Escriuré, a l’avançada, dos poemes,
un de negre i un de blanc,
per si el sol, demà, m’emmorenís,
o fos la neu, que em recremés la carn.
Però la ploma que endola els meus versos
creient que preludien versos clars,
o que els alleta amb temor que esdevindran
predecessors dels negres;
la ploma estràbica, amorosa
-per si demà és veritat, per si demà és mentida-,
en arribar als poemes, escriu amb tinta grisa.
Cèlia Sánchez-Mústich, Llum de claraboia
El meu univers privat ha canviat d'espai. Sigueu benvinguts.
ResponEliminaA partir d'ara, com diu aquest poema, escriuré amb tinta grisa.
Magnífic poema; però malgrat l'equidistància, un desitja que la tinta grisa sigui provisionalitat i la ploma tendeixi cap al blanc o el vermell o el lila... encara que sigui mentida. Qui coneix la veritat?
ResponEliminaLa tinta grisa esdevé símbol de prudència... i jo vaig aprendre fa poc a ser prudent :)
ResponEliminaAquest univers ara té un color més còsmic, oi? :-)
ResponEliminaDoncs sí, chat... només falta emplenar-lo d'estels :)
ResponElimina