dimecres

baranes

Dies que et duen de la mà
cap a tardes-precipici.

I, mentre vas dibuixant la línia
que dona sentit al caire de l'abisme,
mentre desemboliques el vertigen, 
tries el vers
que et salvarà 
                         de 
                                 caure.
Share:

dilluns

solo de saxo

Nits aspres de murs bastits 
amb temps comptat a contrapèl.

Un solo de saxo, 
com un fil de seda, 
embasta el teixit de les hores sense parpelles, 
cus les vores blanques de la por 
per cobrir el cos nu amb una cuirassa tendra.

Un solo de saxo, 
com a preludi de totes les cançons, 
amables i antigues, 
que dormen a la memòria.
Share:

dissabte

vista cansada

Capvespre.
Regues els dies en què la vida esdevé 
fàcil de viure,
i un cansament humit
però dolç
nia al caire de les parpelles,
sense vertigen.

Presbícia, miopia.

Les paraules que abans creixien
silvestres
fàcils d'escriure
als marges dels camins
ara ja
no
es
deixen
veure.
Share:

dijous

perill d'extinció

Arreu, una ombra de pluja.

Tornen les primaveres inexistents 
que no van trobar lloc 
en l'espai mínim d'un fred pronunciat amb desgana 
i la urgència d'un estiu impacient.

Ara que la primavera va de bo
que tornin els exèrcits de roselles, 
                                                                també.
Share:

dimecres

dessota

El gest exagerat de mirar enrere;
l'excés de passat a la sang precipita: 
peus de fang, estàtua de sal.

Si goses gratar la crosta dels dies,
dessota,
el futur espera, tebi i tou,
com la promesa de les primeres vegades.
Share:

dijous

gravetat

Poesia de merda és aquella que, quan els versos se'ns escapen de la mà, cau al terra en comptes d'enlairar-se.
Share: