Tot va començar quan va oblidar la llista de la compra a casa i, un cop al supermercat, no va aconseguir recordar què havia de comprar. En sortir del centre comercial amb les mans buides, no va poder identificar quin cotxe era el seu del centenar que abastava amb la mirada. Així que va enfilar el camí cap a casa caminant. Però on era casa seva? També ho havia oblidat. Va mirar al cel i va ser incapaç de recordar com es deia aquell color. Progressivament, a mesura que dirigia els seus passos cap a qui sap on, el seu cap anava esborrant rostres, dades i noms fins al punt de no saber qui era ella i què feia en aquest món. No podia parlar: havia oblidat totes les paraules, i les seves cames van deixar de caminar perquè no recordaven com fer-ho. Finalment, totalment perduda en un caos sense nom, es va oblidar de respirar.
quin univers més preciós, bitxo
ResponEliminaespero que no t'oblidis de res...
:)
...a val. He anat al post del Saragatona. Ja anava bé, jo :)
ResponEliminamar, gràcies! A mi també m'agrada; m'hi sento còmoda. L'únic que em sap greu és no haver-me pogut emportar tot allò que he deixat a l'altre univers... espero que no s'oblidi amb el temps.
ResponEliminalitus, sí que és dur. I tan real "como la vida misma"...
Una mica més de duresa, bitxo: saps que com estan les coses només es pot diagnosticar la malaltia d'Alzheimer amb total seguretat fent una biòpsia? Entenc, doncs, que cal fer una autòpsia. Quina broma, no?
ResponEliminaEi, no em facies una mala mirada, és en Litus qui m'hi ha fet pensar.
És un privilegi inspirar-te, encara que sigui per perdre la memòria. I com que el que dius sempre em porta bones vibracions, encara que sigui trist, deixa'm dir-te que si algun dia surts de casa i se t'ha oblidat la llista de la compra, no esperis més, truca'm. I t'ajudaré a trobar el cotxe (no el conduiré) i a recordar el camí de casa i el color del cel, i dades i noms (també el teu)i què fas en aquest món (només una miqueta) i les paraules que feies servir i el moviment de les cames i, no ho dubtis, et recordaré com es respira, encara que sigui fluixet. Tot poca cosa, només l'imprescindible.
Que et vagi molt bé en aquest nou univers verd que has triat.
Doncs sí, pere. Vaja brometa...
ResponEliminaJa m'ajudes a respirar una mica cada dia. Llegint-te :)