Com cada dijous a la tarda es posa un mocador de seda al cap per recollir-se els cabells i, amb un pintallavis imaginari, es pinta una boca de color cirera i un somriure de melmelada de gerd. Instal·la la parada ambulant a la cantonada de la plaça, sota l’alzina, i reparteix entre els nens que surten de l’escola els seus petons fets de llavors de magrana i grills de taronja dins de paperines fabricades amb fulls plens de contes i poemes que escriu a estones perdudes. Li agrada sentir com les rialles de la canalla li fan pessigolles a les orelles, i contemplar com desfilen cap a casa deixant al seu pas un rastre de cromos, aventures i innocència mentre un regalim dolç de paper xop de suc i tinta negra -l’essència dels seus petons ambulants- s’escola entre els dits petits i acaba morint a la punta de la llengua.
Simplement preciós!!!
ResponEliminaPer què m'ha vingut l'imatge de nens amb abrics i bufandes?
Si trobo la plaça, creus que jo també podria fruir de la seva màgia?
Ara sí, demostrat: els planetes poden canviar de sistema solar.
ResponEliminaCom tot, és relatiu, és clar,
i només era qüestió de seguir el rastre inequívoc...
de les teves paraules.
Un altre dia parlarem del cel blanc :-)
Que bonic, bitxo!
ResponEliminaM'entren ganes de tornar a ser aquella nena petita :)
ResponEliminabarbollaire, aquesta plaça està al centre d'un poble anomenat imaginació :)
ResponEliminablanquet, quan vulguis en parlem ;)
omar, gràcies!
gudulina, crec que tots, en algun moment de la nostra vida, hem volgut tornar a ser nens...