un voler oblidar

Imaginar què fas, què penses, si realment et compensa tot plegat. La rentadora que acaba, el sol estès a fora i aquest cel tan blau que se't clava a la retina i et forada per dins suaument, sense fer mal. Les sumes i restes, les tecles blanques i negres, les abraçades petites -però, en el fons, abraçades-, tots els contes que queden per llegir, tantes piscines per nedar. Aquest cos ressec que s'abandona a un mai més, que desaprèn el mot carícia i el verb estimar. Imaginar què vols, què toques, què sents. El telèfon que sona, la vida que no espera ni escolta. Una via morta, un carrer sense sortida, un final de trajecte, un voler oblidar.