diumenge

desmemòria


Viure riu avall;
de vegades, la pausa d'un gorg,
i el poder mirar dins teu. 

El passat se'ns sedimenta a dins.

Saber-se inventari de pretèrits 
que cristal·litzen sota la pell, 
dins de les cavitats 
que som, 
que ens fan 
que resseguim amb els dits 
innocents i nus
d'una consciència líquida.
Els records, 
de tanta aresta, 
minerals, 
diuen ferides 
malgrat no creure's esmolats,
i la desmemòria se'ns antulla
amable com una llengua 
que, amorosa, esmussa el tall.

dilluns

pajarito langosta

Del cim a la sima,
a la fossa,
aquest ser en trajectes verticals.
Com diries l'eufòria?
-obligatòria, la tristesa
a l'altra banda, per contrast-.

Diria el vertigen del botó
que penja de la pàtria de l'abric
per un sol fil,
desafiant la gravetat.
Diria el relevé d'una ballarina
que s'alça, majestuosa,
sobre uns turmells
massa vells i cansats.
Diria el caos
ordenat
adrenalític
del punt àlgid
-tot just abans de caure
el botó
la ballarina,
tu mateix,
a dins-
d'una peça concreta de jazz.

impossibles aviadors

Pistes d'aterratge;
no en sabem, de sobrevolar-nos.
Ens devorem mútuament,
                                      caníbals:
el desig esclata, mos a mos,
al cel de la boca.

Mos gastronomíem.