Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

superherois

Em pregunto d'on surt aquesta dèria de tancar portes, enllestir temes, posar punt i final a totes les històries, frisar per obrir finestres, per canviar llençols, per encetar pàgines noves abans que acabi aquest any que s'esgota. Potser és un (d)efecte secundari per haver respirat massa boira, massa solitud als vagons de tren i a les andanes. Em pregunto si deixarem de banda el raïm, si esberlarem la intimitat de la darrera nit tot desafiant la mala sort perquè plegats ens sabem superherois. Desemboliquem l'any nou. Que la son no ens càpiga a les butxaques.

come as you are

Atrevir-se a gratar aquesta crosta resseca feta de decepcions i desenganys. A gratar per desfer les capes que la por i l'experiència han anat acumulant. Per deixar al descobert les cicatrius de batalles perdudes, de guerres guanyades. Atrevir-se a gratar, a embrutar-se les ungles i les mans de pluja i pols. De sol i de fang. Atreveix-te. Come as you are.

diuen

Diuen que hi ha dissabtes que perden les esses i que els sorolls del carrer callen automàticament en tocar el vidre de la finestra. Que, amb el dia ben despert i les hores adormides sobre la catifa, les paraules s'esfilagarsen i els somnis s'estripen. Diuen que és llavors quan pots queixalar la vida amb el cos, amb els ulls, amb la pell. I assaborir-la. Mossec a mossec.

Diuen.

topografies

Em deslliuro de totes les capes de fred i jersei perquè em dibuixin a la pell un mapa de dolors aguts i petits. Torno a casa amb l'itinerari vers el mal de cap totalment esborrat, amb els músculs relaxats, tatuada amb els camins que els ais i els uis han anat solcant en la meva carn mentre passejaven cos amunt, cos avall, enredats entre dits hàbils i experts, abans de desaparèixer. Però aquesta pau és només una treva: torna la batalla contra els peus gelats. Contra el comandament a distància i el petit príncep tacat de varicela. Contra aquesta espera que de vegades sembla que no duu enlloc. Així doncs, em parapeto rere una barricada feta de llibres i entrepans de Nocilla fins que onegi la bandera blanca. Fins que la nit ens ofereixi una pausa necessària. Llavors em deslliuraré altre cop de totes les capes de fred i jersei perquè em dibuixin a la pell un mapa de gemecs aguts i petits. Perquè els teus dits hàbils i experts m'esborrin del cos el rastre de tot aquest enyor.

glaç

Dia gris i dur com la pedra que em mira des del carrer. El fred s'escola entre les seves esquerdes, i els dits i les mans es tornen de gel, com la punta d'aquest nas tan lleig. Que la insensibilitat del glaç no m'arribi al cor. Davant la necessitat, hauré d'aprendre a autoabraçar-me. No vull esdevenir pedra. Ni grisa. Ni dura. Ni freda.

we three are one

Creixent plegats. Un, dos. I tres. (gràcies per ser-hi)

l'hora del pati

Per fi, la cara amable dels dies. El temps, com fang a les mans. Propietaris d'un grapat d'hores a preu d'or, filarem els minuts per teixir estones de pati d'escola, de plat a taula. De vespres de conversa pausada, de llar de foc. Per fi, vacances.

tren directo con destino a alguna parte

Voler que els dies passin tan ràpid com el paisatge de la finestra del tren. Arribar a l'estació de la vellesa en un tres i no res, amb un sentiment confortable a l'estómac i al cap, amb tota la tendresa dibuixada al rostre, amb totes les carícies a les mans. Així podria acompanyar les àvies amb què em creuo cada matí, camí de plaça. Amb el carro de la compra, pantaló negre, cabell blanc. I el darrer model de Nike Air que ha sortit al mercat.

enlairar-se

Estem condemnats, sense remei, a assemblar-nos, en major o menor percentatge, als nostres pares i mares. No podem lluitar contra les lleis de Mendel, contra el destí que està escrit al nostre codi genètic. Ni contra el costum que imposa la convivència de tants anys sota el mateix sostre. Atrapada en aquest cos, en aquest caràcter, en aquesta actitud vital, em pregunto com es fa per llevar àncores i salpar. Per deixar anar llast i enlairar-se. Per trencar tots aquests lligams que, tard o d'hora, sempre acaben obligant-te a tornar a port.

incoming call

Hoy sólo quiero recibir llamadas de las buenas noticias. Que las malas se queden sin línea, sin cobertura. Sólo quiero pensarte para que no te olvides de dar de comer a mis mariposas. Esconderme para que no me encuentren ni los años que acechan a la vuelta de la esquina ni las patas de gallo. Hoy me apetece cenar todas las palabras que no me dirás esta noche, y que se enreden en esta hambre de ti que tengo. No sé por qué, pero hoy te quiero en silencio. Prefiero escuchar tus miradas.

mil i una nits

Els genis ens esperen dins de llànties que ja no ho són. Així que freguem l'ampolla per invocar l'esperit del vi i que ens perfumi lleugerament els sentits amb els vapors de l'alcohol. Freguem els cossos, l'un amb l'altre, amb fruïció, per arrencar-ne la rutina i el cansament i despertar el desig que dorm sota la pell. Podem esdevenir aladins una nit qualsevol. I encara ens en quedaran mil.

hier. aujourd'hui. demain

Enceto Cinc nits de febrer, d’Eduard Márquez, i el meu subconscient em pica l’ullet. Allà, sobre el blanc immaculat de la primera pàgina, hi apareix la nostra prehistòria d’amor i El silenci dels arbres, del mateix autor, sense dedicatòria. Els llibres adquireixen un valor afegit quan te’ls dedica algú. En tornar a llegir les breus paraules manuscrites, l’aroma del passat t’esclata en el pensament com si fossin focs d’artifici. Els llibres dedicats són com petites caixes de música: quan els obres, deixen anar la cançó que va esdevenir la banda sonora del moment compartit amb aquella persona. De vegades, però, no calen dedicatòries: només cal llegir-ne el títol o passar les puntes dels dits per les seves cobertes per engegar la màquina del temps. Hier. Aujourd’hui. Demain.

faifocloc tí

Avui les idees neden, suren i es capbussen. Aquesta tarda podria seure a la riba del pensament, llençar la canya i esperar tranquil·lament que alguna mossegui l'esquer. Però m'adono que ocupes tot l'espai disponible de les tanques publicitàries. Que arriba l'hora del te, i que t'aprofito com a excusa per fer-li el salt a les cinc i prendre un cafè ben calent. Em cremo la llengua amb els mots que no penso dir-te, que se m'acumularan als dits durant dos dies i dues nits. Hi ha paraules com absència, distància o enyor que couen com les ortigues.

inventario

Tengo una edad con pocos años vividos y un rastro de tiempo malgastado. Tengo una mirada oscura y malva, un coche gris, unas botas verdes y unos cuantos mechones de pelo blanco mal disimulados. Tengo un terremoto que mide poco más de un metro y que asegura tener cinco años. Te tengo a tí, que hueles a abrazo cálido y a café amargo, y que no sé de qué color pintarte. Tengo todas las letras para inventar palabras imposibles que describan cómo me siento cuando no te tengo a mi lado. Tengo mañanas por comenzar, tardes que acabar; días disfrutados a medias en cajones desordenados. Tengo. Tengo. Tengo. Tengo la sensación de que algo se me escapa por las rendijas de este inventario.

janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.
Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

què(viures)

Començo a redactar la llista de la compra. A partir d'ara, les meves llistes deixaran de ser verticals, i tindran punts i comes. En l'espai que queda entre els iogurts i les galetes de xocolata que tant ens agraden, hi encabeixo un desig amb servei a domicili de color vermell retolador. Em pregunto si la telepatia t'entregarà puntualment tots els meus petons.

the end of the word

Avanço cap a tu a través de la selva d’hores estranyes que és aquest dilluns amb pas de ratolí, a cop de pedalada de bicicleta estàtica. És que tinc tot de minuts lligats als cordills de les sabates. Però ja he travessat l’equador de l’esfera horària sota una pluja tropical d’agulles de cap que forada el negre dels paraigües, i ara em dirigeixo cap al blanc d’un pol glaçat d’on surten els trens que em duen cap a tu, cap a casa. Espera’m, que vinc. Espera’m al final de totes les paraules.

shut up

Sona el despertador a l’hora habitual dels dies feiners; els festius, el rellotge també es pren un respir de quaranta-vuit hores. Dutxa i esmorzar. Bossa, claus, presses. Arrenca el matí a cop d’accelerador i intentem prendre els revolts de la millor manera possible. O no. De vegades encara sentim el pes feixuc de la jornada anterior sobre les espatlles o la nit ens ha negat un son reparador, tot deixant-nos com a record un estómac regirat o un mal de cap incipient. És en dies així que hauria d’existir un organisme competent que valorés la nostra capacitat potencial d’espatllar el dia a la resta de mortals. Que decidís, entre altres mesures, si ens conserva íntegra o ens limita la facultat de la parla després d’escoltar pacientment els primers minuts de la nostra conversa matinal. És en dies com avui que, si aquesta entitat imaginària pogués exercir el seu poder, jo mereixeria haver esdevingut muda de bon matí, a més d’analfabeta. Per acabar-ho d’arrodonir.

tell me why

Atacs de músics sonats i harpies que fan cara de no haver trencat mai un plat. La farmaciola és buida: ja no queden versos ni somriures ni tiretes per apedaçar aquest dimarts desafinat que acabarà adormit entre llençols buits amb els peus gelats. En Bob Geldof i els Boomtown Rats haurien d'haver publicat una versió del seu I don't like Mondays per a cada dia de la setmana. Tell me why...

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa

eternitat, anna montero

Dins del calendari, si saps buscar, hi ha diumenges que semblen no tenir final. Diumenges d'hores llargues. Diumenges de passes curtes. Diumenges que s'amaguen. Diumenges que no volen arribar a dilluns.

Sota els llençols, si saps buscar, hi ha diumenges de pell nua que duen el nostre nom.

no me llames políglota

(que suena a insulto)
Dijous i jo caminem plegats pel carrer, sense mirar-nos. Amb els sentits estabornits, m'he sentit invencible, insensible, immune i, alhora, confusa. Happy sad. Puede que sí. Però la planta sencera d'oficines em rep amb una intensa olor a cafè. I llegir les cartes que la tardor escriu a les mans, al rostre i als cabells m'humiteja els ulls. Was ist los? Em marejo. Sento dins meu com es barregen tots els idiomes. Vull baixar dels cavallets. Ahora. Jetzt. Now. Tout de suite.

llavors de rosella

d'on ve el vent?comptem els dies i passem les nitsa l'interior de llavors de rosella
El proper arbre, Bei Dao Potser viure és simplement això: llençar preguntes a l'aire sense esperar respostes, acumular moments a les butxaques de la memòria i dormir a recer dels malsons, ben abraçats perquè no se'ns escapi l'amor.

railways

Neon heart dayglo eyesA city lit by firefliesThey’re advertising in the skiesFor people like usCity of Blinding Lights, U2Sobre el vidre entelat escrivim missatges en clau, SOS de mots efímers, fets de baf i respiració. Potser aspirem a despertar els somriures adormits a les andanes a mesura que l’arribada del tren tanca el parèntesi que obre l’espera de l’estació. Entre parada i parada, sanefes de gotes i llum que adornen els pensaments. El temps resta suspès al sostre del vagó i ens fa ganyotes, però nosaltres riem de l’absurditat de conclusions que deixen el terra cobert d’engrunes de galeta. Avui, no sé per quina estranya raó, la pluja reconforta. Com sentir el pes de la teva mà sobre el meu genoll.

sumes i restes

De vegades cal restar per poder sumar. Restar en silenci per tal que les paraules s'acumulin a la boca fins que les lletres t'esclatin entre les dents, tot provocant pessigolles fonètiques al més pur estil Peta Zeta. I llavors sumar adjectius i noms. Sintagmes nominals i verbs. Oracions amb oracions. Sumar paràgrafs per crear un text. De vegades cal restar hores, minuts i segons per adonar-te que allò que vols realment és sumar moments.
Home and dry.

colorín colorado

Mai li han agradat les princeses. Ni belles dorments ni blancaneus. Ventafocs, potser. Les bruixes, ben lluny. I res de prínceps blaus, que tard o d'hora s'acaben descolorint. Es planteja si val la pena continuar escrivint contes que no ho són. Històries sobre les quals ningú té res a dir. Prou de metàfores vitals, proses i poemes. Retalla la línia imaginària de punts i final amb les tisores, i contempla com l'univers es dessagna lentament.
Colorín colorado, este cuento se ha acabado.

i am bicing

Descobreixes l'antídot contra la son dels matins. Nous camins on floreixen exclusius semàfors en verd i vermell. La velocitat s'enduu paraules i pensaments. I sents que pots deixar enrere els sentimentalismes, la vida grisa, la mala llet. A cop de pedal.

tinc un passat, jo

Tothom, qui més qui menys, té un passat. Una col·lecció peculiar de cromos amb rostres de companys de jocs, d'escola, de feina. Cosins, tiets, avis, germans. El primer nòvio i tots els antics amants. Un temps pretèrit brodat de lletres majúscules que enceten noms propis que, com si fossin petits maons, han anat bastint les parets del nostre passat emocional. De vegades algunes d'aquestes inicials tornen inesperadament, seguides d'un punt que amaga el signant d'uns mots breus, tímids però agosarats. Un SOS o un missatge en clau que aconsegueix incitar la nostra memòria a participar en el joc frívol i sensual de tornar a vestir el passat amb un futur hipotètic fet d'intencions i sentiments reciclats.

hache dos o

Bec aigua sense tenir set. Contínuament. Potser és per omplir aquesta buidor de tu i evitar que l'enyor em continuï ressonant per dins. I esdevenir tota jo líquida i transparent. Perquè, quan tornis de les vacances, em trobis plena de peixets de colors.

kiss me, kiss me, kiss me

The place where I come from is a small town
They think so small, they use small words
Peter Gabriel, Big Time De vegades no cal emprar massa mots. Res d’estructures recargolades, de vocabularis pomposos, de pròlegs i prolegòmens. Tan sols jugar amb les paraules justes per arribar allà on vols i donar el cop d’efecte desitjat. “Hago el amor con los ojos…”. Allò que no provocava el seu físic, poc agraciat i deslluït per l’edat, ho feia la seva samarreta. Quan ens hem creuat aquest matí al carrer, no he pogut evitar tancar els ulls. Per si de cas.

sense donuts ni cartera

Comença el meu particular descens als inferns. Sense donuts ni cartera, únicament amb l’iPod ple de cançons rialleres, em sorprenc a mi mateixa desitjant que s’espatlli l’ascensor entre dues plantes i, al contrari d’aquell dia quinze minuts abans d’una entrevista de feina, no voler pitjar el botó d’alarma. Simplement voldria seure i, entre cançó i cançó, comptar tots els petons de bon dia que se m’han marcit als llavis, pensar quin llibre salvaria d’un incendi, trobar allò tan imprescindible que m’enduria a una illa deserta. O intentar esbrinar quantes paraules d’amor es poden encabir en un gigabyte.

contrapunts i tonalitats

El silenci fa les maletes: les veus van tornant i s'instal·len novament als seus llocs donant cos, altre cop, a aquesta remor contínua que s'escola per tots els racons de l'oficina i es barreja amb els primers telèfons que es van despertant de la seva hibernació particular. Cròniques d'estius fets a mida explicades a corre-cuita. Noms, pronoms, adjectius i verbs que dibuixen itineraris de diverses tonalitats, mapes personalitzats del descans i de la felicitat. Aquest és un dilluns de música enllaunada, monotonia i somriures forçats. De contrapunts, notes esbarriades i il·lusions, vestides de dies de festa, que dormen plàcidament sota la taula.

etcètera

A través de posts, twitters, mails i flickrs, visc vacances que no són les meves. Em fa l'efecte que aquest divendres també està escrit en cursiva i que tot s'arrossega. Continuo obrint finestres virtuals per airejar el despatx d'aquest tuf a avorriment. I així omplir les hores de mandres, punts suspensius, badalls, llum de fluorescent i etcèteres.

tots els besos

Com les espases dins les beines
caben les boques exactes
en els besos. Manuel Forcano, Llei d'estrangeria
Ens regalem carícies de paper. Obviem la veu i abracem les paraules. Amb els capcirons dels dits gastats, ens llegim aquest amor escrit en braille sobre la pell humida i brillant de tots els besos.

escac i mat

Rebo postals anònimes de llocs on mai aniré. Sento la flaire de tots els cafès que no prendré amb persones que no arribaré mai a conèixer. Oloro totes les flors que mai no rebré. Llegeixo la primera plana de tots els llibres que mai tindré. Li segueixo el joc a la recança. Ella no sap que tinc les butxaques farcides de certeses.

pasen y vean

Espectadors anònims de diàlegs i versos col·leccionen mals petits i nusos a la gola. Voyeurs d’ulls cansats fets de vidre esmerilat que ploren cristalls de sal. Matrioixques desnonades exhibeixen el seu ventre corcat. Prínceps de sang d’orxata pretenen princeses tristes i transparents, sense ànima, mentre opositors a escriptors mediocres, ebris de blau de cel i de mar, escriuen poemes barats sobre la barra d’un bar. Compte amb els tafurs que amaguen asos a les mànigues, els venedors ambulants de vi dolç i mots enverinats, i les femmes fatales que trafiquen amb falsa tendresa i amor adulterat. De vegades el món és un circ decadent farcit de pallassos que no fan riure, nines de porcellana de bellesa esquerdada i pantomimes d’autòmat amb cor de llauna i mecanisme rovellat.
Pasen y vean.

pam i pipa

La ciutat fa olor a núvol de tempesta, a brogit desgastat, a groc de fulla morta. A les cantonades dels carrers, a les places desertes i a les cadires buides dels bars tancats, hi dormen totes les vacances alienes. Caminant de puntetes per aquest matí, amb els sentits estabornits i els pensaments a dieta, miro de trobar-me dins d’un cafè i ofegar la son amb escuma, sucre i cullereta. Faig llengotes i pam i pipa al calendari del despatx: les tardes d’aquest agost són totes, totes meves.

agost

Comença l'èxode. M'abandonen, un a un. Em deixen sola davant d’aquesta rutina que la xafogor no ha aconseguit desfer sobre l’asfalt: avui, la botiga de flors que dóna color al tret de sortida del matí; demà, tu. Desembarco en aquesta illa deserta que és l’agost a la gran ciutat. Trajectes de tren muts, sense parades. Lectures sense punts ni comes. Sense pauses que permetin aixecar la mirada i adonar-se de les absències. Arreu, els fantasmes de companyies que tornaran a reviure al setembre. Temps mort, hores que semblaran dies, i dies que esdevindran massa curts per omplir-los de tota aquesta vida que ens demana a crits que la visquem. L’estiu continua sense donar-me motius per deixar d’odiar-lo.

where to go

Sé on anar
a cercar el plor.

Conec el lloc
on m’esperen totes les llàgrimes.

chacaflus

Necessitem creure en miracles. En medicines mil·lenàries. En futurs amables escrits sobre naips. En amors que no tinguin data de caducitat. En horòscops favorables. En herois quotidians.
És temps de Redoxon, de crisi i de vaques flaques. Ara, més que mai, necessitem creure en paraules màgiques. Chacaflus.

estius que són hiverns

Qui ens ho havia de dir que folraríem els matins de juliol amb pana de jaqueta. Amb tota la llana d’un xal. Enmig de l’estiu, com un oasi perdut en el desert, un bocí d’hivern. Quaranta-cinc minuts de gel que regalimen cos avall. Cada dia, dins d’un vagó de tren, la veu silenciosa de l’aire condicionat ens escriu el fred sobre la pell. I nosaltres l’intentem esborrar, inutilment, amb el palmell de les mans.

el present

Tenen, els teus besos, el sabor esquiu de ser humans,
de la set, més que de l'aigua, del pas dels agrons,
de les ones que escriuen els noms sobre la mar.

A l'altra banda de la por,
mossegue l'olor a vida dels teus besos
i no tem els comiats, sinó que accepte presents.

Josep Lluís Roig, Càries

petjades

Em dibuixes arabescs de sal i espirals de foc als contorns del cos. M’escrius el desig en una llengua estranya de silencis humits que només tu saps pronunciar. No sé quant de temps duren les petjades de l’amor sobre la pell, així que no deixis mai d’amagar-me somriures de sorra a les butxaques.

estius i cançons

Em pregunto si les ones electromagnètiques dels telèfons aconsegueixen endolcir l’amargor de les desavinences amoroses amb capes d’enyor i distància. Si els números del calendari de sobretaula i els trenta centímetres del regle algun cop em dediquen mirades de color vermell i negre. Si aquesta calor fa suar les plantes i florir els para-sols. Em pregunto, ara que no et tinc, si la teva veu petita i fúcsia arribarà a ser la cançó de l’estiu: ara per ara, és la banda sonora de les teves vacances i dels meus dies laborables.

de tu i de mi

Eixuga’t les mans
i mira’m els ulls
i digue’m ben fort
el molt que m’estimes.I oblidaré la fredor
del matí,
les tardes feixugues
i els falsos somriures.
I tornaré a ser jo mateixa. Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi
Claus de colors i somriures fets de punts sobre el paper. Obrirem les mateixes portes i riurem amb aquesta mateixa complicitat, omplint el silenci abstracte d’infinits trajectes de tren. Eixuguem-nos les mans i comencem a escriure plegats aquesta memòria de tu i de mi.

la vida amable

Encadenem els dies amb nits escrites sobre els llençols amb esses sordes de son i sexe. Bevem les hores d’aquest dissabte de pell nua com si fos un cafè amb gel. L’aire fa olor de vacances, i l’enyor ha començat a fer les maletes.

borrosa i desenfocada

Hi ha moments que no es deixen fotografiar, que escapen de l’objectiu de la càmera. Moments que només es deixen viure i/o descriure amb més o menys encert. Moments dels quals posteriorment podem emmagatzemar una imatge mental filtrada o retocada pels sentiments i les circumstàncies, etiquetada amb un o diversos adjectius. Moments que queden arxivats en el primer o el darrer calaix de la memòria, tot depenent de si els volem tenir a mà. De tant en tant, però, tenim sort i aconseguim capturar-ne algun dins de la gàbia digital. O fins i tot la felicitat, encara que borrosa i desenfocada.

hipocondria gramatical

No goso dir cap paraula per por que el seu aire estigui infectat o enverinat; per por que l’oxigen de totes les consonants i les vocals em produeixi un càncer fonètic, i que els pulmons se m’omplin de sons mal pronunciats. No goso llegir o escriure cap mot per por de desenvolupar un tumor cerebral; per por que dins el meu cap s’estengui una gran taca de tinta causada per l’efecte nociu dels autodefinits no acabats i dels significats tergiversats. Només vull respirar silencis, intentar deixar de corregir de forma compulsiva totes les faltes d’ortografia i col·locar correctament aquest punt i final.

(sobre)viure

Pedalling through
The dark currents
I find
An accurate copy
A blueprint
Of the pleasure
In meBjörk, Pagan poetry




Sovint em pregunto a quina hora del dia deixem de sobreviure. A quina hora comença la vida de debò. I per quina regla de tres totes les filles de puta tenen tanta sort.

possessius

"Casa meva". "El teu temps". "El seu món". Els possessius, unitats gramaticals amb què mesurem desitjos i ambicions. Minúsculs títols de propietat d'aplicació immediata i sovint unilateral que emprem per reclamar, reafirmar i/o ampliar amb facilitat el nostre inventari de pertinences, els límits del nostre territori tot conquerint nous espais. Els possessius, petites pàtries d'adjectius i pronoms. Regnes diminuts d'egoisme infantil que, quan no es conjuguen en singular, esdevenen llars, vides compartides i mons paral·lels.

inèrcia emocional

Si poguéssim radiografiar els sentiments, segurament en alguna ocasió voldríem generar electrocardiogrames i encefalogrames plans. Dir no als alts i baixos emocionals. Anestesiar certs pensaments injectant dins del cervell imatges anodines i infinites parets en blanc. O fins i tot extirpar-los per eradicar el sofriment. La carretera de la vida té massa cruïlles, viratges, semàfors i stops, i la inèrcia no perdona. Si estàs fet d’excessiva matèria sensible, agafa’t ben fort, que vénen revolts.

(in)somniar

Esgarrapar el cel i que ploguin satèl·lits i planetes. Llunes rodones i foscors. Tatuar la nit buida d’estels amb gumets de colors, tot inventant constel·lacions de paper. Penjar garlandes fetes amb llibres i mots, dibuixar ombres xineses a les parets. Elaborar fórmules magistrals a base de tovor de coixí, essència de passiflora i la tebior del teu cos. Xarop de vànova i llençol per foragitar ovelles i invocar la son. (In)somniar amb tu, abraçada a la teva olor.

fundido en negro

Propers en un món; distants en un altre. No puc seguir el ritme de les teves paraules. Manca de temps i dedicació, potser. No. És hora de reconèixer la mediocritat. Tots els sols d'aquest univers privat es van ponent puntualment, però les seves noves albades són cada cop menys brillants.

WEST END GIRLS

Les primeres notes d’una melodia coneguda taquen el silenci blanc de les mirades perdudes pel sostre, de les mans que es troben entre els llençols. West End girls és una màquina del temps que em duu directament a un vespre de divendres adolescent. I, a partir d’ara, a un matí de diumenge més de vint anys després. Entre aquests dos instants, dies de sol, pluja i impaciència. Dies d’encerts i errors. De guanys i pèrdues. Un fill preciós i la calma de la maduresa. Entre aquests dos instants, tu i jo, cadascú mirant enrere en la seva pròpia vida. Sona West End girls, i el meu passat em xiuxiueja que et troba a faltar.

JUST BELIEVE IN ME

Vagarejo pels contorns d’una ampolla de vi mig plena que ahir era mig buida. Qüestions de perspectiva. Gronxo pensaments en el moviment d’una flor de primaveres etíliques. Aquesta nit tot és d’un color verd que taca qualsevol intent d’escriure. L'experiència et diu que, tard o d'hora, les il·lusions s'acaben aigualint i s'escolen per l'eixidiu, i que les paraules màgiques ja no fan sortir conills dels barrets. I just believe in me. No sé per què, però encara continuo esperant que algú em demostri que estic equivocada.

SE BUSCAN VERSOS

Aquest matí he perdut uns versos pel carrer. Escrits mentalment sobre l’asfalt amb el ritme del pas, sense butxaques de paper on guardar-los, segurament han marxat barrejats amb el perfum que desprèn la noia amb la qual et creues cada matí i que camina voluptuosa mentre els cabells llargs vessen onades d’atzabeja per la seva esquena. Potser els trobaré a la tornada cap a casa, fent giravoltes amb el vent a qualsevol cantonada, enredats a la mirada perduda del meu reflex al vidre dels aparadors. O fent funambulismes sobre la línia imaginària que els separa dels teus ulls.

HE IS IN FASHION

L'últim bri de llum passa el relleu de la pluja a la foscor. Sembla com si els dies i les nits ploressin per buidar-se de tot el temps líquid que xopa les seves vint-i-quatre hores. Així que em cosiré les butxaques plenes de pedres per submergir-me en els llençols i ofegar-me de son. Però, abans que els ulls deixin de respirar les imatges d'aquesta habitació, pensaré en tu i en tots els somriures d’americana i pantaló. Per perdre la consciència entre les ratlles de la teva camisa.

AGREDOLÇA

Hi ha nits que esclaten a dins tots els fills que mai no bressolarem. Les dones som líquides, de color vermell. I agredolces.

VINT CÈNTIMS

Al mostrador de la benzinera, avui en dia per vint cèntims t'ofereixen una dosi de felicitat embolicada en paper al final d’un palet blanc. Per aquest mòdic preu pots recuperar uns minuts de preadolescència i tornar a imaginar que tots els petons d’amor que encara teníem per estrenar eren com aquells que es feien els actors de cine: llargs i apassionats. Per menys d’un euro, i durant el temps que dura el caramel, pots tornar a creure que la vida és de color de rosa, dolça i amb gust a maduixa. Fins que arribes al xiclet minúscul i barat i, al cap de poca estona, els records esdevenen insípids i durs com aquella massa que continues mastegant amb l'esperança que es torni a estovar. L’efecte Kojak s'esvaeix i tornes al teu present i a la seva realitat. Això sí, lleugerament millorat amb colorants, conservants i edulcorants.

ORIGAMI

Taques de sol al pany de paret i a la bugada de roba blanca. Doblego els pensaments que s’arrosseguen per aquesta tarda de mots que busquen paraules. Per art de papiroflèxia, els dono ales perquè puguin volar lluny de mi. Avui no trobo versos aliens on emmirallar-me i ja no sé escriure’n de propis: ha passat el temps i tots els poemes se m’han tornat aspres. Només tu pots tastar les petites racions de dolçor concentrada en estones de caramel. Tu ets l'únic a qui permeto llepar la pell dels meus sentiments.

JARDINS D'ASFALT

Com si visqués en una eterna tardor que no dóna treva, el calendari va perdent fulls igual que un arbre caduc. Escombrem els dies marcits i esgrogueïts d’abril per encetar-ne de nous, ben blancs i nets, que duen sota el braç ponts festius i primaveres. Maig comença a caminar amb matins de llum clara i tardes càlides que fonen el gris dels carrers. Tot passejant per les primeres hores d’aquest mes, m’adono que al seu pas floreixen para-sols i reflexos metàl·lics als xamfrans d’aquest immens jardí d’asfalt que, de vegades, se m’antulla Barcelona ciutat.

INVASIÓ SUBTIL

Sembla que s’avanci el cap de setmana però tan sols és un miratge. Un alto en el camí per abaixar el ritme i prendre aire abans de tornar a treballar demà. I et trobes fent dissabte un dijous. Estens la bugada sota el sol agraït que ja escalfa i trobes, infiltrats entre aquesta roba teva ja tan apamada, uns calçotets i un parell de mitjons. Somrius: ja fa dies que vas planxar una samarreta de ratlles, una camisa i uns texans que no són de la teva talla. Davant d’aquesta invasió subtil i permesa, decideixes inaugurar un calaix que albergui aquesta avançada de roba aliena. I, juntament amb el pot d’escuma d’afaitar i l’ampolla de colònia masculina que sobtadament han pres possessió de l’armariet del bany, esperarem plegats el moment en què el gros de l’exèrcit decideixi atacar en aquesta particular guerra. Si gosa fer-ho, és clar.

MOSSEGADES

A les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, la tristor surt de cacera. Sents la queixalada: el verí s'escampa, i cerques l'antídot contra les llàgrimes. Només calen cinquanta miligrams de diumenges i despertars. O comptar totes les maneres d'espolsar-nos la son de la pell. Però penses en nenes que neixeran demà i que nomenaran automàticament pares, avis i tiets. I te n'alegres per ells, mentre ressegueixes amb el dit les cicatrius de mossegades -antigues i recents- que a les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, sembla que tornin a fer mal.

TEMPS VERBALS

Bull l’arròs i les roques encara ploren nits i pluges. Voler escriure i no poder. Massa groc i blanc de margarida i paret. I pues de guitarra que cauen de les butxaques per recordar-me que no hi ets. Però que vas ser-hi, i que hi seràs. En aquest vespre d’aniversaris solitaris, et regalo tots els meus temps verbals, excepte els hipotètics i els condicionals.

CORPORACIÓN DERMOESTÉTICA

Mentre em menjo la tarda de diumenge entre galeta i galeta, m’adono que el sempitern hereu del regne de Beukelaer no envelleix, sinó que cada cop esdevé més atractiu amb el pas dels anys. I que jo ja fa temps que vaig deixar de mullar les galetes dins del got de llet. Benvinguda maduresa.

LA VIE EN MAUVE

La vida deixa de ser descolorida, transparent.
Si miro cap als costats.

PRONOMS I PERSONES

Arribes a la conclusió que la distància que hi ha entre els pronoms “tu”, “jo” i “nosaltres” es mesura en minuts. Vint, concretament, els dies en què la circulació és fluïda. Avui no hi ha trànsit però sí molts minuts per recórrer fins al proper cap de setmana de vint-i-quatre hores. Prens les tisores i talles cintes mètriques i busques de rellotge en un acte de rebel·lia inútil. Aquest vespre conjugues tots els verbs només en primera persona del singular. És l’única que et queda a la butxaca quan et sents tan sola.

PRONUNCIA'M

Viure és quelcom més que respirar. Però hi ha dies que només tenim temps per agafar aire i deixar-lo anar. Llavors arriba dissabte i no hi ets. Les seves esses creixen i es multipliquen, imposant un silenci estèril, blanc, anodí. Vine i omple’m el cos de mots.

SAFE

Et respiro en cada paraula. En cada pausa. Dins de cada text. De tant en tant torno a tu, al lloc on reposen plegats un passat en el qual jo encara no existia, un altre de més conegut i proper, i un present que està començant a envellir, gens aliè al pas del temps. De tant en tant torno a aquell indret on seràs. On eres. On ets, fet de la força dels propis pensaments. Càlid, distant, turmentat, proper. Tu.

I et respiro, rotund, omnipresent.

You make me feel safe.

MANDRA I ROMANÍ

El sol crida ben fort. Es descongelen els colors i els ulls es mullen de verds, blaus i grocs. Dibuixes il·lusions amb línies imaginàries i les omples de revolts. El dia ens esclata a les mans i s’esmicola en cases de poble, núvols d’abelles xerraires, poesia, llistes que esperen un tal Daniel i aire carregat d’ametllers florits. Diumenge és un gelat que es desfà en ones concèntriques de mandra i romaní.

TURN ME OFF