EL DESIL·LUSIONISTA

Des de l’altra banda de la taula de despatx, el funcionari li dirigia la paraula amb un to de veu neutre, sense emoció, sense apartar la vista de la pantalla, trencant amb cada pregunta la monotonia del tecleig de l’ordinador. Ell l’observava amb satisfacció, com l’artista que admira la seva obra, mentre esperava una a una les seves preguntes.

- Nom?

- Vicenç Colomer, per servir-lo.

- Professió?

- Desil·lusionista.

- Com ha dit? Desil·lusionista? – li va demanar el funcionari, desvetllant-se del seu ensopiment i dirigint-li la mirada. Va ser llavors quan ell, per primer cop, va poder veure els seus ulls grisos, tristos, mancats de brillantor.

- Sí, senyor. Això mateix.

- No la tenim classificada aquesta feina als nostres arxius. I en què consisteix exactament?

- Doncs en llevar la il·lusió a la gent. Som els encarregats de fer públics els trucs de màgia dels il·lusionistes, d’esguerrar les sorpreses, d’explicar el final de les pel·lícules, de dir als nens que els Reis d’Orient i el Pare Noel són els pares, de fer que el dia següent sigui igual d’avorrit que l’anterior... En fi, d’aixafar la guitarra, d’amargar la vida a alguns pobres diables ja des de petits. Una feina desagraïda, pensarà vostè. Sí, en efecte, però algú l’ha de fer, no? – li va dir, tot esbossant un somriure, mentre s’aixecava de la cadira. - Per cert, vostè es diu Albert Codina, oi?

El funcionari, sorprès, li contestà afirmativament.

- Pel que he pogut comprovar, amb vostè vaig fer una bona feina. Bé, com amb tots els integrants d’aquest departament. Passi-ho bé i bon dia... – li va deixar anar mentre caminava cap a la sortida, fent un cop d’ull al seu voltant, sense deixar de somriure.