an ↔ na

Un ai al cor atropellat pel batec en trànsit que cerca la sortida del laberint que són les costelles quan la por pren el pit i el senyoreja. Mastegues déjà vus que són ecos de tots els possibles futurs que viuen a les cançons que envelleixen amb tu.
La fúria que creix dins l'embull intricat d'una sola possibilitat té gust de foc i menta.

Tornes a l'ahir durant un instant per esmenar un avui                                                     mal dibuixat.
Malgrat l'ajut de la línia recta, el camí a recórrer cada cop és més llarg. I no hi ha dreceres.

Trencadís de vides pseudoideals. Petites felicitats que componen una façana darrere de la qual amaguem tota la merda. Digues voyeurs digitals, digues e-xhibicionisme, digues Instagram.

Saber-te, un a un, els nusos que lliguen la musculatura del jo.
Els dits conjuguen el cànem  d'un verb cansat. El cordill que et diu, que et vertebra, que et gronxa, té memòria.

Ningú no ens ho va dir, això.
Ningú no ens va dir que  la vida s'ha d'escriure entre línies  per entendre-la millor.

A estones aquesta por inútil  que petrifica el batec. 
Un segon, dos,  i llavors el desgel. 
El cor cau dins teu,  ara que esdevens líquida,  i no saps si pou o riu,  si pedra i molsa  o còdol arrodonit pel corrent.

La fam,  a trenc de pell,  esperona la salvatgia del tacte  que cavalca fins al record del primer  mossec en aquesta carn que és ja tan teva  que t'hi reconec la veu en cada gest.