an ↔ na

Que l'ànsia atropelli la cal·ligrafia ordenada d'uns dits anestesiats pel seny de la pauta i el marge.
Conquerim el blanc a cop de traç rebel.

O el desig o l'enyor. Què m'empeny a desordenar la rutina  del teu nom, i jugar a pronunciar el teu cos  com si fos la primera vegada.

Saber-se el desig ancorat a la pell  com un estel amb tot el fil estès,  amatent,  tot esperant que el vent s'encalmi.
I que el desig en si esdevingui  el descens  -gradual i etern-  cap a l'hora en punt  en què s'incendia el tacte.

Em tornes a néixer cada dia a dins, fruit d'aquest amor camaleònic. I creixes i te'n vas a cada moment, i jo encara no he après a ensinistrar aquest enyor que ve de sèrie amb l'ofici de mare.

Tanta bellesa a tocar. I la por, com un voltor en vol circular, esperant que la pell se't torni tan dura que sigui impossible amarar-se d'ella.
Però no. Encara l'emoció, encara el calfred, encara la paraula com a bàlsam.

I torno. Perquè cal, perquè el moviment, perquè la intenció, perquè el verb.
Hi torno. Perquè una sola hac, perquè aquest petit pronom, feble però immens, dóna sentit a tots els nords.

Entonem un estiu en si major. Majúscul. Superlatiu. Rostem el plat dels dies, escurem la closca de les hores, bevem-nos les ganes a galet, despullem les nits i obrim de cames el desig, ara que ens parla en una llengua obscena que es pronuncia amb un alè d'oratge calent. Nodrim-nos de blaus, de grisos, de verds. Nodrim-nos de la pròpia carn que demana aventura i tacte dessota la pell. Entonem un estiu, sí, en veu alta, rotund. I una tardor i una primavera i un hivern. Que la vida, de tant en tant, ens fa sentir invencibles: tan sols ens cal trobar una cançó.