Dies que et somriuen

tot ensenyant les dents corcades.

Optimisme és admirar 

la bellesa del gest.

Resignació és obviar 

                                    la càries. 

Pessimisme és mirar 

cap a una altra banda.

Les hores sense tu se m'embranquen, 

de vegades, 

entre les costelles. 

Enyor és que el pit se'm rebel·li,

i que em costi respirar 

la teva absència. 

Voluntats en trànsit constant. Vides de carretera secundària de sentit obligatori. Dies que vindran en format estacions de servei, àrees de descans, paisatges canviants, diorames. Avançar, avançar, avançar en mode pilot automàtic. Molt bé, doncs demanes per Nadal un futur en DIN A5 full en blanc on invocar itineraris alternatius amb una cal·ligrafia de gest suau i una mirada aigualida d'aquarel·la. Per què no? Un any nou per començar a dibuixar camins a mà alçada tot desafiant la perfecció dels horitzons.

Els anys, d'ungles esmolades, solquen suaument la pell; les hores mosseguen canells i esperes. Empremtes. El temps, voluble, capritxós, va ferint a mesura que passa. I la paciència és una cicatriu ben llarga que mai acaba de tancar-se del tot.

Tibes el fil del darrer vers

i desfàs, un a un,

tots els poemes que,
sense saber-ho,

anaven donant forma

al propi laberint.

La llibertat era això.

sóc

Quan la realitat se solidifica en nus,

en cop de puny,

en pes d'àncora,

pidolem imatges magnètiques, 

metàfores incendiàries,

dosis de bellesa en càpsules.

El vers que ens salva.

La boca, rèptil,

serpenteja entre la solitud 

i els silencis.

La recança mossega

amb les dents corcades de l'ahir.

A la sang, el regust metàl·lic

d'un verí antic;

el desig, l'antídot.

Els llavis, ressecs,

muden de pell

per dir el fred que vindrà

amb paraules noves.

Ofereixes la paraula a la por

-aquesta mateixa por

que no té casa-

perquè visqui al poema.

"Rain usually makes me feel mellow: curl-up-in-a-corner time, slow down, smell the furniture. Today... it just makes me feel wet. What is about owning things? Why do we feel the need to own what we love, and why do we become such jerks when we do? We've all been there, you know: we want something; we own it, and by owning it we change it. When you finally win that girl of your dreams, the first thing you do is try to change her. That little thing she does with her hair, the way she wears her clothes, the way she chews her gum. Until, eventually, what you like, what you don't like, and what you change, all merges into one. Like a watercolor in the rain."

Northern Exposure, "Dateline: Cicely"

el temps espesseeix la pell

com un bosc que només sap dir-se a si mateix,

curull de verd.

tot és massa endins.

s'enfonsa el nus d'on vessa aquest voler ser

el gest que incendia la llum

l'esquerda que et significa.

tot és distàncies.

i et comptes en els versos que es perden

en el trajecte de travessar la carn tossuda

pel seu punt més feble

-allà on va a rompre el calfred

i l'os s'endolceix-

per celebrar el verb com cal,

cos enllà.

Conrees els mots, 

adobes la terra,

malgrat tot.

Malgrat tot, 

fas poesia de les pedres

perquè els fruits,

ingrats,

trien créixer a les mans joves 

i a les boques tendres.

Viure és crostes,

cicatrius.

El vers vertebra 

el dolor,

articula l'existència.

Tot allò que fereix

crida dins el poema.

Fred extrem que et crida. Paisatges polars que t'invoquen. Desitjar hiverns, que se'ns esmoli superlativament aquest instint del cos per cercar refugi. Voler tundra, voler gel i llar alhora. Capes i capes de neu com les vides que hem estat i les que voldríem ser se solapen, se superposen fins a confegir-ne una de sola, d'un blanc tacat de petjades i imperfecció. És fàcil ara demanar vespres a Alaska, i viatjar fins al temps en què encara hi havia temps per a tot. Quan encara no sabies que hi ha amors fets de massa estiu i que la neu fa olor de llana.

Demanes cops perquè s'estovi l'ànima

perquè escampi la boira

que la cobreix.

Poder així desvetllar la llum,

secretament resseguir-ne la veu

per saber on van a morir,

al final del dia,

els mots que no es deixen escriure.

Quan la vida t'insulta, 

mires cap a una altra banda.

Un moviment ràpid,

un gest àgil que et permet

sense filtres,

sense parapets,

que la ràbia líquida

dels mots mastegats en excés

no t'esquitxi la cara.

Què és primer, 

el vers o el calfred?

El poema com a espina dorsal,

com a arbre de llargues branques

que vertebra l'emoció 

i il·lumina tots els camins que som.

Viaranys sota la pell.

Hem viatjat fins al límit dels dies per trobar-ne les costures, per saber per on plegar-los i donar-los altres formes. Per donar-los ales.

Hem viatjat fins a les fronteres dels dies per cartografiar-ne la rutina. Perquè sempre cal trobar un camí que ens ajudi a saber sortir-ne.

El matí és fet d'una llum de vidre 

que s'esquerda 

lentament 

amb la veu rogallosa d'aquest enyor que cou.

El desig acarona les ortigues 

que viuen a banda i banda dels camins 

que duen al cor,

com si fossin roselles.

La raó crida, 

però l'ànima sovint no escolta.

El poema, subtil, 

Bussejar sota aquesta pell de migdiada, mirar dins el mar interior per trobar els peixos que t'hi neden la vida. Construccions de mots desordenats, classificats pel caos de viure constantment en versió original sense subtítols, et vertebren els dies. Viure submarinament, dissimular brànquies i espines, sense poder evitar aquest deix a la llengua que cou quan, de tantes paraules al cos, no en trobes cap per traduir tots els somriures que han esdevingut imprescindibles per no naufragar en terra ferma.

Hi ha objectes amb una voluntat explícita de perdre's pel simple plaer de sentir-se trobats.

La poesia esquerpa,

la que s'arrapa a les parets del jo

amb ungles i ullals,

es nodreix de la bellesa ensordidora,

de l'eco que la multiplica per dins,

i la devora en silenci.

Enyoro la fam de les paraules,

i aquella ànsia vertical de cridar.

Cels que vessen blau 

per les costures dels dies.

Mars que naufraguen 

en altres mars.

Tenir un vers, un de sol,

a l'abast,

com una illa deserta.

Dic calfred quan vull dir esquerda.

Als poetes els està permès mentir si ho fan amb elegància.

L'oasi com a indret 

on s'enquista tota la set del teu nom.

El desig és fer créixer un desert a dins, 

i llaurar-lo de camins fins a trobar-hi aigua.

Penso en aquesta vida-esborrany construïda a base de errors, ratllades i notes al marge.

Potser el futur és passar el present en net.

Que les nostres mirades sempre acabin 

tornant a trobar-se al mateix punt,

gronxant-se al mateix horitzó.

I que encara em sorprengui.

Somiàvem amb nosaltres mateixos

somiant-nos.

Somiàvem amb dictats sense faltes,

amb somriures lliures d'ortodòncia,

amb orquestres de sorolls blancs.

La perfecció era allà, a tocar.

Però la vida, inoportuna,

sempre tria el millor moment

per picar a la porta,

per alçar la veu,

per cridar el teu nom.

Prendre amb les mans

una felicitat petita, 

tova i càlida.

Acollir-la

Apadrinar-la

Que niï a dins

I nodrir-la amb tot de motius 

amb tot de paraules boniques

perquè es desfaci

perquè empenyi la nosa

gola avall.

Fugir dels trets heretats, del gest inherent. La genètica com a defecte de fàbrica. Furgar amb els dits ben endins, mirar d'arrencar la part de tu que no t'és pròpia. Voler arrencar la llavor i alhora enorgullir-se de les branques i les arrels. 

Som caos, som contradiccions.

Feixos de cabells blancs 

o hecatombes al mirall 

o constatar que la destrucció
degradació
va de debò.

Inevitablement pensar en l'inici, 

en la deriva, en la mínima possibilitat d'error 

en la trajectòria que ens allunyi del final. 

Nosaltres descobrint l'indret exacte del cos 

on s'amaga aquesta por innata, 

nosaltres naixent de nou. 

Nosaltres cada cop més lluny 

de la primera embranzida. 

Nosaltres cada cop més a prop 

del motiu pel qual 

vam aprendre 

a caminar.

La llum, avui, és d'un tacte d'escata

Parlem de llibertat,

i fem que el nostre pobre temps lliure

depengui de la previsió meteorològica.

Esclaus d'índexs hipotecaris,

del preu de la benzina i de pagues dobles,

avancem lentament per aquesta eterna 

retenció de trànsit que és la vida

amb la mirada penjada del cel.

Dies que et duen de la mà

cap a tardes-precipici.

I, mentre vas dibuixant la línia

que dona sentit al caire de l'abisme,

mentre desemboliques el vertigen, 

tries el vers

que et salvarà 

                         de 

                                 caure.

Nits aspres de murs bastits 

amb temps comptat a contrapèl.

Un solo de saxo, 

com un fil de seda, 

embasta el teixit de les hores sense parpelles, 

cus les vores blanques de la por 

per cobrir el cos nu amb una cuirassa tendra.

Un solo de saxo, 

com a preludi de totes les cançons, 

amables i antigues, 

que dormen a la memòria.

Capvespre.

Regues els dies en què la vida esdevé 

fàcil de viure,

i un cansament humit

però dolç

nia al caire de les parpelles,
sense vertigen.

Presbícia, miopia.

Les paraules que abans creixien

silvestres

fàcils d'escriure

als marges dels camins

ara ja

no

es

deixen

veure.

Arreu, una ombra de pluja.

Tornen les primaveres inexistents 

que no van trobar lloc 

en l'espai mínim d'un fred pronunciat amb desgana 

i la urgència d'un estiu impacient.

Ara que la primavera va de bo

que tornin els exèrcits de roselles, 

                                                                també.

El gest exagerat de mirar enrere;

l'excés de passat a la sang precipita: 

peus de fang, estàtua de sal.

Si goses gratar la crosta dels dies,

dessota,

el futur espera, tebi i tou,

com la promesa de les primeres vegades.

Poesia de merda és aquella que, quan els versos se'ns escapen de la mà, cau al terra en comptes d'enlairar-se.

Gosar mirar dins. 

Acceptar el propi contingut, 

acceptar ser-ne continent. 

I, en un exercici de valentia,

descriure la cambra, 

l'aire, 

els mobles.

Malsons com naufragis a tot volum;

al fons dels ulls, 

llunyà,

un eco de salnitre.

La teva mà com un oasi,

oberta,

oferta,

esperant la meva set,

plena d'aigua dolça.

Omplir la vida de plecs

infinits

per encabir-hi més vida.

Obrir i tancar dies.

I la dèria de cercar el final perfecte,

de trobar una mort bonica. 

Ser tot d'instants capturats 

i publicats amb el filtre corresponent 

per embellir la mentida.

Els dies que no sents les arrels,

quan la memòria tria oblidar

mires de trobar una certesa

que càpiga a les teves mans.

Com el nombre de ciutats

que t'habiten per dins.

Si al nostre cos quasi tot és aigua,

quants gots ocuparà un record?

Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes

Demanes dies líquids
en copa alta.

Quanta vida ens resta a dins,

encara?

Ens mesurem en la intensitat de la set
que pot despertar el desig,
el tacte, un record.
I en el poder dels petits glops.

La possibilitat, infinita, 

en bucle. 

Com el desig que la nodreix. 

Així, aquest viure.

Aeroports portàtils, oceans de plàstic, continents tous, horitzons verticals. El cel de la memòria és del color de la posta de sol i la felicitat, una dèria blana, quelcom càlid que es remou per dins quan mires enrere sense el perill d'esdevenir estàtua de sal.

Suposo que l'amor és aquest habitar-te, 

poder passar d'una estança a l'altra, 

del teu cos al meu, 

sense haver de demanar permís.

Dies com cops de puny. Paisatges de bufetada a la cara. La vida és dolor, ja sigui per la fiblada de la decepció i la ràbia, ja sigui perquè la bellesa de vegades és insuportable.

Massa mot estèril:

després de la sega, rostolls.

A manca d'incendis controlats,

et fas néixer un buit a dins 

perquè creixi i et devori.

Que el no-res et pareixi 

de nou, sencera i ampla,

per acollir nous esborranys.

La desil·lusió et pren a destemps,

tot just quan el dia s'estavella

contra una nit que ja neix cansada.

Aquesta desil·lusió que,

com una carícia fina d'hivern,

retractila el cos fins que suplanta la pell,

i atenua el tacte suau de les hores petites que, 

malgrat ser diminutes, 

íntimes, ínfimes,

no deixen mai de ser victòries.

Que el passat et sorprengui

-agradablement-

disfressat de futur.

Com el malabarista que executa el seu exercici en l'espai reduït entre el vermell i el verd, recullo en un paper qualsevol els versos que he anat mantenint a l'aire mentre conduïa. Perquè el poema no sap d'oportunitat, ni de codis ni tempos quan decideix saltar, pensament avall, sense xarxa de seguretat.

Dir París, i enyorar el fred dels miralls i el gris lluent de les llambordes humides.

El passat erosiona, el present rellisca.

El bateig de cada matí 

dissol la pell

aigualeix la carn

per rebre

l'impacte del dia.

El cos no vol cos.

Tan sols ingravidesa,

absència.

Que el blanc ho prengui tot.

I que tot comenci

amb una paraula sana i valenta.

Per excés de naufragis, esdevenir mar de fusta. 

Aprendre a nedar-se amb el tacte i resseguir les vetes per, pell enllà, trobar que encara hi ha platges per descobrir.

L'home és una illa.

A partir d'aquí,

tot és dret de conquesta.

Per gosadia, 

per inconsciència, 

endinsar-se en uns ulls-selva 

amb l'esperança secreta 

de no trobar-ne mai el final. 

L'amor és un camí cap a enlloc.

Que el trajecte sigui l'ànsia verda

d'unes mans-heura 

enfilant-se 

estenent-se 

abraçant el cos que espera,

nu i verge,

com la primera vegada

com una paret en blanc.

Tanta pau.

El cor, anestesiat,

ja no sap agitar la sang.

I dic revolucions

I dic reinventar-se.

Em pregunto si una mar sense naufragis

és digna de dir-se mar.

Pedres a l'estómac.

El pes del poema empeny 

la urgència del verb a través dels dits.

Cauen els mots,

i la veu es trenca 

contra el blanc del paper.

Ser accidents.

Calen versos que incendiïn la vida,

poemes com sortides d'emergència

a aquesta rutina desganada 

que se'ns menja per dins.

Que el dia s'enlairi, 

carregat d'expectatives, 

amb la il·lusió que aboquen les mans d'un nen 

en construir un avió de paper 

i espera, innocent, 

que el seu vol sostingui el pes 

de tot el blau que ens pot regalar 

un matí clar d'hivern.

Res t'impedeix esclatar en la rialla desbocada 

d'una llum com la d'avui.

La llibertat sovint és això. 

Que a l'eufòria no li calguin motius 

per néixer dins d'aquella part de tu 

on l'existència esdevé misteri.

embolicats en paper de seda

com joies antigues.

Prehistòries,

fòssils d'un jo anterior.

L'evolució és un silenci que escolta

que no nega

que reafirma 

sense la necessitat del crit.

Aboques massa hivern als versos.

I el poema se't desfà 

lentament

en recitar-lo,

a cop de baf.