Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Els homes que he estimat perden talles fins a esdevenir records infantils. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs aficionat. No em crideu pel nom del poeta: l'aigua s'ha endut la mètrica i els versos no em fan cas.
La mètrica té una importància només relativa, però abriga't, amor.
ResponEliminaaixò ens porta a l'eterna pregunta: la mida importa? ;)
ResponEliminakatiusques, impermeable i paraigua. ara només em cal aixopluc. i una tovallola :)
un petó enorme, Albert
Què importa la mètrica quan plou dintre teu, quan tu ets pluja de records ja quasi sense tempesta..., de vegades alguns homes esdevenim allò que som; poca cosa... Els versos, ara potser estant distrets..., però et tornaran a fer cas, perquè ells sempre hi són. I pensa que només dintre teu és on hi ha pluja i aixopluc.
ResponEliminaDes del far sense pluja.
onatge
A mi la pluja em porta records. No et passa??
ResponElimina(de Mca.)
benvingut, onatge :)
ResponEliminaa mi em plouen records a tothora, anònima :)
aquest contrapunt, te'l faig al meu blog :)
ResponElimina