Què fer de la closca buida de les paraules? Petits vaixells per rescatar els significats que han sobreviscut a tots els naufragis.
dimecres
dia de mercat
Vendre poemes a pes, mentides de sucre i rimes barates. L'excusa de la literatura per malversar les paraules.
A quin preu es paguen els secrets que amaguen les metàfores?
diumenge
unes hores de primavera
Perquè la mirada no ho abasta tot, petits plaers invisibles. Unes hores de primavera. En aquest viatge cap a enlloc a tota velocitat, mirar de tant en tant per la finestra per prendre possessió del bocí de sol que et correspon. Per nodrir la llavor de felicitat que duem a dins. Que el futur són arrels, i parades de tren patrocinades per la lucidesa que et proporcionen un parell de glops de cervesa.
dimarts
el pes de la tarda
Estols de núvols d'esquena daurada, i aquest respirar feixuc; al pit, el pes de la tarda. El ritual dels mots per invocar quelcom que ja no es deixa escriure. Incerts i estranys, els diumenges maldestres que no troben un final per a les seves hores.
dilluns
conte en deu minuts
Una dona alcohòlica que maltracta el seu home dia sí dia també, després de beure per oblidar que va perdre la seva feina, una feina similar a la del seu marit però evidentment amb un sou inferior. Que no faltin escenes de sexe, si us plau. Sexe malaltís, intens, i sempre el bes després del dolor. La contradicció dels sentiments, el nus a la gola, l'escalfor a l'entrecuix.
Ara agiteu els ingredients amb una mica de gràcia. I tindreu una història que es vendrà més que el millor de tots els poemes.
diumenge
divendres
tots els exilis
Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.
I somriuré, i la mirada i la memòria es perdran en l'aroma del teu tacte, en la tendresa del teu gest amable. El gris, que ja no és tan gris, com un crit a l'aire. El silenci, tots els exilis.
dijous
margaritas a los cerdos
Dies bruts, i mots que els il·luminen. Hi ha dones que no es mereixen la bellesa dels poemes que els dediquen.
dimarts
dècades
Els sentits, estovats per aquest sol de final de tardor, de dits llargs que es claven subtilment a l'esquena, i creixen. Desgel, i enderrocar iglús construïts amb la provisionalitat de la solitud que es fa i es desfà a mesura que vas i véns pels minuts de carrer que ens separen.
Perquè ja no puc enyorar-te sense somriure, arrels i arrugues. Incipients, els quaranta. Dècades, feixos de cabells blancs i tot allò que importa de debò. On és el botó que diu "m'agrada"?
dilluns
no more cactus
Descobrir que les petites felicitats no es deixen escriure fàcilment. I jo, que ja no trobo mots torturats pel fred ni sentiments rosegats per la sal, m'acostumo a la visita diària del moment càlid que va desfent el gel dels hiverns que vaig redactar quan no hi eres. Ara les paraules inauguren nusos a les emocions i donen pas a embolics de llana. Sóc suau per fora i per dins i, del dolor, n'he desaprès la gramàtica.
No more punxes, please.
pas de titre
Moment eucaliptus. L'aire que crema al pit, incendis i batecs, i tot l'espai possible per a bucles i espirals i distàncies en caiguda lliure. El vertigen d'estimar-te és pronunciar-te precipici, amb la llengua tot resseguint el caire de la dent. Mot-mossec, verbs de moviment travessant el cel, i bombolles. L'esclat del crit, l'evolució del gemec, mastegar noms amb les mans, i exhalar-te.
Moment eucaliptus. I xiclet als cabells.
dissabte
..........
Quan escriure és quelcom tan fàcil com resseguir la línia de punts que uneix el teu record amb el meu desig de fer-te paraula.
divendres
she is in fashion
Voler un jersei normal, i no trobar-lo. Fugir d'aquesta dèria de les mànigues irregulars i de les cues multitudinàries. M'enyoro en general, em pregunto si m'he tornat estàndard. I quin va ser el dia en què les metàfores van decidir marxar sense avisar.
fast food
Mastego mots freds; a les mans, s'hi acumula la fam del tacte. He decidit sortir a buscar-te dins de les cançons de què estem fets, les que ens vertebren i ens articulen els anys com cercles a la memòria dels arbres. Denominadors comuns, i sentiments esdrúixols que sempre s'accentuen en mossegar el teu nom. Esclat de color, i aquesta olor de taronja que resta als dits en despullar-te de les capes de gel i sal. Que breus que som a l'hora de pronunciar-nos els pronoms en l'instant del cos, i alhora tan eterns en les converses dels records. L'amor, esquerp i mut, avui no es deixa atrapar i fuig de la gàbia de les paraules. Ocells de paper, música per a sords i, a foc lent, versos i paràgrafs.
dijous
sense títol
Perquè segurament els millors versos els escrivim des del dolor, ens enviem postals a nosaltres mateixos per acomodar-nos a l'exili de les esquerdes. Mentre et preguntes quina és l'adreça del buit, deshabitar-se, deshabituar-se. I parir un munt de poemes sense títol.
dimecres
cal·ligrafies coreografies
Arquejo l'esquena de les lletres, elàstiques. Tibar els angles i llavors, música fora dels pentagrames, dansa sobre el blanc que tot ho promet, síl·labes tòniques, apoteosi d'accents i verbs en moviment, tot conjugant l'aire. El centre de l'univers escrit sovint s'amaga al punt volat de la ela geminada.
dimarts
dilluns
petit amor
Àvids de paraules, cercar una cançó on clavar els ullals i els sentiments, afamats. Hi ha vespres anèmics fets de massa aire i poca carn.
càrregues
He perdut el compte de quantes dones havia volgut ser fins l'instant en què finalment em vaig trobar sota les capes d'aquesta pell aspra. Hi ha dies, però, que pesen tant que sembla que no n'hi ha prou amb ser-ne una de sola, i enyores ser altres mans i braços, i rostres equilibrats, i turmells fins i cames llargues. A manca de bellesa, la força d'un polsim de caràcter i aquest creure's valenta; la femineïtat com a penyora per aconseguir moure muntanyes. O que les muntanyes es moguin amb tu.
divendres
lost and found
Perdre's per retrobar-se. I que tot prengui una intensitat inusual, malgrat la tibantor de la desconfiança i el rastre d'un dolor petit que revifa, de tant en tant, a les ferides antigues. Adaptar-se, i encaixar de nou els cossos, i les peces precises dels trencaclosques que són sovint les nostres vides.
Perdre's per retrobar-se, i que els dies facin regust d'equilibri, i que les paraules semblin acabades d'estrenar malgrat saber-nos els significats després de tantes converses i tanta complicitat. L'amor, amb tants matisos, sempre sembla nou, no creus?
dijous
obsolescència programada
Metabolismes de pa sucat amb oli, i excuses d'herències genètiques. Estem mal fets, els humans, i l'evolució ens castiga amb noves malaties que arriben amb el progrés. Estrès, colesterols, càncers, asmes i al·lèrgies més esteses, violentes i enrevessades, i aquesta qualitat de vida que amb prou feines arriba a mínims acceptables. Tisora, IVA, angoixa, incertesa, poques hores de son, mala alimentació, horaris impossibles.
I així anem caient, com electrodomèstics de saldo o andròmines de basar xinès. O de "todo a cien" d'abans de l'entrada de l'euro. Obsolescència programada, i peces de plàstic. Del barat, no fotem.
dimecres
do not disturb
Quan l'enyor apuja el volum de certs records, miro cap a una altra banda tot cercant el silenci que és encara el futur. El present passa de puntetes, per no molestar.
dimarts
final feliz
Imagino un cel de mares cansades de nens rebels, amb tot d'àngels quiromassatgistes. Voler ser trenta segons feliç i fugaç durant aquella estona de trapezi suïcida sense xarxa de seguretat en què ets protagonista de totes les aventures possibles. Aquell ara i aquí de tancar els ulls al vespre i oblidar que has viscut un dia més d'aquells de llençar al contenidor verd per reciclar tota la fragilitat que pot arribar a contenir un vidre. Tinc un grapat d'hores per guardar al calaix, entre blondes i cotilles. Endevina de quin color són els seus minuts. Nyam.
dilluns
sexe oral
Els adjectius d'avui, violents, ens esgarrapen el cel de la boca. No hi ha estels a les nits dels mots, només els silencis incòmodes dels fonemes que dormen i que potser somien amb grafies de postures impossibles, mentre els verbs copulen amb els seus grans atributs entre oracions. Sexe oral, mètodes anticonceptius. Versos que ens vessen de les mans, d'un sol ús, estèrils i asèptics, mentre engendrem poemes de temàtica i genètica triada a l'atzar.
Pronuncia, voluptuós, els contorns del meu cos. La carn esdevindrà nom, tal vegada.
diumenge
graus de llibertat
Aquest viure poligonal, amb cares i arestes i vèrtexs. Estimar angles aguts, calcular perímetres. Respirar esmoladament mentre fas funambulismes al caire del costat més esquerp.
Cadascuna de les nostres facetes té la seva pròpia geometria.
divendres
it feels like home
T'he habitat tantes vegades
que ja et puc dir llar,
i refugi,
i passadissos i escales.
que ja et puc dir llar,
i refugi,
i passadissos i escales.
dijous
babel
Viure la major part del dia a una Torre de Babel particular. I deixar que els diferents idiomes t'acaronin l'orella. Com quan escoltes en silenci, tot gaudint del so de cada paraula, la conversa en finès entre dues companyes de feina.
Català, castellà, francès, anglès, italià, portuguès, alemany, xinès, finès, polac, danès, holandès, eusquera, i un ventall d'accents d'Amèrica Llatina. Davant d'aquest paisatge, qui pot negar la bellesa de les llengües?
dimecres
mil de cap
dimarts
handle with care
No recordo en quin moment vaig perdre l'ambició. O si n'he tingut algun cop. O si la vaig canviar per aquesta seguretat de fireta que dóna avui en dia qualsevol lloc de treball.
Ens van fer créixer en una realitat aliena, protegits com si fóssim de vidre, sota uns ideals que ja no es corresponen amb els de l'actualitat. Un cop adults, hem tastat la fragilitat. I ja ens hem acostumat al seu regust.
dilluns
futur gris cendra
Dir-te als dits i que se m'emboliqui la tarda. I et faig nus a cada pausa, un petit punt i seguit en aquest fil de llana que fuig de la troca embullada que és aquest pensar-te en vermell superlatiu, a cop d'adjectiu servit en copa de boca ampla. Perquè el tast del teu regust m'incendia les paraules amb verbs inflamables que esperonen aquesta set sense brides ni baranes. Llengua de foc i vidre, futur gris cendra.
No goso conjugar-te.
dissabte
vierzig
Inauguro un temps nou, color magrana, de cabells rere l'orella. Confesso, però, que m'enyoro vestida de dos mil onze, així que hi torno de tant en tant per llegir-me i dubtar i reafirmar-me on sóc ara. Ara que ja tinc gairebé a frec els quaranta anys, ensumo la brisa que m'arriba del desembre, i fa olor a quatre i a nadal i a futur indefinit inconcret indeterminat i a record de neu amb accent nord-occidental de os i es marcades, gens neutres, i una mica a mar d'hivern i peixos amb bufanda.
Benvingudes aquestes ganes concretes d'article femení determinat, i els talons amables. Que sapigueu que no penso deixar de somriure.
telegrama urgent
I esdevens pausa breu, com una esgarrapada fina en el teixit del temps, quan marxes envoltat d'aquesta absència de cinc minuts de distància. Fins a l'instant de retrobar-te, hores de finestra i geranis; paràgrafs de llum, sargits de pluja i fil rogenc d'uns llavis que t'escriuen telegrames urgents.
Que impacients són els besos.
divendres
de pacotilla
Punt de partida, la idea. Després, les paraules mal escollides, les metàfores absents, de mans lligades; els versos absurds, els poemes de pacotilla. La idea, espatllada.
No tothom és poeta. I cal saber deixar-ho estar quan estàs fent el ridícul.
dijous
sobredosi de virtualitat
És temptador construir-se una vida ideal a la xarxa: façanes fetes de codi binari, photoshop emocional, felicitat de zeros i uns on refugiar-se una estona quan el temps és rúfol outside.
Perquè hi ha qui s'acomoda a la mentida i la tuiteja i l'exhibeix al Facebook i la manipula per fer-la relat, o conte, o post o fotografia. I que sí, que cal trobar la mesura de les coses, saber que arriba un punt que has de sortir al carrer i deixar que la pluja et mulli, que no passa res, que al final la realitat empeny i que, tard o d'hora, els ansiolítics s'acaben, nena, i se't desmunta el paradís.
dimecres
clarividència
A cop d'Adrià Puntí, les paraules són invencibles, poderoses, contundents. Parlar guitarra elèctrica, eclèctica, vocàlica, arrossegar les consonants pel regne de la llengua. Clarividència, converses amb finestres al mar. Ah.
dimarts
pàtries i maletes
Odissees als diaris, penèlopes i ulisses i telèmacs quotidians.
Ítaca esdevé una pàtria efímera, fràgil. I portàtil.
dilluns
les nits a Rússia
Amb el dia ja desfet, esfilagarsat sobre la taula desparada i la tardor a les pestanyes -cauen sense remei, dol a les parpelles i a la mirada-, rebre la visita d'aquest silenci de badalls llargs al qual no acabo mai d'acostumar-me. I el fred que intenta niar a dins. A les mans i als dits, petites sibèries, iglús i paraules de cal·ligrafia insegura, amb traç de calfred.
Em tremolen, subtilment, els paràgrafs.
diccionaris
Diria 'esclatar' i fugiria cap endavant, cap a l'ombra futura dels dies amb un contingut mínim de felicitat, lluny dels dilluns dinamita, dels mots farcits de pólvora, dels escrits focs artificials.
Diria 'eufòria' i copes de vi negre, i blanc i rosat. Diria 'diari' si les wish list esdevinguessin realitats tangibles. Diria viure, i fotografies, i els teus ulls, i totes les paraules boniques que dormen als diccionaris. Perquè sí, són gratis i certes. Com les bones notícies.
diumenge
àvidament
Hores horitzontals, i minuts humits que llisquen esquena avall, entre els teus dits de veu gastada i les meves ganes de tot i de res en particular. No sabem estimar-nos d'una altra manera, àvidament, com aquell qui sap que li queda poca vida i respira vidres trencats en altres temps per retrobar el regust de la sang jove, encara sense aigualir pels anys, i el batec apressat per la urgència de l'amant que espera, amb la boca oberta, la visita del primer bes, tret de sortida que desferma les tempestes del cos. I així se'ns acaben els diumenges d'hores lentes i, amb ells, la pell estesa, oferta, i el sexe encès i el crit ofegat al palmell de la mà. És moment de recollir els adjectius desbocats i els verbs de foc, de planxar les camises arrugades, de tornar als canells mossegats per rellotges afamats de temps veloç, de desar el desig al primer calaix, aquell on guardem el futur, perfet i imperfet, i tots els caps de setmana.
divendres
el cos en moviment
He retrobat plecs i he descobert arrugues. El cos canvia sense el meu consentiment, tot és moviment: velocitats, ritmes, cadència. I jo que vull aturar-me una estona a viure on el teu coll comença, allà on guardes la pell més tendra i el teu aroma s'arremolina, rere l'orella. Avancem, però, sense remei amb pas ferm tot reciclant joventuts poc viscudes o anys de roba gastada pel frec dels dies amb botons encara lluents, com pendents d'estrena. Avancem cap a aquell lloc indeterminat on moren les vies i els trens que les resseguien, fidels.
Si algun dia, entre plecs i arrugues, no m'hi trobes, busca'm a l'inici del teu coll, allà, rere l'orella.
dijous
the dark side of the moon
Dies que et sents capaç de prendre un fil de sol, i tibar-hi per enlairar-te. Mantenir el vol tot surant sobre les onades d'un perfum de te verd, i gaudir de les vistes, i la perspectiva i el matís que et proporciona l'alçada.
Distanciar-se de les coses sovint ens mostra facetes que fins llavors no se'ns havien fet presents, amagades o camuflades rere una rutina de murs alts i amples o una selva de pronoms i verbs aspres al tacte.
No només la lluna té cares ocultes.
dimecres
contrapunts
Si no existissin les petites batalles de cada dia, les grans treves passarien desapercebudes.
dimarts
un vespre en tretze participis
Sopar fet i engolit. Nen allitat, besat i acotxat. Mots encreuats resolts, mal de panxa atenuat, solitud agraïda, sentiments anestesiats, estabornits. Ulls gairebé tancats, silenci, paraules mig adormides.
Bona nit.
diumenge
país imaginari
L'estreta línia que separa l'interès de la necessitat. L'egoisme de l'altruisme. Etcètera, etcètera, bla, bla, bla. Entre tants límits i fronteres, buscar al propi mapa mental un territori franc, neutre, on deixar de sentir-se estúpid durant un instant, i no trobar-lo. Potser ha arribat l'hora de redefinir pàtries i nacions, i prioritats. Per sentir que pertanys a algun lloc -encara que sigui imaginari-, de tant en tant.
unfollow
Exèrcit de grisos al cel, i la indecisió d'(a)tacar els tons semblants de voreres i asfalts amb el rastre breu d'una pluja esmolada i fina. A casa, a sopluig, barricades de colors vius per contrarestar l'embat del gris, i cançons alegres per desdibuixar els contorns d'aquest diumenge que desperta ja cansat de novembres i fum i tanta mort d'arbres i fulles. Fer un unfollow a la tardor i que arribin ja els dies d'hivern, brillants, lluents i nets, com de vidre i gel, tan bonics que et fan creure durant vint-i-quatre hores que tot és possible.
dissabte
sick leave
Dubtar, patir, tanta desconfiança. Perquè no hi ha oblit sinó un record cíclic i insolent que irromp a la pròpia intimitat a punta de veu esmolada. Perquè cansa i cansa i cansa aquesta inseguretat de les paraules, la sospita del gest, el mirar cap a una altra banda.
Hauria d'estar permès deixar d'estimar de forma automàtica tot presentant un justificant mèdic per esgotament.
divendres
melmelada
Divendres, i totes les bandes sonores possibles. Que la música exalta l'ànim, ens manipula les emocions. Perquè alguns som com de mantega en aquest novembre cop de puny, estació de pas, trànsit entre vols. I saber quin regust de cançons et deixa el tast del meu cos els vespres de fred moderat interpretat a dos mans. Les notes, melmelada.
alt voltatge
Conduir perillosament fins al final d'aquest trajecte que som nosaltres. I l'amor, esperant als revolts. La vida atropellada que revifa, reviu, es mou quan les paraules es busquen i es toquen i esclaten, excitades. A la punta de la llengua, a les estones escrites pel desig, no hi ha lloc per a sintaxis ni morfologies. La saliva, la sal, catalitzadors. Espurnes, focs artificials, alta tensió. Totes les ortografies. Nosaltres.
diumenge
calendaris i murs
Fer l'exercici no poètic d'encabir-te de nou en la rutina.
L'espai lliure que hi ha entre els maons dels dies és massa estret.
divendres
dijous
el sabor del tacte
El gris, suspès del cel amb fil de teranyina, amenaça de caure en qualsevol moment. Em refugio en el verd dels arbres i en una lectura innocent que em suggereix, sense voler, el tast (des)conegut de les teves mans.
Pluja fina d'agulles de cap.
dimecres
jet lag
Una idea, un reguitzell de mots i, de sobte, molins de vent al centre del cos. Tempestes tropicals de braços oberts, terratrèmols de mossecs, i la força íntima de llengües i dents. Que senzill és viatjar enrere en el temps escrit malgrat els efectes secundaris. Jet lag equival a cop de puny, again.
dimarts
dilluns
remakes
Ciutats que perdem en batalles absurdes contra enemics encara més absurds. Records de llocs que ara grinyolen, com aquell llit de fonda, antic, on només vam dormir malgrat totes les ganes. I aquell propòsit de tornar-hi sols que es va quedar en això, en propòsit, malgrat totes les ganes.
Hi ha dies passats que envelleixen malament, o que són interpretats de nou però amb altres protagonistes. Al cap i a la fi, versions més o menys dolentes de la mateixa pel·lícula.
nightmare
Pànic que s'acumula al pit i a les paraules, que s'arrosseguen com cargols que traginen el pes lent d'un públic que escolta i observa, que demana més, que demana que algú dispari contra la rapsoda. De sobte, obrir els ulls. Suor freda. Ja és dilluns al despertador i la rutina es comença a estendre pels llençols. Nightmare.
diumenge
apunts de poesia aliena
Què hi fas davant del mar en plena nit
gronxant la solitud
com qui bressa un nadó
per estalviar-li el plany?
El mag de la ciutat
ha tancat tots els trucs a la maleta.
Només batega el que no és fals:
el desig primerenc d'una verge,
l'agonia d'un vell, la fe del just
i tu, tot sol davant del mar,
amb el record clavat en un riell
i sentint com et punxen les estrelles.
gronxant la solitud
com qui bressa un nadó
per estalviar-li el plany?
El mag de la ciutat
ha tancat tots els trucs a la maleta.
Només batega el que no és fals:
el desig primerenc d'una verge,
l'agonia d'un vell, la fe del just
i tu, tot sol davant del mar,
amb el record clavat en un riell
i sentint com et punxen les estrelles.
Migdia a l'obrador, Miquel-Lluís Muntané
dissabte
força centrípeta
Escriure, llegir, sentir, escriure, llegir i tornar a sentir. Versos que neixen del vici i els cercles. Si els recorro, veloç, m'apropo al centre d'aquest jo que m'habita a estones, quan ningú no mira.
divendres
warning
Avís a la població: la setmana vinent, en el marc del Festival de Poesia de Sant Cugat, presenten el nou llibre d'una servidora, entre altres coses que podeu consultar aquí.
microwave ovens
La música que sona, so loud, excessiva, però res a celebrar. Gafapastes pedants que escriuen textos com vòmits i que es creuen alternatius, brillants. Preguntar-se què és la modernitat, trobar la resposta i només compartir un somriure cínic amb la resta del món.
dijous
dimecres
maletes
Nòmada per naturalesa, sóc fidel a uns quants mobles, als meus llibres i a la música tangible dels vinils i els CDs. Desconec quantes mudances m'esperen, però sí que sé del cert que l'equipatge s'alleugereix a cop de nova adreça. Arribarà el dia en què el concepte 'casa' cabrà dins d'una maleta. I jo ja hauré après a habitar-te.
dimarts
vespres d'octubre
Dies d'un forat més de cinturó, de cent grams més de cansament, de retards de trens i trucades perdudes, de confondre present i passat en un mateix instant, estrany. Voler certa normalitat, i conformar-se amb el silenci de vellut dels vespres d'octubre i el tacte aspre de la lectura del diari rebregat. Aventurar-se a endevinar el vestit que durà l'endemà.
Cada nit, un repte.
dilluns
dos rellotges
Dos rellotges de tic-tac aliè però alhora conegut fan via sobre la meva tauleta de nit per aquesta pausa sense canells fins al moment que tornis a casa. Somric, satisfeta, en adonar-me que potser el descuit consecutiu de dos rellotges demostra que, quan estem junts, t'oblides del temps.
diumenge
dissabte
a la Sònia
T'agafo la mà
i ets brúixola de geografies
desorientades del meu mapa.
Trobat el nord,
que cremin les banderes.
Gramàtica de l'equilibri, Sònia Moya
Ja hauria d'estar acostumada a conviure amb les males arts d'harpies i gates maules, a aquest ritme frenètic de les hores tot caient escales avall per acabar trencant-se estrepitosament en arribar a la porta que obre i tanca els dies, a la lluita constant. Però hi ha dissabtes en què el temps, inexplicablement, redueix la velocitat i fa equilibrismes al caire dels esglaons, de puntetes, com una ballarina de cristall a qui li va la vida mantenir-se dreta. I és llavors quan aquesta vida que ens llisca per dins, agredolça, em sobta i em sorprèn amb un matí tendre que s'estén lentament fins a la tarda, desfent-se com un gelat, i el gest suau d'una bona notícia amb flaire dolça de pell de bebè.
Perquè, malgrat les bufetades i els pals a les rodes, malgrat els cops de colze i el pas endavant, és agradable descobrir, en dies com avui, que encara no he perdut la fe en les bones persones.
divendres
bella dorment
Em pregunto on s'exilia l'entusiasme els dies en què el desencant pren el poder mitjançant un cop d'estat. En aquest continent que és el cos, l'alegria es refugia al territori de la cintura i demana asil al petit país de les pessigolles.
Invoco un bes i un exèrcit de dits valents per despertar-les.
dijous
hasta mañana si Dios quiere
Sostres de dies que s'esquerden. I no poder deixar de mirar amunt davant l'amenaça que aquest dijous es desplomi sobre el meu optimisme, que ja fa estona que té les espatlles cobertes de polsim de guix.
Potser tot és tan fàcil com apagar el llum i encomanar-se als déus que regeixen els divendres.
dimecres
ceguera
El desig s'accentua en arribar a l'escot pronunciat de la tarda que, lasciva, mostra les seves millors armes. L'espera, la treva, la calma abans de la batalla del vespre contra el dubte. Lectures i més lectures per arribar a la mateixa conclusió. Que l'amor és cec i es deixa portar de la mà, fidel, fins al final dels versos i dels dies.
dimarts
coma mal posada que no para quieta
Recorro aquesta pell feta de full i lletra. Centímetres d'històries d'amor, paràgrafs dedicats íntegrament al sexe increïble les nits de redacció conjunta. Cal·ligrafia d'una absència que es fa present a cada pausa provocada per una coma mal posada que no para quieta, aliada amb un sospir que vol enlairar-se a cop de punt. Mans que acaronen com catifes voladores per un cel ondulat de corba d'esquena. I dits que no saben escriure finals.
energia solar
Escriure en diumenge és cap lectura positiva. Intentar evitar la negativitat de la resta, voler sumar i multiplicar. Potser la felicitat són calculadores que funcionen sense piles.
dilluns
teatre dels plàtans
Voler aquell riure com d'inèrcia, aquell que arrenca de dins i que no pots aturar malgrat sentir que t'esquerdes amb un dolor feliç. Per les escletxes del cos s'escolen lentament els dies de felicitat líquida, el degoteig dels records amables.
diumenge
per què
Si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Perquè, malgrat les paraules i els trucs de màgia i els versos tendres i els dits àgils i els nusos a la gola, encara no sé per què ets tan a dins ni per què els dies d'eco fàcil m'espanto quan penso que el buit que reverbera el desig és mancança de tu i finalment descobreixo que tan sols és un cuc que rosega la gana. Perquè hi ha nits que són fugides i els matins, motius per retrobar-te.
Però no em preguntis per què, perquè no sabria què dir-te. Perquè, malgrat aquest temps que ja em sembla una vida i el mot 'fràgil' i els parèntesis i els refugis i les cançons preferides, encara no sé a quin indret neixen aquestes papallones que no dubten ni per què els corrents d'aire de finestres obertes que em travessen el cos longitudinalment em parlen de tu a cada hora en punt en un idioma de calfreds i aire fresc. Perquè encara hi ha perquès que no sabem desmuntar en lletres inofensives sense clavar-nos els accents que branden les es, obligatoris, com les espines són als cactus.
formigues
Diumenges que neixen cansats.
I, sota una llum de veu desgastada,
esgranar hores de cantells llimats
que rodolen, pendent avall,
fins al final de la tarda.
Els cossos dels amants,
esgotats d'amor festiu,
s'espolsen els darrers besos que,
marcits al terra,
com un rastre d'engrunes,
indicaran el camí dels dilluns.
Els dies avancen
com una corrua de formigues.
dissabte
divendres
best seller
No li agradava l'espectacle de la seva vida quan el contemplava durant les estones que la inèrcia dels records l'obligava a mirar enrere. Els anys viscuts, d'un color fosc, com gris fum, li contaminaven el paisatge dels dies que havien de venir.
Aficionada a la lectura, havia acollit les paraules com a petits refugis, peces d'un mecanisme que feia girar a la seva voluntat per redreçar horitzons i dibuixar expectatives. Caleidoscopi, els mots com colors vius; va decidir, doncs, acolorir qualsevol futur possible, tot corregint i reescrivint el text sencer de la seva vida.
dimecres
tots els ports, totes les baranes
Perquè el cos contesta amb la immediatesa del gest i la voluntat, amb la indecisió de la paraula. Escissió i abisme, article indefinit i pausa però també salt endavant per trobar la carícia a l'altra banda. L'amor i tots els ponts que, malgrat la por, duen a port, a casa. L'amor i totes les baranes.
els dies normals
La flaire de farina dolça suspesa a l'aire, encara. Aquest no saber del cert, no poder lliurar-se a un futur proper que s'acosta, inexorable. Abans de tancar els ulls aquesta nit, tot just abans que el teló toqui el terra de l'escenari ja buit i solitari, enyorar l'olor dels dies normals.
dilluns
maletes noves
Fer unes maletes noves i invisibles, deixar enrere la cambra àmplia dels superlatius per aprendre a viure en un significat de pocs metres quadrats. Recollir el regust de cendra, plegar l'aroma de fulla seca, fer teus el tacte de closca de nou i la dolçor rasposa de l'ametlla. I, en tancar les baldes que ajusten aquest cos a la realitat, triar uns versos curts per al viatge que no deixin als dits un rastre amarg.
Estimar a través de tantes paraules fa que ja no les puguis recordar totes. L'oblit optimitza l'espai.
treu banya
A la llum del sol acabat de desembolicar, creuant l'asfalt, camins de plata que teixeixen xarxes, teranyines per sustentar un món humit que tot just es desvetlla. Els cargols, avui, com aranyes amables.
diumenge
frases curtes
Transició. Translació. Trànsit. Viure't és espera, moure i empènyer hores cap al capvespre. I que la paraula escrita que basteix i vesteix els matins esdevingui tacte al final del dia. Abraça'm ara, amb frases curtes de mans calentes; ara que hem esgotat els pronoms febles i els verbs, dèbils, es conjuguen en veu baixa. La pell no entén de faltes d'ortografia.
divendres
nusos falsos i trucs de màgia
Amants letsbonus; sexe de saldo, estimar d'oferta, amor de rebaixes. Mentre hi hagi Ulisses de voluntat de nus fluix, sonaran cants de sirena cel·lulítica, d'arts dolces i veu enrogallada.
dijous
blues
El plor interior omplint les estances buides. Tot era blau llavors: un mar de mots que queixalaven, i la vida que només es deixava viure de lluny, com l'espectador que esguarda des de la darrera fila i que, de vegades, per no sentir, tanca els ulls. Dies d'hotel barat i llit calent, llogat per hores, que tornen, de tant en tant, amb la marea per donar sentit a la sal.
dimecres
dimarts
hores espines
Dies i nits cactus, hores espines. Coïssor, decisions, camins i cruïlles. Quina distància hem de caminar amb una mentida a l'esquena perquè esdevingui una veritat incòmoda, sense arestes.
dilluns
poème léger
Núvols als ulls entre retalls de cel,
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.
Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt,
com un estel.
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.
Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt,
com un estel.
diumenge
blanc tacat de mots
El meu món d'avui gira al voltant de l'estrena de la samarreta d'un lila ben bonic que -per fi- em va baldera, de formigues que semblen immortals i eternes, i d'aquesta pseudopor que em sobrevé moments abans d'encetar la lectura d'un llibre. La mala llet dels mots, fantasmes darrere la portada, esperant-me.
dissabte
de postres, cafè
Després de l'àpat de les hores, rosegar els ossos del dia és aprofitar el temps o tan sols pura golafreria?
divendres
dijous
raonablement joves
Ens vam estimar mentre vam tenir esma i cos per fer-ho. Quan vam deixar de ser raonablement joves per esdevenir adults irracionals, algú va afegir l'adjectiu 'tardoral' a alguna frase dels nostres diàlegs. I ara que em miro les mans, ara que aquesta pell de dona ja no és tibant i sembla que a voltes hagi extraviat les ganes d'acollir-te pels passadissos de la memòria, ara que em contemplo amb els ulls entelats per l'edat, no em reconec en tu sinó en tots els mots que et vaig escriure mentre ens vam estimar. Mentre vam tenir esma i cos per fer-ho.
dimecres
obsolescència programada
Respirar grocs, magentes i cians; esternudar polsim negre tòner. Als ulls -massa foscos, massa grans-, el senyal vermell d'avís al servei tècnic. Paracetamol manteniment, canvi de consumibles. La vida útil és allò que passa durant dues-centes cinquanta mil còpies.
dimarts
dilluns
musiquetes
Reciclar una ganyota, estimar en Do major, en una picada d'ullet i que el cor et surti per la mirada. He perdut el compte dels esglaons, i admiro la memòria grisa i roma de la pedra desgastada. Musiquetes, bicicletes, tots els robots, tots els instruments afinats, el cant esmolat de les arestes durant les nits escantellades. Sóc feta d'escales-esquelet que sovint, tan perdudes, no saben si pugen o baixen.
diumenge
divendres
salvavides
Davant el naufragi dels dies laborables, és reconfortant tenir la certesa que pots aferrar-te al cap de setmana que, per defecte, sempre sura. S'ha de saber, però, deixar-lo anar quan toca: el diumenge acostuma a perdre aire i s'esgota tot just en arribar a terra ferma. Dilluns és una platja de sorra grisa que conquerim amb cançons alegres per no enfonsar-nos abans d'hora.
dijous
parèntesi-paraigua (i 2)
Gàbia d'or, les parets d'una oficina. Escapar-ne mentalment i refugiar-se en aquest instant de foc, flama i pluja que som nosaltres. El parèntesi-barricada ens fa ara de paraigua improvisat mentre decidim la llargada de la pausa en un intent de ser lliures un dijous qualsevol.
* Foto de Roger Ferrer Ibáñez
dimarts
life and polaroids
El temps, i aquesta dèria d'emmarcar-lo. La recança són totes les fotografies que no vaig arribar a fer.
a cop de mot
El vers no em permet estimar més ni millor, sinó fer-ho suaument, a poc a poc. A cop de mot.
dilluns
part múltiple
El pes invisible al pit,
la manca d'aire,
aquest respir-sospir, i el cor
tot cavalcant un batec salvatge.
És llavors quan neixen
els mots, nus, a la laringe.
Som (es)crits desordenats.
diumenge
unter den linden
Tornen els horaris Tetris i aquell córrer constant per no avançar, improductiu. Però, malgrat tot, hi ha aquell sentir-se viu de nou, després de la calor; l'efervescència del tornar a començar, aquest voler més i millor. Setembre com la porta que es tanca per obrir una finestra. La tardor és un desig amb textura de crema anglesa i un voler passejar per Berlín sense pressa. Per què les estones impossibles fan olor de canyella?
divendres
epítet o redundància
Vas foragitar les metàfores que havien niat a la teulada dels versos més alts. Ara que tornaran els peus freds i els matins de llum glaçada, els dits perdran el tacte pels carrers de les butxaques quan cridin el teu nom de llana en veu alta i lletra lligada. I, amb l'excusa d'escalfar les paraules i els fils de teranyina que, invisibles, uneixen les lletres de vidre com el plom dels vitralls, conjugarem verbs càlids de climes tropicals perquè no se'ns esquerdin els llavis. Potser les majúscules m'ajudaran a trobar-te quan nevi, altre cop, sobre el paper blanc. I l'hivern escrit serà epítet. O redundància.
dijous
dimarts
colors freds
No recordo el moment exacte en què les coses van decidir canviar de color. Passar del gris al blau i al verd. Deixar de banda la gamma dels freds, i abraçar el groc i el taronja fins arribar al vermell dels dies intensos. Ara que ja hem après a planar amb els braços oberts per aquests paisatges, tan acostumats estem a la llum que he oblidat de quin color són els batecs que udolen a la lluna. De tant en tant, però, torna el llop perquè no oblidem que el vertigen de la por és capaç de fer forats al pit. I com n'és, de difícil, omplir-los.
diumenge
dictats
Encara no vull escriure't amb la cal·ligrafia dels dilluns, encara no. Que aquest diumenge és com un bàlsam, untuós d'oli daurat, que s'escampa per la pell d'aquest cos que mai no té prou paraules per dir-te. Sota un sol que ja no fereix, t'esperaré perquè em tornis a deixar sense mots. I posar el punt final a un dia que s'escriu sol, sense faltes d'ortografia.
dijous
parèntesi-paraigua
Avui el cel es desfà, i el gris ens amara malgrat ser a recer d'aquesta humitat estranya que s'encomana. Dijous de tardor anticipada, parèntesi-paraigua, tarda amb regust de jaqueta i màniga llarga, vespre de tacte de pàgina de llibre, manta i sofà.
Avui el cel es desfà, tot convidant-nos a invocar les abraçades que vam guardar al calaix, ben planxades.
dimecres
dimarts
tombarelles fins al desembre
On han anat les ganes de mossegar el món per la part més saborosa i tendra? Que vull saltar-me els dies tic-tac-compte-enrere i cridar que sóc vermell ben viva, ara que ja no fa aquella calor que podreix la pell de l'ànima i ens estova dents i ungles i corca el cor que aboquem als versos i a la prosa poètica.
Cucs, que ja no hi ha cireres. I les pomes esdevenen peres. I viceversa.
dissabte
gatos pardos
El parmesà no va acudir a la cita, i la nit va deixar de ser perfecta fins que, hores d'alcohol més tard, va arribar aquell instant en què les paraules s'arrosseguen i la llengua ensopega amb les dents i la conversa s'espesseix fins que la cullera que remena les afirmacions s'aguanta tota sola dreta. El moment en què la frontera entre l'amor i el sexe és tan sols un fil prim de saliva i els cossos, inquiets, aboquen dos-cents grams de desig més en cada bes.
Com vas dir que et deies?
Com vas dir que et deies?
divendres
straight on
Quan et canses de transitar per presents sense indicacions, potser la millor manera d'abstraure's és circular durant una estona per passats sense semàfors ni límits de velocitat.
polissons
Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula 'oci'. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.
Subjectes el·líptics com a polissons. I els pronoms que mai no fan vacances.
dilluns
divendres
tret de sortida
Les nits com a prefix de tots els matins que s'escriuen amb llum a les parets blanques d'aquesta habitació. Els dies sempre s'enceten amb un mot, més o menys amable.
dijous
ribera salada
Banyar-se en un riu, avui en dia, té quelcom d'extraordinari. Anys enrere, però, era tot un gest habitual a l'estiu quan escapàvem de casa i de la calor i posàvem rumb al racó del riu que havíem fet nostre a força de visitar-lo cada diumenge.
Ahir el bany improvisat a un riu d'aigües ben clares va tenir quelcom de bateig, o de renovació. O de tornada a aquells diumenges antics de còdols i pedres planes que saltaven fins a tres cops a la superfície abans d'enfonsar-se.
dimecres
la cara rugosa dels dies
Dies de façana aspra i pell morta, d'hores sense cames i columna vertebral feta de corda i nusos. Dies d'ungles curtes, ben llimades, de sorra a la boca, de tacte de vímet i vol molest de mosca estabornida. Dies rugosos, de mal escriure i de cop de puny a l'aire per lluitar contra enemics invisibles.
dilluns
a mà alçada
L'absència envia postals al desig. Per encabir la passió en un espai tan breu, l'exercici d'abreujar el mot. Una adreça provisional -el sentiment canvia sovint de casa- i quatre línies a mà alçada. L'amor s'escriu sense pauta, amb poques paraules, tot emprant abreviatures del teu cos.
divendres
càsting
El van escollir contra tot pronòstic. Ell, que no era massa agraciat, més aviat tirant a lleig, encara no entenia què l’havia dut a ser aquell dia allà, a aquell càsting, entre altres espècimens molt més afavorits per la genètica que ell.
El primer dia de rodatge va arribar i, amb ell, les ganes de fer-ho bé. L’escena era ben senzilla i plena d’acció: una persecució entre bons i dolents. Es va creuar amb els altres extres de la pel•lícula i van intercanviar-se mirades, ell buscant un bri de complicitat, una espurna de confiança, però els altres el van menysprear sense miraments. Dolgut, va decidir llavors deixar-s’hi la pell, treure el millor de si mateix per intentar destacar, encara que fos fugaçment, en aquella escena del rodatge.
Arribà el tret de sortida. Llums, càmera, acció. Ell es va esperonar sol, sempre havia estat bon corredor. Esprimatxat però veloç, malgrat donar la impressió de no tenir un xic de força als músculs del cos. Aviat va deixar enrere els companys, que no s’esforçaven massa en seguir el seu ritme i el miraven amb els ulls ben oberts, incrèduls davant d’allò que estava passant. De seguida va atrapar el protagonista, que el va increpar en el moment que ell l’avançava amb el cap ben alt, orgullós, tot assaborint el seu minut de glòria.
El director va tallar l’escena d’immediat. En qüestió de minuts el van fer fora del rodatge amb el pretext que no havia entès res del seu paper, que no s’havia ficat gens en el personatge. I és que on s’ha vist que el cavall del dolent sigui el més ràpid?
fosa en negre
Adéus petits als detalls inanimats que donen vida a la rutina. Fosa en negre. Canvi d'escenari. Un 'hola' incert, fet de més paret i menys verd, m'espera al final del calendari.
dijous
point of no return
De matinada, aquí, enmig d'aquest desert de son, preguntant-me on seríem ara si no haguéssim decidit trobar-nos, o fer-nos trobadissos, o desfer camí. Potser asseguts a cada extrem d'aquesta línia que ens uneix, tot vivint vides d'enyors paral·lels.
Però no estem fets per a la recança.
dimecres
vols fonètics
Natura rere el vidre;
verd cristal·lí, blau metal·litzat.
I arrossegar el plaer,
breument,
sobre el punt volat
de l'ela geminada.
verd cristal·lí, blau metal·litzat.
I arrossegar el plaer,
breument,
sobre el punt volat
de l'ela geminada.
dilluns
rasca mamá
La picor, el desfici. Aquest gratar-se fins a fer-se sang, malgrat l'experiència et digui a cau d'orella que no, que no, que acabaràs fent-te mal.
Cotó fluix, solució desinfectant. Qui posa la tireta, el seny o el sentiment de culpabilitat?
tumble dryer
Penjar l'estiu als cims d'alta muntanya i endur-se un bocí de fred a la butxaca. Que els tretze graus centígrads s'escapin de nit i invoquin la pluja tot fent créixer les nuvolades. Se m'han mullat els somnis, rentadores de matinada -programa de roba delicada, centrifugat curt, aigua freda- i els he estès amb la bugada d'una nova setmana.
Per sort les expectatives no s'han encongit, i Menorca fa olor de suavitzant al sabó de Marsella.
dijous
dimecres
excés de velocitat
Duc la vida despentinada. La immobilitat, acumulada als turmells; la incomprensió, a la cintura. Lluny queden els dies lliures de retencions de trànsit interior, de circulació fluïda per les vies asfaltades del cos a velocitat moderada. On són les mirades-semàfor, els senyals de dits oberts i mans bocabadades? La maduresa és una carretera tallada on els records joves van a estimar-se quan cau la tarda.
dimarts
femení singular
Les costures, de nou al seu lloc. Perquè sovint cal tornar a resseguir les corbes, les planúries, els revolts per retornar al cos la memòria d'allò que és seu, d'allò que li pertany. Els límits, les fronteres d'un regne que constantment es reescriu amb les mans, pròpies o alienes, en femení singular.
dilluns
nocions d'halterofília
Una son insatisfeta i famolenca s'ha aliat amb aquesta xafogor que penja del cel. O això o l'estiu ha decidit ofegar-me amb tot el seu pes.
Hi ha dies que costa aixecar-los del terra.
diumenge
dissabte
ara i aquí
Malgrat els vidres nets d'aquest sol d'estiu, els dies s'entelen de futur gris fum. Ancoro, doncs, aquesta pervivència a un carpe diem escrit amb presses, però amb bona lletra, sobre el temps verbal del teu cos.
divendres
sales d'espera
Intento esbrinar on va a parar la paciència quan la perds. Suposo que al mateix lloc on la intransigència espera la seva arribada.
dijous
univers pervers
Femineïtat. O la coqueteria que, blava i elèctrica, s'instal·la a les ungles perfectes d'una dona de cabells llargs i brillants, i turmells esmolats que desafien la gravetat sobre uns talons impossibles. I jo, contemplant-la des d'una galàxia també femenina però llunyana. A anys-llum de distància.
dimecres
dimarts
drums player
Bombo, caixa, xarles. Descobrir que la vida pot anar a un altre ritme. Dóna'm un parell de baquetes i mouré el (meu) món.
dilluns
tireta i mercromina
Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, la promesa efímera d'una illa actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els homes tòxics i les dones forat negre, cercaré un altre remei casolà.
Perquè tinc la farmaciola farcida de bons motius.
diumenge
where are you from
Mans que recorren camins a la pell, sàvies. Les carícies guarden la memòria del sojorn i el desig antic a altres cossos. I que, del rastre de les mans, en sorgeixi aquest sentir-se totes les fronteres amb ànsies d'esdevenir pàtries no passatgeres, illes d'un país on el tacte vulgui quedar-se a viure.
Quantes nacionalitats duem a les butxaques.
Quantes nacionalitats duem a les butxaques.
esbós
Perpetrar un esbós de diumenge. Lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. Dones de redacció difícil, amants esgrogueïts per l'erosió del temps. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.
divendres
happy birthday
Seria egoista fer un escrit avui on deixar anar tot aquest enyor sense brides. Avui el protagonista ets tu, el petitó que ja no és tan petit, que se'm fa gran a cada pas.
I pensar en tu, i que avui estàs lluny per poder abraçar-te, i no poder dir res més. Ni escriure-ho. Acabo de descobrir que als dits també s'hi poden fer nusos. O potser és que també tenen gola.
dijous
horitzons de llana
Segueixo la setmana en línia recta per arribar a alguna banda després de perdre el fil de les hores que s'evaporen i es volatilitzen entre els contorns del teu nom. Dies-troca amb horitzons de llana: el paisatge es teixeix tot sol tot prenent les mides a la meva mirada.
El nord s'adorm la nit en què la brisa està de guàrdia. Les brúixoles com a despertadors. Aquesta set, i el pa sec a la boca. Mastego engrunes per saber tornar allà on sempre m'has estat esperant.
dimecres
desordre de tu
La nit ha estat una batalla perduda contra els somnis, aquells tan feixucs que aclaparen. Els calaixos del cor, ben oberts; els sentiments, esbarriats pel cos desordenat.
Un dimecres qualsevol, fer dissabte de tu. Se m'emboliquen els dies de la setmana.
dimarts
els adjectius del fred
No trobo els hiverns que vaig guardar al calaix per a les situacions d'emergència. Potser s'han fos, potser han emigrat cap al nord. Els buscaré entre les pàgines dels llibres que no obro fa temps. Els dies que fan olor de neu potser s'amaguen darrere l'esquerda que obren les paraules que algú altre va escriure mentre jo pensava en tu, i en totes les metàfores.
dilluns
la incertesa del prefix
Aquest gris núvol i la promesa bruta d'una pluja que no arriba i que et deixa assedegat, tot mirant cap al cel. La incertesa del prefix. Viure, sobreviure. L'única seguretat és el batec, l'alenar, el sentir. I l'aigua de la dutxa que dilueix la son cada matí.
divendres
palindròmica
Sentir-se cíclica, rodona, capicua, simètrica. Idea tombarella, moment braços estesos, gest tres-cents seixanta graus. I anar i tornar pel fil de veu que em pronuncia el nom, el funambulisme d'uns dits sobre un mot que sóc jo, d'idèntic principi i final.
Tancar els ulls, i aquell lleuger rodament de cap en sentir-se viva, tot fent giravoltes dins de cercles tancats.
dijous
present d'indicatiu
I et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.
dimecres
mascotes
He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l'estómac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant. A canvi, ell em donarà un motiu perquè se m'escapi alguna llagrimeta ocasional, i patrocinarà estones de reflexió meditabunda amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.
Ara em cal trobar-li un nom adequat. Pànic, Bobi, Tresky. O Decepció.
dimarts
passos de ball
Ballarina,
la veu de puntetes,
en sabatilla de cristall.
I s'inclina, marioneta,
mentre declina el silenci
en el gest de l'esquerda
que, inefable,
anuncia el punt final.
Qui cus les paraules
al teu vestit blanc?
dilluns
blau trencat
Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.
Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura quatre parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dilluns, tot intentant esbrinar en què ens convertim les dones quan deixem de sentir-nos dones.
dissabte
control zeta
Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.
Control zeta.
divendres
easy like Sunday morning
Podríeu regirar aquest espai i collir un manat de frases. O de versos.
Tan fàcil és definir-me. I tan difícil escriure'm.
dijous
gafets i condicionals
Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil·litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, ni olor de sang que atregui l'animal que duem a dins i que mossega amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat que et somriu lasciva, definitiva, condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.
dimecres
cal·ligrafies impossibles
La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules-escuma de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reinventa l'idioma del tacte. Els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.
dimarts
tantes coses per fer
Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Fes callar l'agenda.
dilluns
road movie
Conduir quatre-cents quilòmetres en dotze hores. Fer-ne dos-cents per tornar-los a desfer al cap d'una estona. Tants anys de benzina i asfalt per les mateixes carreteres. El meu cos és un cúmul de distàncies conegudes, entre altres coses.
diumenge
dissabte
síndria fresca
La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de cambra per a persianes abaixades. La tarda és un mar de parets blanques i els cossos, vençuts al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita, i els adults ja no podem traduir-lo en vacances que semblaven eternes. Jo dic, amb posat un xic infantil, 'beure'ns aquesta fam de viure' fins ben entrat el setembre.
dijous
something I can write about
Em debato entre la soledat creativa i l'aroma del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb la mirada. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.
Em taques tots els versos de companyia.
dimecres
hores cargol
Badar, embadalir, ensopir. Comptar quants badalls separen la sopor de la contemplació, d'aquest obrir i tancar finestres. Hores cargol. Regalimar, memòria avall, i davallar, nosaltres enllà, tot vigilant de no caure. De vegades, les circumstàncies ens empenten i la realitat ens fa la traveta.
fields of gold
Ganes d'aventura. D'aliar-se amb el sol i el vent, i cavalcar el blau i nedar les tonalitats del paisatge. La mirada, però, s'atura al vidre que amablement et convida a amansir la sang.
Els camps de blat, amb un posat daurat, com d'oli roent, somriuen i esperen a l'altra banda.
dimarts
espai aeri
El paisatge és un espectacle esquitxat d'un estol immens d'orenetes que sobrevola el matí i el travessa, tot brodant el teixit d'aquest dimarts amb un fil de sol incipient i la brevetat intensa de la flaire del cafè.
El dia s'enlaira.
dilluns
diumenge
sobretaula
Sobretaula de melics desbocats i ombra de morera. Trenta dits petits alliberant l'aigua ensinistrada i assenyalant avions que esquincen la calma d'un blau de mitja tarda. Amb la veu amagada rere unes ulleres de sol, contemplar l'espectacle de la paciència. Equilibris que es desequilibren per tornar-se a equilibrar. I la memòria -sempre la memòria- obrint-se pas.
Les dèries bullen a vint-i-vuit graus, i la fragilitat s'evapora. Mira, la lluna.
dijous
dia d'incendis
Ser un estiu superlatiu per dins, i que el teu tacte estigui fet de fulla seca i branquillons. Dia d'incendis. Que els sentiments, altament inflamables, comencin a cremar sota la pell, amb o sense espurna que iniciï la combustió. Llavors, abans de la cendra, que sobrevingui el dubte: hores i hores de flama o maniobra d'extinció.
dimecres
dilluns
fridge magnet
Si els mots són metàl·lics, voler esdevenir imant. I escriure versos magnètics. Poemes amb polaritat.
diumenge
submarinismes i altres gestes
Hi ha tardes profundes que ens esgoten l'oxigen, i que ens pesen al pit. Abans d'abandonar el cos a l'antull del corrent i que el pessiguin tímidament els peixos que neden en aquest diumenge, deslliurar-se del llast dels dubtes que corren per la sang. A aquestes alçades, però, massa sediment acumulat als batecs. A la llera del cor, tant pòsit, tant solatge, tanta incertesa.
dimecres
un dia ens vàrem trobar
... tu dius que massa tard.
Marcel Cranc
Perquè, d'una manera o una altra, et trobo a totes les cançons. Perquè t'estimo en sentit antihorari, a l'estil rond point, tot contradient els rellotges, tot fugint de les hores en punt. El temps entre nosaltres és una anècdota recurrent, una cançó aleatòria que, d'una manera o una altra, ens troba a tots dos, taral·lejant-nos a deshora.
dimarts
fireflies
En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquieta, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.
mos precipitam damunt París
Els embats de sentiment tenen banda sonora, una cançó -i una altra- que els empeny a envestir les roques i estovar la pedra. O són les cançons les que tenen una banda sonora de sentiments? Sovint he d'escriure un vers un moment per culpa de les onades que em colpegen per dins.
Ja he perdut el compte de les love songs que m'arrissen la mar de les paraules que duen el teu nom.
#momentocursi
La felicitat absurda es concentra en un moment cursi que ho tinta tot de color rosa. Més o menys com quan, de petita, menjava una Pantera Rosa.
dilluns
taurons de gramàtica salvatge
Carnívor, cerques l'olor de la sang en les arestes de les paraules que regalimen dolor a cada queixalada. Eixams de mots rabiosos, diàlegs esmolats, taurons de gramàtica salvatge, aquàtica, que neden en espiral. El cos s'escriu, a vegades, en paràgrafs de desig malatís, tot esperonant la fam majúscula, superlativa, irracional de la carn que es redacta a si mateixa, amb la seva pròpia ortografia, per esdevenir la presa ideal.
No em trobaràs a l'altra banda dels punts i a part, quan s'obri la veda: sóc sintàcticament i morfològicament vegetariana, malgrat l'instint animal.
did I tell you that I hate Mondays?
Obrir l'agenda per buscar un dilluns bonic en aquest passat fet de paper pautat i relligat, i trobar-lo, com una flor seca i premsada entre les pàgines d'un llibre. I que les ganes, i l'èmfasi, i el record vagin rehidratant aquell dilluns pansit fins a tornar a assaborir-lo entre els dits de la memòria.
Obrir l'agenda i trobar un dilluns bonic, amb flaire de cafè i passeig tranquil, que t'ajudi a no deixar de creure que la setmana pot començar amb bon peu. Amb un bon dia.
divendres
cançó despistada
Sé que m'adormiré d'una manera absurda. Potser tot intentant comptar els píxels que componen la imatge de la nit. I no hi haurà tacte al final de les paraules, ni la teva empremta al somni que s'oblida a qualsevol cantonada en despertar. Potser una cançó despistada, una frase lapidària, cap elegia desaforada. Tancaré els ulls absurdament, sense trobar a faltar res ni ningú. Perquè he desaprès a enyorar mentre t'esperava.
dimecres
dies rellotge suís
Per fi, un dia que no es marceix minuts després de desembolicar-lo. Un dia que comença tot rodant fi, amb el mecanisme ben greixat, com un rellotge suís. I, amb un somriure a l'aparador, a mode de rètol que indica que l'establiment ja és obert, encetes el camí tot esquivant retencions de trànsit, petits maldecaps i primes de risc mentre creues els dits perquè no es torci el destí d'aquest dimecres que has decidit fer teu. Perquè potser avui necessites promeses toves i núvols consistents. O creure, malgrat tot, que hi ha dies amb final feliç.
dimarts
viure telegrama
La felicitat que caduca al final dels cinc minuts de mandres i mirades al sostre. Al tren, una dona amb un evident excés de maquillatge, caracteritzada de dona egípcia, llegeix el Dalai Lama. Sentir-se atrapada a la roda de l'hàmster, sempre corrent sense arribar enlloc. L'olor fugaç de camamilla que et sorprèn i que fuig, verd amunt, pel paisatge. No saber, no voler saber, ignorar-te a tu mateix. Matí que s'enlaira. Tots els colors. Dimarts.
dilluns
diumenge
instants de vida líquida
Esdevenir aigua. I nedar en tu mateix, submergir-t'hi fins que no quedi un bri d'aire per recórrer. A la superfície, tots els motius per tornar a terra ferma. A la riba, tots els mots que esperen, eixuts, per omplir-te.
divendres
poliglots
Ja no tenim els turmells joves, ni les mans ho abasten tot. El temps se'ns torna passadís estret, les amistats perden color i el degoteig de paraules, que no cessa, ens acompanya en els silencis més plaents i més punyents, tot parlant idiomes diferents en cada ocasió. Ja no tenim aquella mirada de cadell, ni prou fam per devorar les nits de pell de neó. Però ara ho entenem gairebé tot.
dimecres
oblits reciclats
Es pavoroso si uno piensa en la cantidad de cosas que hemos olvidado para siempre.
Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan
Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl·lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.
dimarts
al mal tiempo
Que la nova setmana comenci com va acabar la darrera. No. I buscar un gest, mínim, petit, discret però efectiu on càpiga tota aquesta rebel·lia.
Un somriure com a aixopluc.
dilluns
dissabte
la felicitat, més o menys
Un sofà còmode. Seguir el fil d'una bona història. Admirar com creix el teu fill. Recrear-se en els petits detalls. Un vermut abans de dinar en la pausa de la pressa de les setmanes que corren. Quaranta llargs de piscina i una sauna com a punt i a part. Voler abraçar-te en despertar, i que hi siguis. I aquell vertigen dolç que produeix la felicitat, com el tacte de la mel al paladar. A la vida, de tant en tant, pessigolles.
divendres
més, després
La pròrroga de la son. Temps ingràvid entre llençols, insinuant, untuós. Tot de minuts rebregats que es desfan lentament entre un petó i una porta que es tanca. I el dia que comença sense tu, amb la promesa de més, després. Amb el teu record, encara tebi, sobre la taula.
dijous
la vida combustible
Esgotar els dies com llumins. Aquest cremar-ho tot, la vida combustible, fins que no quedi res inflamable dins del cos. Tan sols aquella olor a fòsfor, característica.
I no comptar quants en queden a la capsa.
dimecres
amor propi
Esta vida, rompecabezas
tridimensional de la existencia,
arroja mujeres rotas
por las aceras.
Blanca Flores Cueto
Enamorats, sí, estimarem amb tota l'ànima. Però no et descuidis de guardar una mica d'amor a les butxaques. Per a consum propi, per si de cas la festa acaba i tothom marxa. I et quedes a soles, sense ànima.
salmons o rebels
Nedar contra corrent és un símbol de rebel·lia quan no t'ho dicta la biologia a cau d'orella.
Els salmons no són valents: simplement són inconscients. Autòmats.
dimarts
paisatge amb boira baixa
La tristor és un paisatge
amb boira baixa.
Vols a la deriva, diàlegs absurds.
Pistes d'aterratge amb paraules
a banda i banda que,
gastades per l'ús, brillen.
Tanca els ulls
i replega les ales.
amb boira baixa.
Vols a la deriva, diàlegs absurds.
Pistes d'aterratge amb paraules
a banda i banda que,
gastades per l'ús, brillen.
Tanca els ulls
i replega les ales.
dilluns
supergirls don't cry
Perquè de vegades cal abaixar les armes. Perquè hi ha nits que diem prou, i durant una estona deixem de banda la valentia i ens treiem la cuirassa. Perquè de vegades cal tocar la por amb el tou dels dits, recórrer de nou els camins de les cicatrius invisibles, tastar el regust elèctric de la sal líquida, les mans al rostre, espolsar la càrrega intangible que s'acumula a les espatlles. I sentir-se fràgil, feble. Humana.
llimbs
El silenci com el suïcidi de petites veus que neixen a dins. Em pregunto si els mots professen cap religió, si tributen culte a un déu gramàtic i preguen per l'ànima de totes les paraules que no arribem a dir. Enterrats prematurament a la gola, imaginant potser de quin color és el cel que els espera.
onades
Recuperar les botes, que ja començaven a hibernar al fons de l'armari, per poder caminar per la grisor d'aquest dilluns, que fa pujada. Els peus, calents; el cor, petit, en un puny, a l'avantsala dels forats. Respires, però la calidesa habitual de l'aire avui fa cert regust de nosa, udola com el vent quan llepa les cantonades. Estimar, i equivocar-se. Per polir arestes, per ensinistrar l'amor salvatge, verge, que ens brolla de dins com un tsunami després de tots els terratrèmols. Estimar, i aprendre a tremolar suaument. Per no ferir-te.
dijous
dimecres
dimarts
autors i accents
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, En la meva mort
L'aigua era roja, d'un roig liqüescent, com el cel, que pel llevant regalimava vermellors enmig de terboleses cendroses. Un roig corrupte, en violentes tintades ocres. La visió com d'un incendi estàtic, de fort contrast amb el ponent, que era un teló de gris uniformat, fred, vagament boirós a zones. Al voltant de la llanxa, la transparència de l'aigua era total: es veia fins un parell de braces endins, profunditat incolora travessada per ombres tremoladisses.
Baltasar Porcel, Els argonautes
mons submarins
Ratxes de sol travessen blaus marins.
Antònia Font
Perquè hi ha matins en què ens manca l'aire, decidim ofegar-nos una mica més tot esperonant les emocions que envaeixen pacíficament l'espai interior del pit. I així fem més petons del compte, abracem un xic més, carreguem el cafè fins que el regust de cafeïna sigui ben intens i finalment, amb la lírica ben arrapada a les comissures dels sentits, ens submergim en l'èpica musical amb l'ajuda d'un batiscaf per explorar els nostres límits. Per esbrinar a quina temperatura es fonen els sentiments.
dilluns
paulocoelhejant
Amb ajuda de la cullereta, dibuixes espirals al cafè amb llet. Potser en un intent d'ofegar les preocupacions que t'encalcen i que, com més apresses tu el pas, més acceleren elles fins a esdevenir gairebé urgències. Potser si t'atures en sec, des de la pausa podràs distingir les simples cabòries dels veritables maldecaps.
Potser tot és una qüestió de velocitat. De desfer espirals. I tancar cercles. Potser.
something about you
Conduir sola, de nit, fins al llindar de la matinada. Level 42 com un cop de puny a l'estómac. La ràdio t'escup a la cara aquells anys fets de dies perfectes, de banda sonora de pell tibant i tantes i tantes expectatives rere la mirada. D'aquella adolescent de passos llargs i somriures amples, només en resta el solatge al fons de tot allò que sóc ara.
dissabte
sistema mètric
La calma es mesura en pàgines de llibres i en migdiades; l'amor, en petits detalls; la tristor, en tots els somriures que perdem pel camí; l'alegria, en batecs de cors que corren dins del pit, desbocats; la por, en els segons que triga a gelar-se la sang. Mentre apamo els verbs que em fan conjugar-te de nou dins d'aquest temps que vaig inaugurar amb una mirada ferma cap endavant, penso en els patrons que establim per intentar entendre aquest món que sovint no s'ajusta a cap estàndard ni a cap definició. Fugint de tots els clixés i motlles, mides, rutines i pautes, de vegades ets prou petit per aixoplugar-te dins de la meva mà. O tan gran que se'm fa difícil abraçar-te. He decidit mesurar-nos en silencis breus. Perquè he perdut el compte de totes les paraules que hi ha hagut -i que hi haurà- entre nosaltres. Quilòmetres.
divendres
hello
Que has d'estendre la bugada al balcó, però el sol encara batega massa fort. I penses en el primer cafè amb gel de la temporada, en les fotografies a la plaça, en totes les paraules que has dit avui i en el regust del darrer estiu, memorable. L'ampolla de l'aigua ja és dins la nevera i els peus desitgen sandàlies i que els pintis les ungles d'un color alegre. El dia és ple de benvingudes particulars a la calor. Em pregunto quina ha estat la teva.
dimecres
la vida en un tupper
Empenyem els dies a cop de tupperware. Aquest viure la vida a racions tot duent-la arreu, carmanyola amunt i avall, com si fóssim cargols.
Al meu avui precuinat li manca sal.
Al meu avui precuinat li manca sal.
dimarts
dilluns
dividend, divisor, quocient, residu
No ens cal cap motiu especial per fer del dilluns una festa. Avui l'excusa ha estat l'haver aconseguit resoldre les divisions que ens desafiaven des del paper. I aprendre'n una mica més, fer un pas endavant. Valents.
diumenge
respecteu el descans dels veïns
Hi ha nits en què el silenci d'aram dels carrers es doblega, una i altra vegada, fins que es trenca per les cantonades. Els angles rectes parlen quan ningú no mira.
divendres
gates maules
Sempre he cregut que els ulls valents saben quan dir la veritat. Mirades que fuetegen els mots covards, tot estabornint la incertesa i foragitant les sospites. D'altra banda, també hi ha qui, d'un color mel, un verd maragda o un blau cel, en fa la façana perfecta. O un cau on amagar totes les mentides.
dijous
la memòria de l'aigua
Ànima-pansa. L'esperit, consumit, replegat en si mateix, ha perdut la memòria de l'aigua. Amb la llengua eixuta i amansida, tota sucre, recorres la llera seca, els carrers abandonats de rius que ja no recorden que un cop van ser ciutats humides.
El temps ha esborrat l'adreça del cos on vas oblidar la set.
dimecres
complement circumstancial
Espero, com cada nit, aquella part de tu -breu i concisa- que s'acomiada d'un altre dia en què hem estat mots, només mots i distància. Perquè hem après a estimar-nos a cop de nom, a enyorar a través dels adjectius, a desitjar-nos tot conjugant el temps dels verbs dòcils que es cargolen als dits, a les mans. L'amor, de vegades, esdevé un complement circumstancial. De lloc, de temps, de manera, de dubte, d'afirmació, de negació, de quantitat.
dimarts
la cambra del fred
Maig es precipita, com una allau, i entra dins l'habitació. La neu, com una redundància en aquestes parets tan blanques, accepta el desgel d'un pensament que es desfà al ritme de l'eco metàl·lic del temps. Els cossos, encara ferms, com la voluntat d'abraçar-nos sota una pluja fina de destins incerts i mots volubles.
Maig, com un nou abril, no és garantia de res però, com un dia d'estiu prematur, ve carregat de promeses.
dissabte
#autobombo
M'ho permeteu, oi que sí? Gràcies :)
Parlen d'una servidora a:
Diari Ara
Cugat(punt)cat
Tot Sant Cugat
Cultura21
3/24
Edicions 62
entre altres...
Parlen d'una servidora a:
Diari Ara
Cugat(punt)cat
Tot Sant Cugat
Cultura21
3/24
Edicions 62
entre altres...
divendres
xàfecs
I es desfermen les tempestes que guardaves al puny tancat de la mà dreta. Pensaves que deixant anar els núvols i el vent i l'empenta i tota l'electricitat et sentiries millor, però no, no ha estat així. I ara no em diguis que aquest plor que cau de puntetes, que pretén ser silenciós i que t'amara per dins és allò que diuen pluja: no et crec. La ràbia només parla la llengua de llamps i trons. I sempre es descuida el paraigua.