Dia D. Hora H. Lloc L. Un home espera fent una cigarreta. Mira el rellotge, dóna un cop d’ull al seu voltant per assegurar-se que està completament sol, es treu una sabata, n’extreu una antena, i pitja botons com si truqués per telèfon.“On ets, subjecte S?” –pregunta en veu baixa- “Que fem tard al teatre T!”
“Ja vinc, ja vinc...” –contesta l’altre, en el mateix to de veu- “Estic prenent un cafè C al bar B. No m’ha seguit ningú. Escolta, tu t’has plantejat algun cop per què parlem i actuem d’aquesta manera tan absurda?”
“No, però suposo que, després de tants anys fent d’espies, això nostre deu ser deformació professional...”
No m'imagino el que deuen fer els dentistes...
ResponEliminaViu amb misteri la quotidianitat i fugirà l’avorriment assassí ...
ResponEliminaEl misteri, el no contar-ho tot, forma part de tota vida humano i animal, no?
ResponEliminaUo! Quin gran canvi, quina sorpresa! :)
ResponEliminaT'ha quedat molt rebé el blogpisillo... xD
^^, salut!
mmm... em vaig passar dos anys de la meva vida veient situacions d'aquest tipus a diari. Només havia de treure el cap per la finestra i desdel primer pis observar la gent al carrer. No sé que tenia el Raval. Be, si, un gran encant, i gent molt original!
ResponElimina