Primers passos per un febrer que no existeix al meu calendari de sobretaula. De sobte, en girar full i constatar aquesta mancança, imagino que, a l'escriptori d'algú, hi ha anat a parar un any excepcional de tretze mesos. Però el fet és que a mi em manca un febrer a la taula de treball, i això em provoca certa incomoditat. Perquè la funció dels calendaris és fer que el temps, els dies, deixin de ser conceptes volàtils i esdevinguin tangibles tot imprimint-los i retenint-los sobre el paper.
I no sé què fer amb aquest horitzó orfe d'un febrer de vint-i-vuit dies. No m'hi acabo d'acostumar, perquè la perspectiva que m'ofereix el futur proper d'un març encara massa lluny no em sedueix, i encara menys el passat massa recent d'un gener de regust de badall interminable, amb cinc setmanes grises i ja gastades.
Però on és el meu febrer? I de cop recordo els versos de Francesc Garriga Barata i de Gabriel Ferrater, i invento el meu propi febrer en clau de tardor, amb dies de tacte groc mimosa i de color d'olor de poma. Que bé tenir el cos tan ple de temps i de poemes, i poder trencar-se en cas d'emergència.
enfila't a la branca més alta
de la mimosa
del teu febrer més nu.
vesteix el groc.
tenyeix-te el cos amb el desig més boig,
bressola el teu present fins a la son,
i oblida el que has viscut per viure encara.
Francesc Garriga Barata, 'Temps en blanc'
Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa.
Gabriel Ferrater, 'Cambra de tardor'
