ASTRONOMIA


Miro el cel de nit. Uneixo els punts amb una línia imaginària i escric constel·lacions de paraules tot cercant la carícia dels mots. El consol del poema. El do de l’oportunitat per trobar els versos que escauen a cada instant de mancança. Jocs de significats que encaixen perfectament dins l’espai buit que la necessitat i el desig ens han obert a la mirada o en algun lloc indefinit entre la pell i l’ànima. M’adono que, dins de la galàxia dels moments, hi ha una infinitat de poemes. O un poema infinit. Només cal seguir la línia de punts.

4 comentaris

  1. Vocació astronòmica i vocació poètica, tot va lligat, oi?
    :*)

    ResponElimina
  2. ...i ara una bona foto i et queda rodó ;)

    L.

    ResponElimina
  3. Ramon, astropoetes? ;)

    M'ha costat trobar la foto, però crec que hi escau... què me'n dius, L.? :)

    Gràcies, Jordi :)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall