Hi ha dies invisibles que ens passen pel costat sense que ens n’adonem, com fantasmes. Dies que ens descuidem de tancar la gàbia del rellotge i el temps aprofita per marxar volant: les hores se’ns escapen de dos en dos, sense poder-les atrapar. I, quan hem travessat aquestes cortines de fum que ens duen d’amagat de dissabte a dilluns i obrim els ulls, ens sentim frustrats. Enganyats per la setmana. Estafats per la vida. Com avui. A aquestes alçades, d’aquest diumenge ja no ens queda ni el record del seu tacte a les mans. Potser, si ens afanyem, encara podrem trobar el rastre de la seva olor als llençols.
Jo sempre he sospitat que amb els dies de festa i amb els de vacances ens estafen: no tenen vint-i-quatre hores, en tenen menys. No sé on van a parar les hores que ens roben, però n'estic segur, aquests dies tenen menys hores. Només així s'explica que passin tan ràpid.
ResponEliminabon dia, bitxo
ResponEliminael meu cap de setmana també ha passat volant, tot i que he aprofitat per per endressar la casa a fons i treure trastos vells.... uuuffff,
de les vacances? em queda el record de les experiències viscudes. Ja te les explicaré i tu m'explicaràs les teves, oi?
Avui començo a treballar a un altre lloc...aiiiissss...
bé, no m'enrotllo més i al vespre xerrem.
Un somriure.
i una forta abraçada
més que dies sembla que a mi m'afectin les setmanes senceres... però què hi podem fer, oi?, sinó és viure els dies -i les setmanes- amb la major intensitat possible...
ResponEliminatempus fugit...
ResponElimina