Voler que els dies passin tan ràpid com el paisatge de la finestra del tren. Arribar a l'estació de la vellesa en un tres i no res, amb un sentiment confortable a l'estómac i al cap, amb tota la tendresa dibuixada al rostre, amb totes les carícies a les mans. Així podria acompanyar les àvies amb què em creuo cada matí, camí de plaça. Amb el carro de la compra, pantaló negre, cabell blanc. I el darrer model de Nike Air que ha sortit al mercat.
les avies són així, i a vegades duen uniforme.
ResponEliminaPer què tanta pressa? Supose que tot arribarà quan haja d'arribar. Gaudim l'ara, que el després ja vindrà.
ResponEliminagoculta, és genial veure el contrast :)
ResponEliminanovesflors, de vegades tens ganes de passar pàgina i passar a un altre capítol de la vida. De vegades estàs tan cansat de tot que creus que ja no hi ha res que gaudir...
pobretes! van molt més ben calçades amb les Nike Air que amb aquelles sabatilles negres que es posaven abans!!!!
ResponEliminajo les prefereixo així, no pas amb la manteleta i el mocador al cap i el monyet...
Jo també, Montse! :)
ResponElimina