an ↔ na

Què fer de la closca buida de les paraules? Petits vaixells per rescatar els significats que han sobreviscut a tots els naufragis.

Vendre poemes a pes, mentides de sucre i rimes barates. L'excusa de la literatura per malversar les paraules.
A quin preu es paguen els secrets que amaguen les metàfores?

Perquè la mirada no ho abasta tot, petits plaers invisibles. Unes hores de primavera. En aquest viatge cap a enlloc a tota velocitat, mirar de tant en tant per la finestra per prendre possessió del bocí de sol que et correspon. Per nodrir la llavor de felicitat que duem a dins. Que el futur són arrels, i parades de tren patrocinades per la lucidesa que et proporcionen un parell de glops de cervesa.

Estols de núvols d'esquena daurada, i aquest respirar feixuc; al pit, el pes de la tarda. El ritual dels mots per invocar quelcom que ja no es deixa escriure. Incerts i estranys, els diumenges maldestres que no troben un final per a les seves hores.

Una dona alcohòlica que maltracta el seu home dia sí dia també, després de beure per oblidar que va perdre la seva feina, una feina similar a la del seu marit però evidentment amb un sou inferior. Que no faltin escenes de sexe, si us plau. Sexe malaltís, intens, i sempre el bes després del dolor. La contradicció dels sentiments, el nus a la gola, l'escalfor a l'entrecuix.
Ara agiteu els ingredients amb una mica de gràcia. I tindreu una història que es vendrà més que el millor de tots els poemes.

Amb la ment ocupada en naufragis,  que el cor pensi en salvar les paraules boniques.

Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.
I somriuré, i la mirada i la memòria es perdran en l'aroma del teu tacte, en la tendresa del teu gest amable. El gris, que ja no és tan gris, com un crit a l'aire. El silenci, tots els exilis.

Dies bruts, i mots que els il·luminen. Hi ha dones que no es mereixen la bellesa dels poemes que els dediquen.

Els sentits, estovats per aquest sol de final de tardor, de dits llargs que es claven subtilment a l'esquena, i creixen. Desgel, i enderrocar iglús construïts amb la provisionalitat de la solitud que es fa i es desfà a mesura que vas i véns pels minuts de carrer que ens separen. 
Perquè ja no puc enyorar-te sense somriure, arrels i arrugues. Incipients, els quaranta. Dècades, feixos de cabells blancs i tot allò que importa de debò. On és el botó que diu "m'agrada"?

Descobrir que les petites felicitats no es deixen escriure fàcilment. I jo, que ja no trobo mots torturats pel fred ni sentiments rosegats per la sal, m'acostumo a la visita diària del moment càlid que va desfent el gel dels hiverns que vaig redactar quan no hi eres. Ara les paraules inauguren nusos a les emocions i donen pas a embolics de llana. Sóc suau per fora i per dins i, del dolor, n'he desaprès la gramàtica.
No more punxes, please.

Moment eucaliptus. L'aire que crema al pit, incendis i batecs, i tot l'espai possible per a bucles i espirals i distàncies en caiguda lliure. El vertigen d'estimar-te és pronunciar-te precipici, amb la llengua tot resseguint el caire de la dent. Mot-mossec, verbs de moviment travessant el cel, i bombolles. L'esclat del crit, l'evolució del gemec, mastegar noms amb les mans, i exhalar-te. 
Moment eucaliptus. I xiclet als cabells.

Perquè les paraules et són fidels, ara sedueix els meus silencis.

Quan escriure és quelcom tan fàcil com resseguir la línia de punts que uneix el teu record amb el meu desig de fer-te paraula.

Voler un jersei normal, i no trobar-lo. Fugir d'aquesta dèria de les mànigues irregulars i de les cues multitudinàries. M'enyoro en general, em pregunto si m'he tornat estàndard. I quin va ser el dia en què les metàfores van decidir marxar sense avisar.

Mastego mots freds; a les mans, s'hi acumula la fam del tacte. He decidit sortir a buscar-te dins de les cançons de què estem fets, les que ens vertebren i ens articulen els anys com cercles a la memòria dels arbres. Denominadors comuns, i sentiments esdrúixols que sempre s'accentuen en mossegar el teu nom. Esclat de color, i aquesta olor de taronja que resta als dits en despullar-te de les capes de gel i sal. Que breus que som a l'hora de pronunciar-nos els pronoms en l'instant del cos, i alhora tan eterns en les converses dels records. L'amor, esquerp i mut, avui no es deixa atrapar i fuig de la gàbia de les paraules. Ocells de paper, música per a sords i, a foc lent, versos i paràgrafs.

Perquè segurament els millors versos els escrivim des del dolor, ens enviem postals a nosaltres mateixos per acomodar-nos a l'exili de les esquerdes. Mentre et preguntes quina és l'adreça del buit, deshabitar-se, deshabituar-se. I parir un munt de poemes sense títol.

La mesura d'un gest amable. I que s'escurcin les distàncies.

Que parli el tacte.

Arquejo l'esquena de les lletres, elàstiques. Tibar els angles i llavors, música fora dels pentagrames, dansa sobre el blanc que tot ho promet, síl·labes tòniques, apoteosi d'accents i verbs en moviment, tot conjugant l'aire. El centre de l'univers escrit sovint s'amaga al punt volat de la ela geminada.

Ara que ens sobrevé la nit. Ara que ja hem tancat amb clau els panys de totes les portes. Ara que ens tenim a prop malgrat no tenir-nos. Ara que arriba l'hora dels miratges i els miracles.
Mentim-nos. I celebrem les petites victòries.

Àvids de paraules, cercar una cançó on clavar els ullals i els sentiments, afamats. Hi ha vespres anèmics fets de massa aire i poca carn.

He perdut el compte de quantes dones havia volgut ser fins l'instant en què finalment em vaig trobar sota les capes d'aquesta pell aspra. Hi ha dies, però, que pesen tant que sembla que no n'hi ha prou amb ser-ne una de sola, i enyores ser altres mans i braços, i rostres equilibrats, i turmells fins i cames llargues. A manca de bellesa, la força d'un polsim de caràcter i aquest creure's valenta; la femineïtat com a penyora per aconseguir moure muntanyes. O que les muntanyes es moguin amb tu.

Perdre's per retrobar-se. I que tot prengui una intensitat inusual, malgrat la tibantor de la desconfiança i el rastre d'un dolor petit que revifa, de tant en tant, a les ferides antigues. Adaptar-se, i encaixar de nou els cossos, i les peces precises dels trencaclosques que són sovint les nostres vides.
Perdre's per retrobar-se, i que els dies facin regust d'equilibri, i que les paraules semblin acabades d'estrenar malgrat saber-nos els significats després de tantes converses i tanta complicitat. L'amor, amb tants matisos, sempre sembla nou, no creus?

Metabolismes de pa sucat amb oli, i excuses d'herències genètiques. Estem mal fets, els humans, i l'evolució ens castiga amb noves malaties que arriben amb el progrés. Estrès, colesterols, càncers, asmes i al·lèrgies més esteses, violentes i enrevessades, i aquesta qualitat de vida que amb prou feines arriba a mínims acceptables. Tisora, IVA, angoixa, incertesa, poques hores de son, mala alimentació, horaris impossibles.
I així anem caient, com electrodomèstics de saldo o andròmines de basar xinès. O de "todo a cien" d'abans de l'entrada de l'euro. Obsolescència programada, i peces de plàstic. Del barat, no fotem.

El res i el tot, desafiants. 
Adoro el blanc. I l'instant previ a la taca.

Quan l'enyor apuja el volum de certs records, miro cap a una altra banda tot cercant el silenci que és encara el futur. El present passa de puntetes, per no molestar.

Imagino un cel de mares cansades de nens rebels, amb tot d'àngels quiromassatgistes. Voler ser trenta segons feliç i fugaç durant aquella estona de trapezi suïcida sense xarxa de seguretat en què ets protagonista de totes les aventures possibles. Aquell ara i aquí de tancar els ulls al vespre i oblidar que has viscut un dia més d'aquells de llençar al contenidor verd per reciclar tota la fragilitat que pot arribar a contenir un vidre. Tinc un grapat d'hores per guardar al calaix, entre blondes i cotilles. Endevina de quin color són els seus minuts. Nyam.

Els adjectius d'avui, violents, ens esgarrapen el cel de la boca. No hi ha estels a les nits dels mots, només els silencis incòmodes dels fonemes que dormen i que potser somien amb grafies de postures impossibles, mentre els verbs copulen amb els seus grans atributs entre oracions. Sexe oral, mètodes anticonceptius. Versos que ens vessen de les mans, d'un sol ús, estèrils i asèptics, mentre engendrem poemes de temàtica i genètica triada a l'atzar.
Pronuncia, voluptuós, els contorns del meu cos. La carn esdevindrà nom, tal vegada.

Aquest viure poligonal, amb cares i arestes i vèrtexs. Estimar angles aguts, calcular perímetres. Respirar esmoladament mentre fas funambulismes al caire del costat més esquerp. Cadascuna de les nostres facetes té la seva pròpia geometria.

T'he habitat tantes vegades
que ja et puc dir llar,
i refugi,
i passadissos i escales.

Viure la major part del dia a una Torre de Babel particular. I deixar que els diferents idiomes t'acaronin l'orella. Com quan escoltes en silenci, tot gaudint del so de cada paraula, la conversa en finès entre dues companyes de feina. 
Català, castellà, francès, anglès, italià, portuguès, alemany, xinès, finès, polac, danès, holandès, eusquera, i un ventall d'accents d'Amèrica Llatina. Davant d'aquest paisatge, qui pot negar la bellesa de les llengües?

El gris dels dies que es clava  a la nuca,  com mil agulles de cap.  Injeccions de ciment i asfalt.  La veu dels pensaments se solidifica i,  pels carrers nus del vespre,  ja només transita l'eco de la pedra. 
Sorra a la boca. Se'm desfà el teu nom.

Les neurones com rodes dentades. L'engranatge dels pensaments grinyola. Dia de manteniment, serveis mínims. Cal greixar la màquina amb el lubrificant de la memòria.

No recordo en quin moment vaig perdre l'ambició. O si n'he tingut algun cop. O si la vaig canviar per aquesta seguretat de fireta que dóna avui en dia qualsevol lloc de treball.
Ens van fer créixer en una realitat aliena, protegits com si fóssim de vidre, sota uns ideals que ja no es corresponen amb els de l'actualitat. Un cop adults, hem tastat la fragilitat. I ja ens hem acostumat al seu regust.

Dir-te als dits i que se m'emboliqui la tarda. I et faig nus a cada pausa, un petit punt i seguit en aquest fil de llana que fuig de la troca embullada que és aquest pensar-te en vermell superlatiu, a cop d'adjectiu servit en copa de boca ampla. Perquè el tast del teu regust m'incendia les paraules amb verbs inflamables que esperonen aquesta set sense brides ni baranes. Llengua de foc i vidre, futur gris cendra.
No goso conjugar-te.

De tant en tant, recordar l'origen de tot plegat omple de llum un dilluns de persianes abaixades.
Llum càlida.

Inauguro un temps nou, color magrana, de cabells rere l'orella. Confesso, però, que m'enyoro vestida de dos mil onze, així que hi torno de tant en tant per llegir-me i dubtar i reafirmar-me on sóc ara. Ara que ja tinc gairebé a frec els quaranta anys, ensumo la brisa que m'arriba del desembre, i fa olor a quatre i a nadal i a futur indefinit inconcret indeterminat i a record de neu amb accent nord-occidental de os i es marcades, gens neutres, i una mica a mar d'hivern i peixos amb bufanda.
Benvingudes aquestes ganes concretes d'article femení determinat, i els talons amables. Que sapigueu que no penso deixar de somriure.

I esdevens pausa breu, com una esgarrapada fina en el teixit del temps, quan marxes envoltat d'aquesta absència de cinc minuts de distància. Fins a l'instant de retrobar-te, hores de finestra i geranis; paràgrafs de llum, sargits de pluja i fil rogenc d'uns llavis que t'escriuen telegrames urgents. 
Que impacients són els besos.

Sóc ben lluny d'estimar-te. Gabriel Ferrater
Ets a anys-llum d'estimar-me.

Punt de partida, la idea. Després, les paraules mal escollides, les metàfores absents, de mans lligades; els versos absurds, els poemes de pacotilla. La idea, espatllada.
No tothom és poeta. I cal saber deixar-ho estar quan estàs fent el ridícul.

És temptador construir-se una vida ideal a la xarxa: façanes fetes de codi binari, photoshop emocional, felicitat de zeros i uns on refugiar-se una estona quan el temps és rúfol outside.
Perquè hi ha qui s'acomoda a la mentida i la tuiteja i l'exhibeix al Facebook i la manipula per fer-la relat, o conte, o post o fotografia. I que sí, que cal trobar la mesura de les coses, saber que arriba un punt que has de sortir al carrer i deixar que la pluja et mulli, que no passa res, que al final la realitat empeny i que, tard o d'hora, els ansiolítics s'acaben, nena, i se't desmunta el paradís.

A cop d'Adrià Puntí, les paraules són invencibles, poderoses, contundents. Parlar guitarra elèctrica, eclèctica, vocàlica, arrossegar les consonants pel regne de la llengua. Clarividència, converses amb finestres al mar. Ah.

Odissees als diaris, penèlopes i ulisses i telèmacs quotidians.
Ítaca esdevé una pàtria efímera, fràgil. I portàtil.

Amb el dia ja desfet, esfilagarsat sobre la taula desparada i la tardor a les pestanyes -cauen sense remei, dol a les parpelles i a la mirada-, rebre la visita d'aquest silenci de badalls llargs al qual no acabo mai d'acostumar-me. I el fred que intenta niar a dins. A les mans i als dits, petites sibèries, iglús i paraules de cal·ligrafia insegura, amb traç de calfred.
Em tremolen, subtilment, els paràgrafs.

Diria 'esclatar' i fugiria cap endavant, cap a l'ombra futura dels dies amb un contingut mínim de felicitat, lluny dels dilluns dinamita, dels mots farcits de pólvora, dels escrits focs artificials.
Diria 'eufòria' i copes de vi negre, i blanc i rosat. Diria 'diari' si les wish list esdevinguessin realitats tangibles. Diria viure, i fotografies, i els teus ulls, i totes les paraules boniques que dormen als diccionaris. Perquè sí, són gratis i certes. Com les bones notícies.

Hores horitzontals, i minuts humits que llisquen esquena avall, entre els teus dits de veu gastada i les meves ganes de tot i de res en particular. No sabem estimar-nos d'una altra manera, àvidament, com aquell qui sap que li queda poca vida i respira vidres trencats en altres temps per retrobar el regust de la sang jove, encara sense aigualir pels anys, i el batec apressat per la urgència de l'amant que espera, amb la boca oberta, la visita del primer bes, tret de sortida que desferma les tempestes del cos. I així se'ns acaben els diumenges d'hores lentes i, amb ells, la pell estesa, oferta, i el sexe encès i el crit ofegat al palmell de la mà. És moment de recollir els adjectius desbocats i els verbs de foc, de planxar les camises arrugades, de tornar als canells mossegats per rellotges afamats de temps veloç, de desar el desig al primer calaix, aquell on guardem el futur, perfet i imperfet, i tots els caps de setmana.

He retrobat plecs i he descobert arrugues. El cos canvia sense el meu consentiment, tot és moviment: velocitats, ritmes, cadència. I jo que vull aturar-me una estona a viure on el teu coll comença, allà on guardes la pell més tendra i el teu aroma s'arremolina, rere l'orella. Avancem, però, sense remei amb pas ferm tot reciclant joventuts poc viscudes o anys de roba gastada pel frec dels dies amb botons encara lluents, com pendents d'estrena. Avancem cap a aquell lloc indeterminat on moren les vies i els trens que les resseguien, fidels. 
Si algun dia, entre plecs i arrugues, no m'hi trobes, busca'm a l'inici del teu coll, allà, rere l'orella.

Dies que et sents capaç de prendre un fil de sol, i tibar-hi per enlairar-te. Mantenir el vol tot surant sobre les onades d'un perfum de te verd, i gaudir de les vistes, i la perspectiva i el matís que et proporciona l'alçada.
Distanciar-se de les coses sovint ens mostra facetes que fins llavors no se'ns havien fet presents, amagades o camuflades rere una rutina de murs alts i amples o una selva de pronoms i verbs aspres al tacte.
No només la lluna té cares ocultes.

Si no existissin les petites batalles de cada dia, les grans treves passarien desapercebudes.

Sopar fet i engolit. Nen allitat, besat i acotxat. Mots encreuats resolts, mal de panxa atenuat, solitud agraïda, sentiments anestesiats, estabornits. Ulls gairebé tancats, silenci, paraules mig adormides. 
Bona nit.

Ordenar les pigues sobre la pell. Fer-ne línia contínua, camí, drecera per no arribar enlloc. Els llavis, tan ressecs, esquerden el teu nom en invocar la pluja del bes.
Núvols a l'horitzó, senyals al cel. Que plogui.

De sobte, el dubte.

L'estreta línia que separa l'interès de la necessitat. L'egoisme de l'altruisme. Etcètera, etcètera, bla, bla, bla. Entre tants límits i fronteres, buscar al propi mapa mental un territori franc, neutre, on deixar de sentir-se estúpid durant un instant, i no trobar-lo. Potser ha arribat l'hora de redefinir pàtries i nacions, i prioritats. Per sentir que pertanys a algun lloc -encara que sigui imaginari-, de tant en tant.

Exèrcit de grisos al cel, i la indecisió d'(a)tacar els tons semblants de voreres i asfalts amb el rastre breu d'una pluja esmolada i fina. A casa, a sopluig, barricades de colors vius per contrarestar l'embat del gris, i cançons alegres per desdibuixar els contorns d'aquest diumenge que desperta ja cansat de novembres i fum i tanta mort d'arbres i fulles. Fer un unfollow a la tardor i que arribin ja els dies d'hivern, brillants, lluents i nets, com de vidre i gel, tan bonics que et fan creure durant vint-i-quatre hores que tot és possible.

L'excusa d'una ceba per desfermar un mar sencer. I descobrir que ja no et queden peixos a dins.

Diria 'prodigis' però se m'enfonsen els fonaments de la imaginació. Ja no fan les cases -ni les coses- com abans.

Dubtar, patir, tanta desconfiança. Perquè no hi ha oblit sinó un record cíclic i insolent que irromp a la pròpia intimitat a punta de veu esmolada. Perquè cansa i cansa i cansa aquesta inseguretat de les paraules, la sospita del gest, el mirar cap a una altra banda. 
Hauria d'estar permès deixar d'estimar de forma automàtica tot presentant un justificant mèdic per esgotament.

Divendres, i totes les bandes sonores possibles. Que la música exalta l'ànim, ens manipula les emocions. Perquè alguns som com de mantega en aquest novembre cop de puny, estació de pas, trànsit entre vols. I saber quin regust de cançons et deixa el tast del meu cos els vespres de fred moderat interpretat a dos mans. Les notes, melmelada.

Conduir perillosament fins al final d'aquest trajecte que som nosaltres. I l'amor, esperant als revolts. La vida atropellada que revifa, reviu, es mou quan les paraules es busquen i es toquen i esclaten, excitades. A la punta de la llengua, a les estones escrites pel desig, no hi ha lloc per a sintaxis ni morfologies. La saliva, la sal, catalitzadors. Espurnes, focs artificials, alta tensió. Totes les ortografies. Nosaltres.

Fer l'exercici no poètic d'encabir-te de nou en la rutina.
L'espai lliure que hi ha entre els maons dels dies és massa estret.

Quan a l'autora d'aquest bloc l'entrevisten de tant en tant, passa això.

El gris, suspès del cel amb fil de teranyina, amenaça de caure en qualsevol moment. Em refugio en el verd dels arbres i en una lectura innocent que em suggereix, sense voler, el tast (des)conegut de les teves mans.
Pluja fina d'agulles de cap.

Una idea, un reguitzell de mots i, de sobte, molins de vent al centre del cos. Tempestes tropicals de braços oberts, terratrèmols de mossecs, i la força íntima de llengües i dents. Que senzill és viatjar enrere en el temps escrit malgrat els efectes secundaris. Jet lag equival a cop de puny, again.

Buscant motius per somriure. S'accepten contribucions desinteressades. Raó: aquí

Ciutats que perdem en batalles absurdes contra enemics encara més absurds. Records de llocs que ara grinyolen, com aquell llit de fonda, antic, on només vam dormir malgrat totes les ganes. I aquell propòsit de tornar-hi sols que es va quedar en això, en propòsit, malgrat totes les ganes. 
Hi ha dies passats que envelleixen malament, o que són interpretats de nou però amb altres protagonistes. Al cap i a la fi, versions més o menys dolentes de la mateixa pel·lícula.

Pànic que s'acumula al pit i a les paraules, que s'arrosseguen com cargols que traginen el pes lent d'un públic que escolta i observa, que demana més, que demana que algú dispari contra la rapsoda. De sobte, obrir els ulls. Suor freda. Ja és dilluns al despertador i la rutina es comença a estendre pels llençols. Nightmare.

Què hi fas davant del mar en plena nit
gronxant la solitud
com qui bressa un nadó
per estalviar-li el plany?
El mag de la ciutat
ha tancat tots els trucs a la maleta.
Només batega el que no és fals:
el desig primerenc d'una verge,
l'agonia d'un vell, la fe del just
i tu, tot sol davant del mar,
amb el record clavat en un riell
i sentint com et punxen les estrelles.

Migdia a l'obrador, Miquel-Lluís Muntané

Escriure, llegir, sentir, escriure, llegir i tornar a sentir. Versos que neixen del vici i els cercles. Si els recorro, veloç, m'apropo al centre d'aquest jo que m'habita a estones, quan ningú no mira.

Avís a la població: la setmana vinent, en el marc del Festival de Poesia de Sant Cugat, presenten el nou llibre d'una servidora, entre altres coses que podeu consultar aquí.

La música que sona, so loud, excessiva, però res a celebrar. Gafapastes pedants que escriuen textos com vòmits i que es creuen alternatius, brillants. Preguntar-se què és la modernitat, trobar la resposta i només compartir un somriure cínic amb la resta del món.

Acomiadar-se formalment, amb les paraules justes. Ni una més ni una menys. Penjar el telèfon i, immediatament, un mot en majúscules al cervell.
Bord(e).

Nòmada per naturalesa, sóc fidel a uns quants mobles, als meus llibres i a la música tangible dels vinils i els CDs. Desconec quantes mudances m'esperen, però sí que sé del cert que l'equipatge s'alleugereix a cop de nova adreça. Arribarà el dia en què el concepte 'casa' cabrà dins d'una maleta. I jo ja hauré après a habitar-te.

Dies d'un forat més de cinturó, de cent grams més de cansament, de retards de trens i trucades perdudes, de confondre present i passat en un mateix instant, estrany. Voler certa normalitat, i conformar-se amb el silenci de vellut dels vespres d'octubre i el tacte aspre de la lectura del diari rebregat. Aventurar-se a endevinar el vestit que durà l'endemà. 
Cada nit, un repte.

La dansa dels dits, enredant-se els uns en els altres. Calfreds en do menor, música mínima, petita, en tibar els fils d'un pentagrama interior.
Dance me to the end of love.

Dos rellotges de tic-tac aliè però alhora conegut fan via sobre la meva tauleta de nit per aquesta pausa sense canells fins al moment que tornis a casa. Somric, satisfeta, en adonar-me que potser el descuit consecutiu de dos rellotges demostra que, quan estem junts, t'oblides del temps.

Les emocions,  com un combat de boxa. 
Estabornida, beure's l'amor  a galet.  I tenir més set, encara.

T'agafo la mà i ets brúixola de geografies desorientades del meu mapa. Trobat el nord, que cremin les banderes.
Gramàtica de l'equilibri, Sònia Moya
Ja hauria d'estar acostumada a conviure amb les males arts d'harpies i gates maules, a aquest ritme frenètic de les hores tot caient escales avall per acabar trencant-se estrepitosament en arribar a la porta que obre i tanca els dies, a la lluita constant. Però hi ha dissabtes en què el temps, inexplicablement, redueix la velocitat i fa equilibrismes al caire dels esglaons, de puntetes, com una ballarina de cristall a qui li va la vida mantenir-se dreta. I és llavors quan aquesta vida que ens llisca per dins, agredolça, em sobta i em sorprèn amb un matí tendre que s'estén lentament fins a la tarda, desfent-se com un gelat, i el gest suau d'una bona notícia amb flaire dolça de pell de bebè.
Perquè, malgrat les bufetades i els pals a les rodes, malgrat els cops de colze i el pas endavant, és agradable descobrir, en dies …

Em pregunto on s'exilia l'entusiasme els dies en què el desencant pren el poder mitjançant un cop d'estat. En aquest continent que és el cos, l'alegria es refugia al territori de la cintura i demana asil al petit país de les pessigolles.
Invoco un bes i un exèrcit de dits valents per despertar-les.

Sostres de dies que s'esquerden. I no poder deixar de mirar amunt davant l'amenaça que aquest dijous es desplomi sobre el meu optimisme, que ja fa estona que té les espatlles cobertes de polsim de guix.
Potser tot és tan fàcil com apagar el llum i encomanar-se als déus que regeixen els divendres.

¿Era simétrica la realidad o la simetría era un ideal provocado por la inteligencia del hombre?¿Acaso todo lo que se podía dividir por la mitad daba lugar a dos partes armónicas y similares? [...] ¿Qué sensación es simétrica al dolor?
La soledad era esto, Juan José Millás

El desig s'accentua en arribar a l'escot pronunciat de la tarda que, lasciva, mostra les seves millors armes. L'espera, la treva, la calma abans de la batalla del vespre contra el dubte. Lectures i més lectures per arribar a la mateixa conclusió. Que l'amor és cec i es deixa portar de la mà, fidel, fins al final dels versos i dels dies.

Recorro aquesta pell feta de full i lletra. Centímetres d'històries d'amor, paràgrafs dedicats íntegrament al sexe increïble les nits de redacció conjunta. Cal·ligrafia d'una absència que es fa present a cada pausa provocada per una coma mal posada que no para quieta, aliada amb un sospir que vol enlairar-se a cop de punt. Mans que acaronen com catifes voladores per un cel ondulat de corba d'esquena. I dits que no saben escriure finals.

Escriure en diumenge és cap lectura positiva. Intentar evitar la negativitat de la resta, voler sumar i multiplicar. Potser la felicitat són calculadores que funcionen sense piles.

Voler aquell riure com d'inèrcia, aquell que arrenca de dins i que no pots aturar malgrat sentir que t'esquerdes amb un dolor feliç. Per les escletxes del cos s'escolen lentament els dies de felicitat líquida, el degoteig dels records amables.

Si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Perquè, malgrat les paraules i els trucs de màgia i els versos tendres i els dits àgils i els nusos a la gola, encara no sé per què ets tan a dins ni per què els dies d'eco fàcil m'espanto quan penso que el buit que reverbera el desig és mancança de tu i finalment descobreixo que tan sols és un cuc que rosega la gana. Perquè hi ha nits que són fugides i els matins, motius per retrobar-te. 
Però no em preguntis per què, perquè no sabria què dir-te. Perquè, malgrat aquest temps que ja em sembla una vida i el mot 'fràgil' i els parèntesis i els refugis i les cançons preferides, encara no sé a quin indret neixen aquestes papallones que no dubten ni per què els corrents d'aire de finestres obertes que em travessen el cos longitudinalment em parlen de tu a cada hora en punt en un idioma de calfreds i aire fresc. Perquè encara hi ha perquès que no sabem desmuntar en lletres inofensives sense clavar-nos els accents que bra…

Diumenges que neixen cansats.  I, sota una llum de veu desgastada,  esgranar hores de cantells llimats  que rodolen, pendent avall,  fins al final de la tarda. 
Els cossos dels amants,  esgotats d'amor festiu,  s'espolsen els darrers besos que, marcits al terra,  com un rastre d'engrunes,  indicaran el camí dels dilluns.
Els dies avancen  com una corrua de formigues.

...

i l'abisme que espera al final del darrer punt.

Tot és possible.

No li agradava l'espectacle de la seva vida quan el contemplava durant les estones que la inèrcia dels records l'obligava a mirar enrere. Els anys viscuts, d'un color fosc, com gris fum, li contaminaven el paisatge dels dies que havien de venir.
Aficionada a la lectura, havia acollit les paraules com a petits refugis, peces d'un mecanisme que feia girar a la seva voluntat per redreçar horitzons i dibuixar expectatives. Caleidoscopi, els mots com colors vius; va decidir, doncs, acolorir qualsevol futur possible, tot corregint i reescrivint el text sencer de la seva vida.

Perquè el cos contesta amb la immediatesa del gest i la voluntat, amb la indecisió de la paraula. Escissió i abisme, article indefinit i pausa però també salt endavant per trobar la carícia a l'altra banda. L'amor i tots els ponts que, malgrat la por, duen a port, a casa. L'amor i totes les baranes.

La flaire de farina dolça suspesa a l'aire, encara. Aquest no saber del cert, no poder lliurar-se a un futur proper que s'acosta, inexorable. Abans de tancar els ulls aquesta nit, tot just abans que el teló toqui el terra de l'escenari ja buit i solitari, enyorar l'olor dels dies normals.

Fer unes maletes noves i invisibles, deixar enrere la cambra àmplia dels superlatius per aprendre a viure en un significat de pocs metres quadrats. Recollir el regust de cendra, plegar l'aroma de fulla seca, fer teus el tacte de closca de nou i la dolçor rasposa de l'ametlla. I, en tancar les baldes que ajusten aquest cos a la realitat, triar uns versos curts per al viatge que no deixin als dits un rastre amarg.  
Estimar a través de tantes paraules fa que ja no les puguis recordar totes. L'oblit optimitza l'espai.

A la llum del sol acabat de desembolicar, creuant l'asfalt, camins de plata que teixeixen xarxes, teranyines per sustentar un món humit que tot just es desvetlla. Els cargols, avui, com aranyes amables.

Quan no et sobren les paraules, comences a racionar les lletres.

Transició. Translació. Trànsit. Viure't és espera, moure i empènyer hores cap al capvespre. I que la paraula escrita que basteix i vesteix els matins esdevingui tacte al final del dia. Abraça'm ara, amb frases curtes de mans calentes; ara que hem esgotat els pronoms febles i els verbs, dèbils, es conjuguen en veu baixa. La pell no entén de faltes d'ortografia.

Amants letsbonus; sexe de saldo, estimar d'oferta, amor de rebaixes. Mentre hi hagi Ulisses de voluntat de nus fluix, sonaran cants de sirena cel·lulítica, d'arts dolces i veu enrogallada.

El plor interior omplint les estances buides. Tot era blau llavors: un mar de mots que queixalaven, i la vida que només es deixava viure de lluny, com l'espectador que esguarda des de la darrera fila i que, de vegades, per no sentir, tanca els ulls. Dies d'hotel barat i llit calent, llogat per hores, que tornen, de tant en tant, amb la marea per donar sentit a la sal.

Prohibit pensar-te avui. Que el cos abandona la fermesa i es torna vidre que tremola, creuat pel calfred. Esquerda, nervi, drecera, mapa de línia de punts que insinua la fractura d'un tot que no esdevé mai trencadís.
Prohibit pensar-te avui.

Dies i nits cactus, hores espines. Coïssor, decisions, camins i cruïlles. Quina distància hem de caminar amb una mentida a l'esquena perquè esdevingui una veritat incòmoda, sense arestes.

Núvols als ulls entre retalls de cel,
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.

Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt, 
com un estel.

El meu món d'avui gira al voltant de l'estrena de la samarreta d'un lila ben bonic que -per fi- em va baldera, de formigues que semblen immortals i eternes, i d'aquesta pseudopor que em sobrevé moments abans d'encetar la lectura d'un llibre. La mala llet dels mots, fantasmes darrere la portada, esperant-me.

Després de l'àpat de les hores, rosegar els ossos del dia és aprofitar el temps o tan sols pura golafreria?

La tarda de divendres em fa pessigolles perquè somrigui.

Ens vam estimar mentre vam tenir esma i cos per fer-ho. Quan vam deixar de ser raonablement joves per esdevenir adults irracionals, algú va afegir l'adjectiu 'tardoral' a alguna frase dels nostres diàlegs. I ara que em miro les mans, ara que aquesta pell de dona ja no és tibant i sembla que a voltes hagi extraviat les ganes d'acollir-te pels passadissos de la memòria, ara que em contemplo amb els ulls entelats per l'edat, no em reconec en tu sinó en tots els mots que et vaig escriure mentre ens vam estimar. Mentre vam tenir esma i cos per fer-ho.

Respirar grocs, magentes i cians; esternudar polsim negre tòner. Als ulls -massa foscos, massa grans-, el senyal vermell d'avís al servei tècnic. Paracetamol manteniment, canvi de consumibles. La vida útil és allò que passa durant dues-centes cinquanta mil còpies.

El dia que vas desitjar ser cloïssa. O ostra sense perla. I tancar la closca amb pany i forrellat per sentir només la pluja de la sal.
La pell és massa transparent i vulnerable.

Mirar enrere. Tirar enrere. Punyetera paret.

En l'era dels botonets per a (gairebé) tot, felicitat Sopinstant.

Reciclar una ganyota, estimar en Do major, en una picada d'ullet i que el cor et surti per la mirada. He perdut el compte dels esglaons, i admiro la memòria grisa i roma de la pedra desgastada. Musiquetes, bicicletes, tots els robots, tots els instruments afinats, el cant esmolat de les arestes durant les nits escantellades. Sóc feta d'escales-esquelet que sovint, tan perdudes, no saben si pugen o baixen.

Mousse de migdiada de son lleuger i sexe, la tarda de diumenge se'ns desfà a la boca.

Davant el naufragi dels dies laborables, és reconfortant tenir la certesa que pots aferrar-te al cap de setmana que, per defecte, sempre sura. S'ha de saber, però, deixar-lo anar quan toca: el diumenge acostuma a perdre aire i s'esgota tot just en arribar a terra ferma. Dilluns és una platja de sorra grisa que conquerim amb cançons alegres per no enfonsar-nos abans d'hora.

Gàbia d'or, les parets d'una oficina. Escapar-ne mentalment i refugiar-se en aquest instant de foc, flama i pluja que som nosaltres. El parèntesi-barricada ens fa ara de paraigua improvisat mentre decidim la llargada de la pausa en un intent de ser lliures un dijous qualsevol.
* Foto de Roger Ferrer Ibáñez

El temps, i aquesta dèria d'emmarcar-lo. La recança són totes les fotografies que no vaig arribar a fer.

El vers no em permet estimar més ni millor, sinó fer-ho suaument, a poc a poc. A cop de mot.

El pes invisible al pit, la manca d'aire, aquest respir-sospir, i el cor tot cavalcant un batec salvatge. És llavors quan neixen els mots, nus, a la laringe.
Som (es)crits desordenats.

Tornen els horaris Tetris i aquell córrer constant per no avançar, improductiu. Però, malgrat tot, hi ha aquell sentir-se viu de nou, després de la calor; l'efervescència del tornar a començar, aquest voler més i millor. Setembre com la porta que es tanca per obrir una finestra. La tardor és un desig amb textura de crema anglesa i un voler passejar per Berlín sense pressa. Per què les estones impossibles fan olor de canyella?

Vas foragitar les metàfores que havien niat a la teulada dels versos més alts. Ara que tornaran els peus freds i els matins de llum glaçada, els dits perdran el tacte pels carrers de les butxaques quan cridin el teu nom de llana en veu alta i lletra lligada. I, amb l'excusa d'escalfar les paraules i els fils de teranyina que, invisibles, uneixen les lletres de vidre com el plom dels vitralls, conjugarem verbs càlids de climes tropicals perquè no se'ns esquerdin els llavis. Potser les majúscules m'ajudaran a trobar-te quan nevi, altre cop, sobre el paper blanc. I l'hivern escrit serà epítet. O redundància.

La polisèmia de la paraula 'fortalesa'. El cos emmurallat per protegir aquesta debilitat que aflora, humana. De vegades poder abaixar la guàrdia i alliberar la feblesa durant un instant és tot un luxe que ens concedim en privat.

No recordo el moment exacte en què les coses van decidir canviar de color. Passar del gris al blau i al verd. Deixar de banda la gamma dels freds, i abraçar el groc i el taronja fins arribar al vermell dels dies intensos. Ara que ja hem après a planar amb els braços oberts per aquests paisatges, tan acostumats estem a la llum que he oblidat de quin color són els batecs que udolen a la lluna. De tant en tant, però, torna el llop perquè no oblidem que el vertigen de la por és capaç de fer forats al pit. I com n'és, de difícil, omplir-los.

Encara no vull escriure't amb la cal·ligrafia dels dilluns, encara no. Que aquest diumenge és com un bàlsam, untuós d'oli daurat, que s'escampa per la pell d'aquest cos que mai no té prou paraules per dir-te. Sota un sol que ja no fereix, t'esperaré perquè em tornis a deixar sense mots. I posar el punt final a un dia que s'escriu sol, sense faltes d'ortografia.

Avui el cel es desfà, i el gris ens amara malgrat ser a recer d'aquesta humitat estranya que s'encomana. Dijous de tardor anticipada, parèntesi-paraigua, tarda amb regust de jaqueta i màniga llarga, vespre de tacte de pàgina de llibre, manta i sofà.
Avui el cel es desfà, tot convidant-nos a invocar les abraçades que vam guardar al calaix, ben planxades.

De vegades, la poesia. O el color del vidre a través del qual mirem el món. Disfressa, engany o simple subjectivitat. Una manera com una altra de fer que la realitat sigui una mica més amable.
De vegades, la poesia com unes ulleres de sol.

Em rellegeixo per retrobar aquella que un cop vaig ser.

On han anat les ganes de mossegar el món per la part més saborosa i tendra? Que vull saltar-me els dies tic-tac-compte-enrere i cridar que sóc vermell ben viva, ara que ja no fa aquella calor que podreix la pell de l'ànima i ens estova dents i ungles i corca el cor que aboquem als versos i a la prosa poètica.
Cucs, que ja no hi ha cireres. I les pomes esdevenen peres. I viceversa.

Farta de fumigar formigues.

Shadows on the wall. Noises down the hall. Life doesn't frighten me at all.
Maya Angelou, Life doesn't frighten me

El parmesà no va acudir a la cita, i la nit va deixar de ser perfecta fins que, hores d'alcohol més tard, va arribar aquell instant en què les paraules s'arrosseguen i la llengua ensopega amb les dents i la conversa s'espesseix fins que la cullera que remena les afirmacions s'aguanta tota sola dreta. El moment en què la frontera entre l'amor i el sexe és tan sols un fil prim de saliva i els cossos, inquiets, aboquen dos-cents grams de desig més en cada bes.

Com vas dir que et deies?

Quan et canses de transitar per presents sense indicacions, potser la millor manera d'abstraure's és circular durant una estona per passats sense semàfors ni límits de velocitat.

Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula 'oci'. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.
Subjectes el·líptics com a polissons. I els pronoms que mai no fan vacances.

Tant blau. Més del que els ulls poden suportar.