CANVI CLIMÀTIC

Comprovo que la temperatura dels pensaments augmenta un grau de forma progressiva a mesura que la imaginació et va inventant, a foc lent. El cor gelat s’ha començat a desglaçar i petits icebergs de sentiments coagulats es desplacen pel torrent sanguini que recorre el meu cos. En arribar a l’equador de la meva cintura es desfan ràpidament, inundant el ventre, l’esquena i el sexe d’una suor freda que apaivaga mínimament la cremor d’unes carícies que han d’arribar, encara en estat embrionari al palmell de les teves mans. Puja el nivell del mar de les llàgrimes i m’adono que les ones de sal em mullen els peus. El meu tren biològic ja no s’atura a l’estació de la tardor: ha esdevingut un semidirecte que m’ha dut de cop, sense parades, del teu estiu al meu hivern. L’oscil·lació tèrmica fa que se’m refredin les mans, que se’m constipin les ganes d’escriure però els dits no paren d’esternudar paraules que recullo en mocadors de paper, amuntegades en paràgrafs impossibles. Davant d’aquests símptomes, decideixo reduir les emissions de desig i CO₂ que provoca la meva ment en imaginar-te. Encara no estic preparada per patir aquest canvi climàtic.

ABSÈNCIA

Absència amb cabells de plata, solcada d’arrugues i de distàncies en l’espai i en el temps. Em miro aquestes mans amples, de dits llargs, que aquest vespre es queden petites per intentar retenir tots els records d’una infantesa que va aprendre a anar en bicicleta confiant en unes mans d’home fortes i semblants a les meves; una infància farcida d’estius de calor andalusa, de piscina casolana de parets blaves que esguardaven les nostres primeres braçades, de guerres de síndries grogues i vermelles...

Absència amb cabells de plata que em fa sentir estranya. Una mica més sola. Un xic més buida.

MUNTANYA RUSSA

Quan perdo la fe en aquest món, em preparo un còctel d’adrenalina i autoestima. M’assec a la meva butaca preferida i tanco els ulls per assaborir el vertigen de la caiguda lliure. La força centrífuga que sembla empènyer l’ànima fora del cos. I em vaig perdent entre girs i tirabuixons.

Entre els alts i baixos de la muntanya russa de les emocions.

SEÑALES

Otórganos el preciado don del equilibrio.
No más rincones en la mente, no más lanzas.

Será
cuando vuelva a abrir tu puerta
que diga no hay heridas.

Esther Albert, Ariadna o el señor Q.

ANNA'S BLUES

La banda sonora d’aquest vespre de diumenge és un blues que duu el meu nom. Les hores de calma llisquen suaument sobre la pell brillant de marfil i xarol negre de les notes d’un piano, que he fet meves sense demanar-ne permís a l’autor. Perquè formo part d’elles. Part d’aquest blues que duu el meu nom.