A les mans,
un endemà ple de potsers;
i el cos, impacient,
que només vol ésser.
Viure és mirar d'endevinar
el pes exacte de les certeses.
dijous
dimecres
vendaval
Gris hospital,
o el tacte rúfol de les hores
que es precipiten per l'esvoranc de la incertesa,
com un degoteig incessant de dits inquiets,
desordenats,
que miren de vertebrar el neguit elèctric,
amb regust de llamp,
cap a les capes més profundes de la terra
on s'enfonsen les arrels d'aquest cos
que sobreviu a la tempesta.
Habites un sentiment de vent sense casa.
Saps, però,
-sempre ho has sabut-
cap a quina direcció créixer.
es meu desert
A dins, reductes d'innocència.
Oasis d'aigua clara
on nedar a estones,
encara,
per l'estiu d'una mirada neta.