Trenques, sense voler, 

un dia clar d'hivern, 

i el fred se't clava a la pell;

petits bocins de vidre.

Esmusses el tall, 

desfàs el gel. 

Que tèbia és la promesa dels teus vespres.    

L'espera del mot que faci saltar l'espurna. Perquè sovint escriure és provocar incendis interiors, cremar selectivament algunes de les cambres que ens estructuren, que ens habiten, tot preservant els fonaments de la raó.

Temps de seda, els dies que llisquen sols cap a un enlloc amable, lluny de la rutina lenta, tova, invertebrada.

Els cucs somien amb la promesa ingràvida d'unes ales.

Els dies que et lleves 

sense pell, 

el consol del cos,

el forat a l'ànima,

com a trinxera.

Germanor de posar i treure, parasitisme elevat a la màxima expressió.

Màsters en hipocresia. 

La gent com cal, minoria en perill d'extinció.

Escriure. Escriure. Escriure.

La insistència de colpejar amb els mots tot de murs invisibles.

Energia. Alleujament.

Retencions de trànsit. Rellotges sense pietat, que no perdonen. Interruptors per engegar el pseudodia que viuràs de cara a la pantalla del portàtil. Correus, remitents, destinataris. El mòbil que vibra per dir-te amb el seu silenci que algú t'estima, que algú pensa en tu, que algú et pronuncia. Reunions, reserves, viatges, factures, trucades, visats, respira, respira, respira, no te n'oblidis, de respirar. Que les vacances de Nadal siguin una amenaça, el compte enrere, no sents el maleït tic-tac? Litre i mig d'aigua cada dia, recorda-ho. I sents peixos sota la pell mentre el dia s'inclina, la tarda davalla pel pendent i tu rodoles -o és el teu cap?- cap al punt i final, cap a la fosa en negre de la pantalla que inaugura la vida de veritat.

I el mòbil ara ja pot parlar amb el seu codi particular de llums i sons, que t'acompanya fins que la clau i el pany se sincronitzen per fer esclatar la part del dia que tu tries que desaparegui en obrir la porta de casa. Metralla de rutina. Però tu ja ets fora de perill.

Mossega, aquest gris rúfol, amb dents de pluja esmolada. Conjuga'm un sopluig amb tot de verbs de llana, inventa'm estones amb vocació de paraigua, escriu-me primaveres per enganyar aquest hivern de braços llargs.

Sé que duus tots els colors càlids a les butxaques.

Perdre's en un laberint de desig

i llençol. 

I que el temps, aquest cop, 

s'oblidi de ser fil, engruna.

A dins, tempestes. Enyor blanc polar, absència tundra. Que la memòria, capritxosa, entoni una cançó d'homes i llops, de neu i de foc, i que només pugui escriure adjectius de mans fredes quan voldria dir-te l'amor amb el tacte furtiu del desig que s'encén a destemps, que et crema a deshora. 

Perquè pensar-te lluny és pedra foguera, voler-te a prop és precipicis, vertigen, adrenalina, i tenir-te, tots els paracaigudes.

D'aquest cos -avui que és dia d'homenatges- en desgrano tota una vida, la meva, per preparar una nova collita tot recordant-ne les anteriors.

Avui brindo per la pervivència dels records. Per la màgia de la memòria. Fins que el pes dels anys acabi per espatllar-nos el disc dur.

Zum Geburtstag viel Glück.

De sobte, que et prengui la solemnitat d'un ara mateix i, en present profund, pensar-te en mesures i distàncies. 

Sóc a sis hores de tu.

Foragites aquest hivern prematur que vol niar a la part més alta dels ulls arbrats, i plouen pestanyes, rendides, sobre l'angoixa dels carrers sense sortida. La mirada, neta, límpida, és ara branques nues que respiren la certesa incerta dels horitzons que dibuixem als marges dels fulls de l'agenda. 

El futur pot ser un mot de traç apressat, un garbuix de línies rectes, corrues de punts, espirals, traces d'avions, funambulismes. Ja veus, qualsevol cosa.

Altre cop el ritual. La cerimònia del dolor i la sang. Ermes, ja gairebé eixutes, ens van ferint per dins els fills que no arribaran a néixer mai.

Cua de núvol, llum somorta, badall de blau, pausa de parpella closa.

Avui t'escriuria el desig a la pell amb els dits d'un sol de primavera.