Inventar un no-poema per als silencis còmodes, de roba baldera i sabata vella. Un no-poema que no comenci, que calli per a les estones de felicitat en les quals hi ha lloc per a tot excepte per a les paraules.
Conxorxa del cos: química adversa i un saber-se a alguna banda sota capes infinites de pell. Aquest viure atrofiat a la superfície i la fam anestesiada dins un cau secret on mai n'hi ha hagut prou amb gratar la crosta per sortir-ne.
Líquid, el mapa que et duu a la sortida del laberint. I t'aculls de nou sense demanar-te explicacions. Benvinguda a casa. Welcome back home.
Regust d'estafa als sentits quan paeixes els versos mediocres de poetes sobrevalorats.
Sort que sempre tens a mà un bon poema d'algun autor humil per combatre la indigestió.
Una parella es besa amb tendresa al carrer. I penso en el temps que s'estén entre tu i jo, com un fil llarg i invisible que ens uneix. Penso en totes les hores que han passat des del darrer petó apassionat i el pes de la rutina se'm precipita al damunt, sobre aquest cos cansat d'aquesta edat que sovint li lleva la veu per entonar unes paraules boniques quan ningú no les espera.
Els mateixos anys que marquen arrugues a la pell també atenuen el foc, i les carícies potser ja no cremen com abans. Però tu i jo sabem del cert que l'amor no només es compta en petons.
El poema com un monument en vers
a la pulsió que ens deshabita.
Digerim la nostàlgia
mentre vestim el desig desgastat
amb els colors brillants amb què l'enyor
pinta les parets de la memòria.
Esborres els límits del cos
-pell, por, memòria-
per abastar-te tot cercant altres patrons,
altres mides.
Aquest ser sense baranes ni cotes ni brides,
un ser excessiu que desaprèn el vessar,
que desdiu el vertigen.
Ser tot ales, i apamar els matisos del blau
que caben en un sol cel.
Llibertat és renunciar a la immensitat,
encabir-se de nou en l'espai mínim
de les pròpies mans.
I saber que sempre hi pots tornar.
Remor de cavalls al galop, a la sang.
Se'm precipita per dins una vida
que encara no conec,
una tardor que se m'arrapa a les pestanyes
per no caure al fons de la mirada.
I em dic, et dic, us dic un i altre cop
-com un prec, com un mantra-
perquè plogui avall aquesta por que ho taca tot
amb un tel de color de fulla seca,
d'ametlla amarga.