Tot tibant del fil de converses inconnexes i fent-ne cabdells de paraules. Així et vaig conèixer. Provocant petits embolics fonètics que t’agrada enredar en la llengua de les imatges. Una llengua que després estires per desfermar tempestes de coloraines a les ninetes dels ulls. Aquell dia em vas xopar els sentits amb una pluja fina de mots muts que mai no m’has escrit a cau d’orella. Des de llavors m’assec a l’ampit de l’horabaixa a esperar que m’arribi l’eco dels teus dits i em parli de tu.
nts, nts, nts...bona nit :)
ResponEliminaL.
Bona nit... gairebé vint-i-quatre hores més tard :)
ResponEliminaEn esperar sempre s'acaba exhaurint la paciència.. Et suggereixo que parteixis, lluny, ben lluny, potser allà on naix el mal temps (o per defecte, on naix l'eco).
ResponElimina