Dies com cops de puny. Paisatges de bufetada a la cara. La vida és dolor, ja sigui per la fiblada de la decepció i la ràbia, ja sigui perquè la bellesa de vegades és insuportable.

Massa mot estèril:

després de la sega, rostolls.

A manca d'incendis controlats,

et fas néixer un buit a dins 

perquè creixi i et devori.

Que el no-res et pareixi 

de nou, sencera i ampla,

per acollir nous esborranys.

La desil·lusió et pren a destemps,

tot just quan el dia s'estavella

contra una nit que ja neix cansada.

Aquesta desil·lusió que,

com una carícia fina d'hivern,

retractila el cos fins que suplanta la pell,

i atenua el tacte suau de les hores petites que, 

malgrat ser diminutes, 

íntimes, ínfimes,

no deixen mai de ser victòries.

Que el passat et sorprengui

-agradablement-

disfressat de futur.

Com el malabarista que executa el seu exercici en l'espai reduït entre el vermell i el verd, recullo en un paper qualsevol els versos que he anat mantenint a l'aire mentre conduïa. Perquè el poema no sap d'oportunitat, ni de codis ni tempos quan decideix saltar, pensament avall, sense xarxa de seguretat.

Dir París, i enyorar el fred dels miralls i el gris lluent de les llambordes humides.

El passat erosiona, el present rellisca.

El bateig de cada matí 

dissol la pell

aigualeix la carn

per rebre

l'impacte del dia.