Conrees els mots, 

adobes la terra,

malgrat tot.

Malgrat tot, 

fas poesia de les pedres

perquè els fruits,

ingrats,

trien créixer a les mans joves 

i a les boques tendres.

Viure és crostes,

cicatrius.

El vers vertebra 

el dolor,

articula l'existència.

Tot allò que fereix

crida dins el poema.

Fred extrem que et crida. Paisatges polars que t'invoquen. Desitjar hiverns, que se'ns esmoli superlativament aquest instint del cos per cercar refugi. Voler tundra, voler gel i llar alhora. Capes i capes de neu com les vides que hem estat i les que voldríem ser se solapen, se superposen fins a confegir-ne una de sola, d'un blanc tacat de petjades i imperfecció. És fàcil ara demanar vespres a Alaska, i viatjar fins al temps en què encara hi havia temps per a tot. Quan encara no sabies que hi ha amors fets de massa estiu i que la neu fa olor de llana.

Demanes cops perquè s'estovi l'ànima

perquè escampi la boira

que la cobreix.

Poder així desvetllar la llum,

secretament resseguir-ne la veu

per saber on van a morir,

al final del dia,

els mots que no es deixen escriure.

Quan la vida t'insulta, 

mires cap a una altra banda.

Un moviment ràpid,

un gest àgil que et permet

sense filtres,

sense parapets,

que la ràbia líquida

dels mots mastegats en excés

no t'esquitxi la cara.