trafegar combustible per llastar les hores -o per cremar-les?- mentre apartem la mirada dels miracles barats disfressats de frases motivacionals. ulls cansats d'esperar postals de futurs millors, de planetes llunyans que orbiten al voltant d'una esperança vana. treva de pluja, m'és igual. els dits avancen cap al punt i final amb la inèrcia d'aquell que coneix el camí de tornada a casa. i la ment que et posa paranys i t'amaga paraules i oblida noms i indrets i dates i dones la benvinguda a la desorientació que, amarga, s'escampa per sota la pell i es barreja amb la sang. còctel de supèrbia i frustració a parts iguals. dius engrunes, demanes senyals i la rutina t'escup pinyols de cirera mentre enlaira un altre dels teus dies i deixa anar la corda, talla el cordó umbilical perquè tu et quedis a terra a llaurar laberints en vuitanta metres quadrats. perquè tu no tens dret a volar malgrat saber dibuixar ales.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada