érase una vez

Dir-te a tu mateixa, una i altra vegada, en clau de pessic, per despertar d'aquest malson que no et deixa recordar aquella versió de tu que escrivia els millors versos.

inexorable

Contemplar l'immens badall del bosc ara que les hores de sol se'ns escapen de les mans. Dies de foc i ocres, d'aire que juga amb l'olor de fum i de llar que sobtadament invoca capvespres a la memòria. D'humitat i llana al pit, i calfred a la veu de totes les coses. Vànova, peus freds, i una abraçada vermell cor que batega i tremola en clau de trencadís. Carrers d'un gris que espera acollir el darrer sospir de les fulles, llambordes que brillen sota els fanals, i una tardor que s'envola finestra enllà. 

Octubre.

revelacions

Descobrir una altra capa de tardor sobre el cos, un pes més sobre les articulacions, un pas més lluny de totes les primaveres.

Comptabilitzes orenetes al cel que t'habita a dins. Amb el regust del vertigen cavalcant a la sang, a la punta dels dits, et preguntes quantes ja han decidit que no hi tornaran més.

la vida (va)lenta

Estripar la bellesa amb els ulls per buscar-ne l'origen. Extirpar el punt exacte on convergeixen els versos que no es deixen escriure. Dibuixar sortides d'emergència amb les cançons que sonen en bucle amb ànima de banda sonora per a dies que s'enlairen i cauen i es trenquen i es tornen a enlairar, maldestres. Ensinistrar la por perquè no et mossegui la vida amb les seves dents metàl·liques, i triar sempre un 'endavant' com a mot de capçalera.

En aquest temps de covards, hi ha qui es creu heroi per nedar a contracorrent a la piscina dels petits.

epílegs

Amb el gest d'oblidar una idea, un nom, un vers, vaig deixant un rastre invisible d'engrunes de mi per tot arreu.

Em desfaig lentament a mesura que avanço per aquest laberint, tot perdent-m'hi a cada pas.

Que difícil és escriure un inici; més encara, trobar la frase final.

a l'engròs

Comptabilitzes un altre estiu ara que agost va perdent les lletres. Ànsia d'hiverns al racó més remot del pensament, allà on guardes els teus desembres juntament amb l'olor de la neu més blanca i freda. I inventes glaciars de butxaca per recordar els matins d'allaus controlats i els vespres de cel i fosca brillants: caramels d'eucaliptus per despertar imatges adormides a la memòria a manca de fotografies robades.

Es venen calfreds a pes.

fire in my hands

Dies com sempre però que semblen nous vestits amb una banda sonora dels Silversun Pickups. Matins que comencen amb un calfred enmig d'un simulacre d'infern; tardes d'acrobàcies impossibles i tantes coses en una llista; futurs immediatament propers que t'ofereixen les seves mans buides i tu que tens ganes d'omplir-les amb no saps encara ben bé què. Dies brillants que esperen el seu torn a cau d'orella per brodar un blau d'aigua en veu baixa, desfermar la gana per devorar flors i lletres i fotogrames, per fer-te obrir bé els ulls i així no perdre cap puntada d'un estiu que ara sí que et pertany.

Drum roll please. Que comenci l'espectacle.

metereologia adversa

urgència de blaus a contrapel.

al desert del cos,

una remor ocre de dunes en trànsit

tot llimant les arestes 

                                    d'un silenci esquerp.

sorra a la boca

som la set d'una llera seca

que enyora sostenir 

                                    de nou

                                                el pes del riu.

Cicely is a state of mind

 

Un dels tres desitjos que li demanaria al geni de la llàntia -si tingués la bondat d’aparèixer, clar- seria que m’esborrés la memòria per poder veure i gaudir de nou d’una de les millors sèries de la història amb un dels finals més maldestres que conec.

Malauradament no puc oblidar allò que ja he vist, però per sort sí que puc tornar a reviure i assaborir les aventures i desventures del doctor Joel Fleischman i els peculiars habitants de Cicely. I sobretot perquè sempre m’acompanya l’estat d’ànim amb què la vaig veure per primer cop, als anys noranta. Malgrat tenir més de cinquanta anys, torno a sentir-me com aquella jove de vint-i-pocs que esperava de matinada, al territori inhòspit de La 2, que sortissin a la pantalla els crèdits d’inici de cada capítol.

Cada cert temps, el meu cervell em demana tornar a indrets coneguts, com algunes lectures i pel·lícules i aquesta sèrie en concret. Ara, en ple estiu i amb aquesta calor desbocada, ja començo a sentir com es remou el cuquet dins meu. I és que sempre ve de gust viatjar -encara que sigui mentalment- a aquell petit poble d’Alaska. I als dies en què tot era superlatiu i intens, i el futur encara feia regust de promesa.

petits naufragis

Retrobar-se en l'abraçada de l'aigua, i alhora saber-se distinta. Com pesa la distància d'un parèntesi massa llarg quan has perdut les escates, i el blau ha oblidat com sostenir-te.

treinta y siete grados

Has decidit que ompliràs els badalls infinits d'aquest estiu de metres i metres de blau piscina. Del trànsit frenètic d'alguna papallona despistada que encara t'escriu pessigolles a la panxa quan trobes aquell somriure conegut al final de l'andana dels dies que ens mosseguen el cor de vuit a cinc. Faràs lloc per col·locar-hi quelques mots en français que et ronden en vol rasant durant les nits de lluna plena, el tacte suau d'un miol, un grapat d'enyor sobtat, cent grams de cançons preferides reproduint-se en bucle. 

I, sobretot, hi encabiràs aquests minuts de sentir-se invencible -no saps per què, no saps com- malgrat la fragilitat dels ponts que travessem, malgrat la certesa de l'abisme. Malgrat el pes invisible de la por, i tot aquest vertigen, si us plau, si us plauet, posi'm un bon dia.

exclòs de préstec

Per dins, a la banda oculta d'aquesta pell aspra que et delimita, construir serralades, boscos, rius i mars. Inventar a mà alçada països anònims tous al tacte, sense habitants ni banderes. I, enmig d'aquesta selva de dies cansats que ha esdevingut aquest cos, inaugurar un aixopluc de pàtries portàtils que acullin cada pena, cada incendi, cada naufragi, cada il·lusió que s'estavella.

Per dins, ésser un atles de mapes amb fronteres incertes, amb pàgines a tot color plenes d'aire, anticiclons, estacions maldestres, tempestes, corrents marins i illes desertes. Ésser un llibre obsolet que tan sols serviria per acumular pols tot ocupant un lloc discret a la prestatgeria d'una biblioteca antiga.

contingut i continent

Per què la pèrdua és la mesura de l'amor?

Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal?

El pes del buit a les mans, als llavis, als ulls, al pit, com a patró de mesura. 

L'enyor és fet d'aire, i nosaltres, el recipient que li dona forma.

el fondo está vacío, el piano está solo

Que bé que li senta a la vida un pla improvisat per provocar terratrèmols sota la planúria dels dies monòtons. Perquè darrerament parim hores i hores iguals, avorrides, tacades de la mala llet que se't queda entre les dents després d'empassar-te les ganes d'engegar-ho tot a la merda.

Que bé una bona pel·lícula dins d'un cinema antic, d'agafar-se les mans a l'abric de la foscor, de compartir un sopar ràpid a la llum de la nostàlgia d'un temps on tot semblava era més autèntic, o més senzill, o la idea de nosaltres com un tàndem invencible davant dels elements ho feia tot més fàcil.

Que bé saber que encara tenim el poder d'esquerdar la grisor i, en clau de trencadís brillant, entonar la millor versió de nosaltres.

frigurón

Desemboliques el mes de juny com si la il·lusió encara fos brillant i cruixent, i no se t'hagués fet vella oculta als solcs que et creuen les mans. Estrenes altre cop el tacte conegut dels estius que ja no tornaran, malgrat saber que esdevindrà agre quan es barregi a parts iguals amb la realitat que es passeja sense filtres sota la pell d'aquest cos fet de sequeres i hiverns.  

Inaugures doncs, en veu alta i clara, aquesta corrua de dies carregats de llum i blaus superlatius i de gelats pretèrits que tornen com postals llunyanes de nosaltres mateixos, amb l'esperança que la vida ens continuï escaient. I que sigui prou baldera perquè a la màgia -aquesta màgia fugaç que s'escola dins l'ànima com la llum que s'esfilagarsa entre els badalls d'una persiana mandrosa- no se li vegin massa les costures.

rere el vidre

Busques, en la veu d'algú altre, un vers que tibi de tot allò que se t'acumula a dins com una pila de roba bruta. Versos com una bugada blanca i neta estesa al sol, on deixar reposar la mirada interior perquè jugui amb la rialla clara d'un dia d'estiu incipient.

No recordo on vaig amagar els poemes a utilitzar en cas d'emergència.

veu de pedra

En un intent de reviscolar l'ànim, fer arqueologia d'un mateix. 

Sóc ja una poeta fossilitzada dins dels meus antics escrits.

poesia de merda

Cada cop estic més satisfeta d'haver-me allunyat voluntàriament de l'espectacle poètic-esnob-exclusiu català.

Perquè, al contrari del que sembla, no tot s'hi val, en poesia.

punts de sutura

Tacar el blanc impol·lut de la calma amb un únic raig de sol, precís i quirúrgic, per embastar la fugacitat d'aquest bocí d'eufòria al teixit aspre dels dies rúfols. Fils de colors, farbalans, fonemes. Als dits, la possibilitat del tacte esquerp del mot concís i exacte que, enmig del naufragi d'un vers rebel, juga a amagar-se als marges del desig.

Així, el poema que neix a contrallum, a contrapèl, tot mostrant-ne les costures.

dominical

I couldn't taste it

I'm tired and naked

I don't know what I'm hungry for

I don't know what I want anymore

Bittersweet me, R.E.M.

Escriure el diumenge com un poema, en vertical, i que davallin les hores cap al vers final de l'horabaixa. Tocs de campana, invasions de ciclistes a tot volum, epifanies de déus barats. Pronunciar el vertigen com un mantra mentre el cos grinyola en clau d'un gris fosc que esgarrapa suaument els vidres. Tacar el cel amb pentagrames dibuixats a mà alçada perquè hi descansin els ocells. Aquest desig tou de perdre's a deshora pels camins ocults que respiren sota les parpelles. Digues-li insomni, digues-li combustió espontània. Preguntar a la pell per la pluja que s'amaga no saps on, per la remor d'humitat en trànsit cap a boscos nòrdics. A vegades ets tant d'enyor que mirar enrere és regust de sal arreu. Fotos antigues, errors fossilitzats, pessigar-te per reconèixer-te al mirall. D'on surt aquesta fam que de nit t'obliga a mossegar-te l'interior de la boca?