an ↔ na

Pell endins, la carn et diu amb verbs de sorra i corrues de formigues. Petites revolucions arreu, maquinàries minigegantines a ple funcionament, vapor de lletres, cal·ligrafia que se surt de la pauta i ofega el blanc tot cobrint-lo de verd retolador zerocomaquatre mil·límetres. Cos-caos, sacseig de parets, terratrèmols a mida. 
La por -que es fa gran amb tu- es deixa posar brides.

Desorientada,  la llum no sap com acabar  aquesta tarda de diumenge.
Els finals arriben tard a la seva cita.

El dia diu distàncies
i tu devores paisatges en silenci:
et fas gran
quan et comptes en trajectes.

El castany fosc dels teus ulls
amaga massa carreteres secundàries.

Dir jardins zen
quan a dins ets selva amazònica.

El caos parla ordenadament
quan li dónes una pauta per abraçar.

l'afany esventra els versos amb ungles de poeta.
Francesc Garriga, La nit dels peixos
Poètic,  el desfici que et menja                                  per dins. 
Has après a dir el desig  perquè esclati  a l'hora  en punt  del  vers.

A força de conjugar la bellesa en totes les seves formes, que el seu pòsit resti a la veu.

Dibuixa'm un horitzó a mà alçada allà on el matí es reinventa en tarda.
Un fil on estendre l'enyor, una sola línia imperfecta que digui equilibris que sostingui vertígens i escriure'ns un dia més  amb bona lletra.

Els dits, afònics de tant de tacte. 
El desig escriu cartes d'amor amb cal·ligrafia despentinada.

Lluna plena.
Llibreta nova.  Llibertat, possibilitat.  I la por a llençar-s'hi.
El futur és gosar escriure-hi quelcom  prou bonic  perquè pagui la pena  tacar la pau del blanc.

Rabejar-se en la paraula, i celebrar-la.
Hi ha poemes que són una festa.

L'excusa d'un mapa
per mesurar-nos en distàncies.

Ens deshabitem
ens desorientem
ens perdem
tan sols pel plaer de tornar-nos
                                               a trobar.
I ens celebrem de nou
com si fos el primer cop
que ens llegim el nom al cos de l'altre.

Magnètic, el desig;
l'amor és a tots els nords.