Tot endinsant-se en la selva de les xarxes socials, observar la fauna que s'hi passeja, cofoia, lluint paraules i fotografies. I, d'entre els tuiteros, feisbuqueros i instagramers, separar els espècimens que pengen imatges de tot allò que miren dels que tan sols es veuen a si mateixos. 

Benvinguts al narcisisme dos punt zero.

Fets de passes i distàncies, per dins som temps, teranyines, cues de núvols, camins, senderes, viaranys. Al fons de la memòria, els dies amples de línies rectes, quan la vida feia baixada i tan sols ens havíem de deixar caure, tot lliscant pel vertigen de les primeres vegades, tobogan avall.

Els vespres, ara, final de trajecte, bandera blanca, el pes de les sabates i el pòsit de les hores, a les mans. Aquest intentar endevinar la forma que prendrà l'endemà, i el nombre de revolts que haurà parit l'atzar.

La vida, encara, muntanyes russes.

Flassada, llençol. Un refugi improvisat que amoroseix la llum d'un dia que fa pujada. Úter de llana i cotó, parèntesi, badall, univers, melic, astronauta. Òrbita concèntrica al voltant d'un cor-pansa. Can you hear me, Major Tom? Matí enllà, a recer del brogit de xiscles i colors, un silenci còsmic, blanc, que t'abraça, sense demanar res a canvi.

Ara que amb els anys

hem après a dir l'amor,

a concentrar-lo en un vers,

tal vegada dos,

ha arribat l'hora d'aprendre

a callar-lo.

Pintar un no amb el color d'un sí -i viceversa- és una forma artística d'autoenganyar-se.

Quan s'acaba el disc i la tarda apareix nua, d'un color com de fred petit, i la ment pinta les parets de blanc cansat i el cor mira cap a una altra banda, absent, fer l'exercici de brandar el propi nom com una espasa. 

I que Internet et torni, de nou, totes les victòries.

Excepcional no és saber donar nom a cada matís del gris, ni memoritzar el camí que ens duu cap a un paradís construït a mida.

Excepcional és saber trobar la clau que obre la petita cambra dels estius, encara, enmig de tants hiverns.

La il·lusió és un pany que espera pacientment que algú gosi mirar a través d'ell.

Dir l'hivern amb llavis de cartró és mans fredes, tacte de paper. Digues llana, doncs, teixeix un sospir de sol, digues un poema ocre que s'arrapi a la veu. Elèctrics, tempesta de calfreds, no deixem que el gel s'acomodi a l'esquerda, que l'eixampli durant la nit. Fabriquem moments-iglú, digues l'amor amb accent de vellut, amb deix de termòmetre i dècimes de febre. Ser galernes, calabruix.

Estimem-nos sota zero, sí.

Menysprear l'amenaça divina, 

i mirar enrere perquè ja et saps estàtua de sal.

I evites els dies de pluja sense paraigües, 

les llàgrimes sense ensinistrar, 

l'excés de saliva en escriure el seu nom,

el desfet de paraules humides.

L'amor, sense protecció, però:

no calen guants.

No hi ha carícies prou líquides.

Es traspassa sensació de pèrdua de temps. Ben comunicada i amb bones vistes. Ideal per a addictes a l'extrema puntualitat anglesa en procés de desintoxicació.

T'imagino neu malgrat la calidesa del gest i aquest voler-ho dir tot amb la mirada. I jo que te n'espero el desgel per tornar a ser riu i força i veu d'aigua i saber-te, líquida, mentre fem camí. 

Que tot comenci. Digues primaveres.

Soroll de vidres. 

Encara quedava fragilitat per trencar a dins.

Algú ha abocat l'excedent de gris en aquest divendres. 

Rentem els núvols -programa per a roba delicada, en aigua freda- i estenem-los de nou sobre aquest cel mig adormit. 

Invoquem el blau, invoquem la festa.

Arribar.

Mirar-te.

I tenir-te, de nou.

Per guanyar el pols al desig.

M'assec en un bocí de sol per comptar si tinc prou adjectius per descriure aquest moment, i els següents que es precipiten, suïcides, matí avall. Sóc plena de sentiments que travessen el carrer sense mirar, i els mots demanen pas i semàfors i voreres i senyals. Que la seguretat és sinònim de barreres i pautes i marges, i els versos volen volar, sense rima ni mètrica ni bitllet ni horaris, amb unes ales de paper i uns dits inquiets com calfreds amb ànsia de terratrèmol.

A les butxaques, metàfores gastades de trajectes de tren cap a la llum. Verbs nous que esclaten al cel de la boca, cal·ligrafia de focs artificials i sal i crispeta blanca. Regust de panís al plaer, al crit de dir-te a dins tantes estones. Que si tinc prou adjectius, prou colors, prou banderes per hissar el teu nom al vent, per proclamar el teu cos com a pàtria després de tants anys d'habitar-te. Que se'n va el sol, i ja no sé com apedaçar la carícia del groc amb les paraules que em queden. Prou mots, prou. Ara és el torn del gest. Que parli l'aire.

Viure, així en infinitiu. 

Infinitament, 

tot omplint els marges 

dels fulls i del cos. 

Que no quedi cap espai en blanc.

La mirada se m'esfilagarsa en iglús i hiverns, en blancs i formigues ara que no hi ets per ser tot mans buides i recollir-me, acollir-me, recer, sopluig, últim tren nocturn. Corrua de paraules, engrunes per a una gana volguda que és avui aquest enyor petit, de punts suspensius, de demà més i millor, de propera conversa de taula parada a l'hora en punt de la teva veu, de nou, sobre la pell per dir-nos camins i mapes i dreceres amb els ulls i els verbs de tots els carrers que hem conjugat plegats sense sabates en aquesta aventura de ser. Ser carn i peix, ironia, complicitat, contradicció, onada i vent, os i espina; al cap i a la fi, esquelet que sustenta i articula aquesta vida que escrivim en paral·lel, i que sentim perpendicular, obliqua. 

Ara que no hi ets, la nit vol ser brànquia i massa oxigen però el blanc ja no és tan blanc, ja no és tant no-res, ja no ofega, tacat de futur i certesa. Ara que és ben fosc, ara que l'amor és ben cec, tan sols em resta ser dits sobre el rastre d'aquests mots, resseguir el text, tibar el fil que desfà el laberint, i tornar cap a tu, cap a les teves mans buides. Recer, sopluig, últim tren nocturn. Omple'm de llar, vols?

Als mots, les ganes de riure; a l'aire, el món. Sortir de presons invisibles, gàbies daurades però que no són d'or. Viatjar per ser, per estendre les ales un instant sota aquest sol, sempre el mateix sol, però ce soleil, acollidor, escalfa en un altre idioma.