Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2011
De la ferida del temps en blanc,
en supuren paraules.
Hores violeta,
escriure mercromina.

spoons

Abans la imatge del desfici era ensopegar amb el mirall tot menjant crema de xocolata a cullerades. Ara el desig incontrolat ha donat pas al plaer petit, íntim, nocturn. Sovint tot depèn de la perspectiva dels anys, de l'actitud. I de la mida de la cullera.

collita

Els dits com arades. Solcar-nos l'existència. Llaurar el cos, el tros, la terra. I preguntar-se on és  la primavera quan més la necessites. L'hivern són unes mans a les butxaques.

tu(i)tejar

Destinataris del desig en horari laboral, ser bústia de mots que, disfressats de suggeriment, cerquen una sortida a aquesta rutina. Diàlegs de nou a cinc, enginy concentrat, petites dosis de tu i de mi. El cap de setmana com a ocasió per ampliar els propis límits. I poder estimar amb tot el cos, no només amb els dits, tot fent servir més de cent quaranta caràcters.

en nòrdic

Avui és un continu pensar en nòrdic. Un abolir els llençols fins, un voler desxifrar el codi d'aquest fred incipient. I composar una simfonia nocturna plena de matisos d'una escalfor de ploma, suau i untuosa, interpretada per un sol cos. Avui sóc vànova, cobrellit. Desig de llana.

carnet de poeta

Un cop superada la teòrica, examinar-se de pràctica. I suspendre. La propera vegada intentarem agafar millor el volant.

la geometria de la serenor

Minihuracans a l'equador d'aquest cos de geografia alegre que gira al voltant d'un desànim qualsevol. Translació, rotació, gir, revolució, aixecar les armes contra els remolins interiors que pertorben aquesta mar en calma. Revolta de l'ànima, exèrcit inútil de mots lliurant batalles amb textos innocus que intenten parlar de què-sé-jo. Si al final hem après que no n'hi ha prou amb saber escriure per biografiar l'amor: per estimar en veu alta cal sospesar la gravetat, tensar el to, ajustar la velocitat, esmolar l'estil i relaxar les faccions. Al cap i a la fi, intuir l'equilibri dels colors que ens habiten. I calcular àrees i volums per trobar la pròpia figura a la geometria de la serenor.

són massa domicilis

La inspiració i la genialitat viuen de lloguer, i es muden sovint de lloc. Sense mobles ni hipoteques, ocupen l'espai d'un post, o el mèrit de tot un blog. El temps d'un anunci, aquella maleïda cançó que volta en bucle dins del cap, quatre pàgines senceres o un únic poema. Sabem on trobar material de primera, aquella esnifada de vitalitat estil Vicks Vaporub que puja fins al cervell sense dreceres, i que ens fa salivar com el gos de Pàvlov en sentir el senyal, o la proximitat del plaer que fa que els sentits es desfermin en tempestes. I plouen mots, i bots, i barrals. I, xops de dalt a baix, gosem traduir el foc del pit, el nus a la gola, la festa del batec, el verí a la sang, aquesta set de boca, llavi i llengua. Quants idiomes domina el desig? Tants com domicilis i adreces.

mil i un missatges de text

Dormo en el centre geomètric del llit. El diable, que acostuma a reptar com un cocodril, no té els braços prou llargs per arribar a tocar-me.
Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena

La casa fa olor a sopa, a mal de cap i a hores de vores gastades. Remor de rentavaixella, de tempesta enllaunada que amara plats, gots i coberts sense paraigües. El nen que dorm la seva pròpia nit, suau, encara sense arestes, feta de tecles de piano. I ella que recorda un llit massa gran on es perdia quan el cansament la feia vulnerable i petita. Les formigues ja fa setmanes que han marxat, vençudes, però el passat sempre torna i té claus de casa. Torna de visita, de vegades amable, vestit de diumenge; de vegades ortiga, impregnant-ho tot d'una coïssor vegetal. Pijama d'ibuprofè, tisores de podar per tallar les arrels del dolor que vol instal·lar-se als pensaments. Avui escriuria la nit en mil i un missatges de text, però no tinc prou saldo.

coreografia

Regust de parpella, i la urgència d'un poema esbossat amb quatre mots mal escrits. Gargots que mosseguen la ràbia, la circumstància, el record d'una esquena com una onada de cos vibrant, i les mans enfonsant-s'hi. Aquest ensinistrar l'amor, acotar el desig per posar mides a aquesta follia transitòria de voler tenir-te. I les xifres són silenci, una coreografia d'esses sordes en aquesta nit que crida una pluja que ha d'arribar. O sóc jo, potser, qui necessita la humitat per amorosir el brunzir dels insectes metàl·lics que habiten les parets de la meva habitació, tan blanca i esquerpa. Regust de parpella. Sovint estimar-te se m'acut un acte tan breu com un obrir i tancar d'ulls.

pasen y vean

Malabarismes sobre les cordes d'una bugada estesa de dies de calendari. I és que, en aquest circ atrotinat, tots esdevenim acròbates quan es tracta d'arribar a final de mes.

cesària

Entrebancs, cruïlles, dèries que s'esfilagarsen i els mots que s'emboliquen amb aquest fil-cua de sargantana. Contraccions mentals, migranya prepart, escrits que acaben naixent per cesària. Instants en què respirem com si fos el primer cop, i l'ànsia ens crema la vida que viu al pit com un incendi forestal. La sort de saber la lletra de tots els possibles finals ens permet gaudir de la música d'aquesta tempesta de llamps, teranyines i branques nues. Sentir-se tardor interpretada en clau d'estafa. On són el groc i les fulles?

poesia infantil

Si jo et dic que t'estimo
no t'ho dic pas per parlar;
per parlar i gens atrevida
et diria:
.....Ei, noi!
...........com va
................la vida?

Si jo et dic que t'estimo
creu-me: t'ho dic sense embuts;
sense embuts i gens covarda
(com et diria:
..........Què fas
...............dissabte
....................a la tarda?).

Mar Pavón, Sense embuts?

a cullerades

Tanta muntanya i verd. I camí i pols i gent. Un sol tendre que surt, demanant permís als núvols. Un sol tímid que ens enganya a tots i escalfa com si fos el darrer dia de vida de l'estiu, i que ens convida a ser sargantanes efímeres contra aquesta paret de pedra, amable i freda, que ens acull l'esquena. Prendre el ritme al diumenge, mirar enrere i trobar-te. Abans, ara, sempre. I aquest vespre tu seràs sopa d'all i jo, sopa de ceba. Escalfor a cullerades, com aquest enyor bonic que em pren, que se m'arrapa a la pell, foragita el fred i endolceix un lleuger mal de cames. Avui he escrit versos de llum a cada pas. Poemes a les roques.

love is blind

Sabia que era el darrer cop que podria contemplar-lo. Abans que ell s'adonés de la seva presència, el va mirar llargament, en secret, resseguint-ne els contorns del cos, el rostre, els petits detalls que tant li agradaven d'ell. Sabia que era la darrera vegada. Perquè, en el moment en què ell la mirés intensament, tenia la certesa que els seus ulls xocolata es fondrien.

il·legal

Hi ha paraules que vénen de lluny, d'altres indrets, per quedar-se amb nosaltres. Algunes com a turistes, altres en qualitat d'immigrant il·legal. Perquè, sense el vistiplau del diccionari, les incorporem a la nostra rutina, a aquest vocabulari que masteguem dia rere dia, ben camuflades, sense cursiva. Fins que les descobreix el lingüista de torn. Després de passar pel sedàs normatiu, algunes paraules tenen sort i es guanyen un lloc a la nostra llengua. Això sí, amb algun retoc. Manlleus d'altres països, d'altres llocs. Si els assaboreixes amb calma, segur que hi trobes un regust antic a lexema, a arrel. Inconfusible, l'origen del mot.

insípid

Em pregunto quin gust té el punt d'equilibri entre dolç i salat. O si algú ha trobat l'equació perfecta entre llàgrima i somriure. Crec que, si les papil·les gustatives fossin infal·libles i les matemàtiques, una ciència exacta, la vida seria massa avorrida. I previsible.

shout

De vegades tot és tan fàcil com cridar per sentir-se millor. Expressar-se i, durant un instant, ser. Ser amb majúscules, amb intensitat. Per cridar, però, no sempre cal alçar la veu. Una imatge pot fer el fet o, en el seu lloc, les mil paraules. Perquè no hi ha res com esgotar quilòmetres d'imaginació tot viatjant per la pau del paper en blanc. Crida. Crida ben fort per guanyar petites batalles quotidianes. Només cal un llapis i una mirada al teu voltant.

esses sordes

Quan el silenci esdevé un no-soroll insuportable, tot és cridar amb un bri de veu trencada el teu nom en aquest paradís d'esses sordes. Per sentir els batecs d'un cor esbatanat com a resposta.

terra ferma

Sortir a navegar a mar obert. Malgrat la seguretat del port que ens espera en terra ferma, aquest assaborir el risc, el dubte, la pèrdua als llavis i a la pell. La sal, sempre la sal. Omnipresent.

main street

Sona la guitarra, obscena. Main Street és la vida en brut, sense filtre. L'instint en estat pur. La nit és un udol llarg que es passeja i es cargola entre les cames. Main Street marca el ritme del desig esperonat per la música i l'alcohol, el batec del sexe, amatent. Main Street, i exiliar-nos l'un en l'altre amb els cinc sentits.

redaccions

Véns i el verb es torna carn. I ens hi aboquem amb tots els besos que havíem redactat per a l'ocasió, amb la cal·ligrafia d'aquell qui espera, pacient, que arribi el moment del tacte després de tantes estones de memòria i aire. Amor de lletra lligada, rodona, bonica, de traç ferm que ara ens escrivim sobre la pell, sense faltes d'ortografia. I te'n vas, i tornen les paraules que voldria dir-te amb saliva i llengua, ara llapis i tinta. Que arribi aviat, altre cop, el temps de la veu.

finestres obertes

Escriure per obrir finestres a aquest interior on rauen tots els remolins que, de vegades, no es deixen ensinistrar. Intentar desembolicar la tempesta, el garbuix de fil de llana, amb els dits, tibant suaument de les paraules. La prosa, els versos. La llum.

keep the faith

De tant en tant ens busquem un objectiu que poguem assolir. Així ens fa l'efecte que, de tant en tant, els somnis esdevenen realitat. Tot plegat potser ho fem per continuar creient en ells, com ho hem anat fent des que érem nens. Per no perdre la fe en aquestes petites i falses deïtats que a vegades baixen del cel, i que nosaltres tornem a enlairar com si fossin estels i milotxes. Keep the faith.

sincer

Avui he descrit el desig amb pocs adjectius, pla i sincer. Com una fotografia en blanc i negre, com una avinguda llarga i deserta d'arbres sense fulles però plens a vessar de tardor. El desig, al final de totes aquestes paraules nues. I tu, donant sentit a tot.

de festa

Gresca i xerinola. Ben vestides i puntuades, les paraules van de festa. Xivarri, xerrameca, xalar i xisclar entre espurnes i punts. Xiuxiueja'm puntals per sostenir aquesta ànima-arbre niu i cau d'abelles de branques que es vinclen i defalleixen amb el pes. Massa ocells, massa llum. Brunzir de mots i llengües, murs de sons bastits a cau d'orella. La gramàtica festeja. Véns?

versos de ganxet

Poemes ingràvids, eteris, de paraules tul. Versos de ganxet fet amb fil de teranyina. Si els llegeixes suaument, es desfan a la llengua. O s'enlairen.

desencuentros

Esborrar aquest silenci bru de sol amb un obrir de finestres, i intentar seguir rastres ocults a l'aroma del suavitzant. Dedicir que ja m'està bé que no poguem traduir la paraula desencuentros i així poder trobar-nos sempre en el català. Després del càstig d'estendre no-sé-quants parells de mitjons, ser la son que ara em pren entre els gemecs d'aquest llit despullat. Tendra i melosa, com la carn dels mots que pugen gola amunt però que no arribem a pronunciar i que es desfan en tot de sospirs.

l'hora dels llençols nets

Diumenge com un cop de puny. Com una taca d'oli d'un daurat suau i untuós però lleugerament amarg. És l'hora dels llençols nets, d'espolsar els sentiments com catifes al vent, banderes d'un amor antic com una pàtria petita que sentim arrelada ben endins. Avui et diria que et quedessis amb mi per sempre, però em sembla absurd. Perquè no has marxat mai.