Ja no vénen a trobar-la. Ja no troba consol en elles.
S’acomiada de la primera persona. I de la tercera.
Abandona el darrer refugi. No vol mirar enrere.
Definitivament, les paraules li han donat l’esquena.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
POtser de vegades som massa exigents amb elles, no? I ens agradaria que en solventesin totes les "paperetes".
ResponEliminaDe totes maneres observo què, el comiat, afecta sols a la primera i la tercera (el yo y el ello?), però que "tu", no ha marxat, o no t'ha donat l'esquena.
Potser encara hi ha esperança.
No saps que a l'esquena també s'hi dibuixen paraules, bitxo? un petó
ResponEliminaConcloc, com barbolaire, que encara et queda el "tu" i potser el "vosaltres". De totes maneres, saps i sabem que les paraules són capricioses i de la mateixa manera que marxen tornen a aparèixer. Ens necessiten, no són ningú sense nosaltres.
ResponElimina(continuo el meu spam: TU ja saps qui votaràs?
paraules, paraules, paraules...
ResponEliminaquè fariem sense elles?
poc podriem tenir blocs com aquest!
sí, les imatges també estan bé, però....
é millor complementar les coses!
au, a reveure
De vegades no val a esperar que et vinguin, sinó que cal anar-les a buscar un mateix, les paraules adequades, segons el moment, segons l'estat, amagades o perdudes, se'ls ha de seguir la pista.
ResponEliminaApa, bitxo, no m'ho crec pas que et donin l'esquena. ;-) Sempre heu estat bones amigues, les paraules i tu; íntimes, fins i tot diria.
ResponEliminaI com diuen per aquí, sembla que et queda la segona persona. Explota-la.
afortunadament, aquest no és el teu cas. Tu tens les paraules ben de cara!
ResponEliminaDarrerament em costa atrapar-les... :)
ResponElimina