Pell endins, la carn et diu amb verbs de sorra i corrues de formigues. Petites revolucions arreu, maquinàries minigegantines a ple funcionament, vapor de lletres, cal·ligrafia que se surt de la pauta i ofega el blanc tot cobrint-lo de verd retolador zerocomaquatre mil·límetres. Cos-caos, sacseig de parets, terratrèmols a mida. 

La por -que es fa gran amb tu- es deixa posar brides.

Desorientada, 

la llum no sap com acabar 

aquesta tarda de diumenge.

Els finals arriben tard a la seva cita.

l'afany esventra els versos

amb ungles de poeta.

Francesc Garriga, La nit dels peixos

Poètic, 

el desfici que et menja 

                                per dins. 

Has après a dir el desig 

perquè esclati 

a l'hora 

en punt 

del 

vers.

A força de conjugar la bellesa en totes les seves formes, que el seu pòsit resti a la veu.

Dibuixa'm un horitzó

a mà alçada

allà on el matí es reinventa en tarda.

Un fil on estendre l'enyor,

una sola línia imperfecta

que digui equilibris

que sostingui vertígens

i escriure'ns un dia més 

amb bona lletra.

Els dits, afònics de tant de tacte. 

El desig escriu cartes d'amor amb cal·ligrafia despentinada.

Llibreta nova. 

Llibertat, possibilitat. 

I la por a llençar-s'hi.

El futur és gosar escriure-hi

quelcom 

prou bonic 

perquè pagui la pena 

tacar la pau del blanc.

Rabejar-se en la paraula, i celebrar-la.

Hi ha poemes que són una festa.