temps de cireres

Ara que han tornat els autodefinits, amb totes les seves caselles, obrim la capsa de les nits de concerts i un parell de cerveses. Ara que tornen els llençols fins, la vànova de cotó i les finestres obertes, despullem les paraules que no ens fan el fet per vestir els silencis amb mirades de fil i de tinta negra. Ballen baldufes al pensament al ritme de versos blancs, rentem i estenem poemes, fem lliscar l'amor per la corba nua de l'esquena. Digues que m'estimes, ara que torna el temps de les cireres.

uf

És fàcil queixar-se, lamentar-se. És fàcil deixar-se endur per la follia i plorar fins que els ulls diguin prou. Fins que el mar que hi ha dins la mirada s'escoli per esvorancs i escletxes i aquesta es transformi en un desert on abandonar-se, on oblidar totes les paraules, on perdre el nord. Allò que és realment difícil és fugir de la part que més odiem de nosaltres mateixos. Despertar del malson que sovint som. Només és dilluns. Uf.

pasos de cebra


Mentre creuo carrers, decideixo que llegaré tots els meus desitjos incomplerts als fills que no arribaré a tenir mai. Mentre creuo carrers, m'aferro a les línies dels passos de vianants perquè no se m'escapi la vida. Penso que encara tinc feina a fer. Per exemple abraçar, besar i acaronar més els que m'esperen a casa.

lunch time

Dinar papers, paraules. Pizza de microones, aigua de l'aixeta, pinya enllaunada. Retrets obsolets, promeses caducades. Taques de tinta als dits, faltes d'ortografia que fereixen la vista i un incipient mal de panxa. Llibertat condicional. Només ens és permès somiar en color d'una a dues, quan sortim al carrer perquè ens toqui el sol a la cara, a les mans i a la part proporcional de peu que deixa lliure la sandàlia. Vibren els missatges en els silencis dels mòbils dels altres. Necessito urgentment una abraçada. I un Almax.

què et passa pel cap

En Facebook pregunta. I jo li responc que la idea obsessiva que repica insistentment dins del cervell és com m'ho puc fer per aconseguir una vida normal de dilluns a divendres. Com puc deixar de limitar-me únicament a respirar. Em qüestiono si en Facebook em facilitarà una resposta, o senzillament em tornarà a preguntar de nou amb la seva veu metàl·lica, freda i impersonal, aliè als meus problemes, què em passa pel cap.

aviones plateados


Avui, en l'espai comprès entre aquestes quatre parets, inspirem i expirem paraules fricatives i laterals; mots lluminosos, llaminers, que parlen de llibertat de moviment en l'espai i en el temps. Amb significats que vessen aire fresc per totes bandes. Potser és per aquest motiu que avui ens brilla més la pell i se'ns il·lumina la mirada. I deixem que els dits caminin damunt el teclat i se'ns enduguin cap a llocs virtuals on planificar viatges imaginaris a indrets propers i llunyans, sense data de sortida ni d'arribada. Aviones plateados rozando los tejados.

vull estar malalt(a) en un oasi humit

Arribes al meu son, sigil·lós, amb la mitjanit. Invasió silenciosa d'aquest desert de llit i llençols per l'exèrcit del teu cos. Un petó escrit en clau de bona nit juga amb la meva mà. Em rendeixo a l'enemic. Vull estar malalt(a) en un oasi humit.

el temps es marceix

El temps es marceix si no el guardes dins de la caixa d'un rellotge? Si l'intentes atrapar amb les mans, s'escapa entre els dits i deixa un rastre de petites arrugues als palmells. És llavors quan aprens a llegir les línies de les mans, cicatrius i senyals de batalles perdudes, que et parlen de tots els anys viscuts i dibuixen un futur incert. El temps es marceix si no el guardes dins de la caixa d'un rellotge?

abigarrar

No sé si el fet de no tenir ganes d'escriure és bo o dolent. Els meus dies continuen començant i acabant automàticament, i només els puc nodrir d'un no-res insípid quan obren la boca i es queixen de gana. No-res és el que tinc les butxaques, l'únic que m'aporta aquesta feina sense horitzó, aquest despatx sense finestres. Jo voldria que l'equador dels meus dies deixés de ser prim i transparent, que esdevingués arrodonit i de colors discordants granissats de punts i coma. Voldria que se m'encomanés la malaltia de les pauses mitjanes, intermèdies entre la coma i el punt. I inventar un mot en català que tradueixi del castellà la paraula "abigarrar".
© an ↔ na
Maira Gall