DEFORMACIÓ PROFESSIONAL

Dia D. Hora H. Lloc L. Un home espera fent una cigarreta. Mira el rellotge, dóna un cop d’ull al seu voltant per assegurar-se que està completament sol, es treu una sabata, n’extreu una antena, i pitja botons com si truqués per telèfon.

“On ets, subjecte S?” –pregunta en veu baixa- “Que fem tard al teatre T!”

“Ja vinc, ja vinc...” –contesta l’altre, en el mateix to de veu- “Estic prenent un cafè C al bar B. No m’ha seguit ningú. Escolta, tu t’has plantejat algun cop per què parlem i actuem d’aquesta manera tan absurda?”

“No, però suposo que, després de tants anys fent d’espies, això nostre deu ser deformació professional...”

5 comentaris

  1. No m'imagino el que deuen fer els dentistes...

    ResponElimina
  2. Viu amb misteri la quotidianitat i fugirà l’avorriment assassí ...

    ResponElimina
  3. El misteri, el no contar-ho tot, forma part de tota vida humano i animal, no?

    ResponElimina
  4. Uo! Quin gran canvi, quina sorpresa! :)
    T'ha quedat molt rebé el blogpisillo... xD



    ^^, salut!

    ResponElimina
  5. mmm... em vaig passar dos anys de la meva vida veient situacions d'aquest tipus a diari. Només havia de treure el cap per la finestra i desdel primer pis observar la gent al carrer. No sé que tenia el Raval. Be, si, un gran encant, i gent molt original!

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall