Dies que et somriuen
tot ensenyant les dents corcades.
Optimisme és admirar
la bellesa del gest.
Resignació és obviar
la càries.
Pessimisme és mirar
cap a una altra banda.
dijous
dimecres
DIN A5
Voluntats en trànsit constant. Vides de carretera secundària de sentit obligatori. Dies que vindran en format estacions de servei, àrees de descans, paisatges canviants, diorames. Avançar, avançar, avançar en mode pilot automàtic. Molt bé, doncs demanes per Nadal un futur en DIN A5 full en blanc on invocar itineraris alternatius amb una cal·ligrafia de gest suau i una mirada aigualida d'aquarel·la. Per què no? Un any nou per començar a dibuixar camins a mà alçada tot desafiant la perfecció dels horitzons.
dimarts
empremtes
Se sabe de un viajante de comercio a quien le empezó a doler la muñeca izquierda, justamente debajo del reloj de pulsera. Al arrancarse el reloj, saltó la sangre: la herida mostraba la huella de unos dientes muy finos.
Julio Cortázar, Historias de cronopios y famas
Els anys, d'ungles esmolades, solquen suaument la pell; les hores mosseguen canells i esperes. Empremtes. El temps, voluble, capritxós, va ferint a mesura que passa. I la paciència és una cicatriu ben llarga que mai acaba de tancar-se del tot.
divendres
be kind rewind
Tibes el fil del darrer vers
i desfàs, un a un,
tots els poemes que,
sense saber-ho,
sense saber-ho,
anaven donant forma
al propi laberint.
La llibertat era això.
dijous
dimarts
sang freda
La boca, rèptil,
serpenteja entre la solitud
i els silencis.
La recança mossega
amb les dents corcades de l'ahir.
A la sang, el regust metàl·lic
d'un verí antic;
el desig, l'antídot.
Els llavis, ressecs,
muden de pell
per dir el fred que vindrà
amb paraules noves.
dijous
dissabte, diumenge, dilluns
Dies de mal posar.
El cos, l'envàs,
tiba fils,
tiba costures.
Les hores es remouen a dins:
massa plens,
els calaixos de la memòria.
Fas dissabte de tu.
Comptabilitzes bugades,
i llençols perduts.
dilluns
Chris in the morning
"Rain usually makes me feel mellow: curl-up-in-a-corner time, slow down, smell the furniture. Today... it just makes me feel wet. What is about owning things? Why do we feel the need to own what we love, and why do we become such jerks when we do? We've all been there, you know: we want something; we own it, and by owning it we change it. When you finally win that girl of your dreams, the first thing you do is try to change her. That little thing she does with her hair, the way she wears her clothes, the way she chews her gum. Until, eventually, what you like, what you don't like, and what you change, all merges into one. Like a watercolor in the rain."
Northern Exposure, "Dateline: Cicely"
dimarts
espadat
el temps espesseeix la pell
com un bosc que només sap dir-se a si mateix,
curull de verd.
tot és massa endins.
s'enfonsa el nus d'on vessa aquest voler ser
el gest que incendia la llum
l'esquerda que et significa.
tot és distàncies.
i et comptes en els versos que es perden
en el trajecte de travessar la carn tossuda
pel seu punt més feble
-allà on va a rompre el calfred
i l'os s'endolceix-
per celebrar el verb com cal,
cos enllà.
dissabte
erma
Conrees els mots,
adobes la terra,
malgrat tot.
Malgrat tot,
fas poesia de les pedres
perquè els fruits,
ingrats,
trien créixer a les mans joves
i a les boques tendres.
dilluns
al final del dia
Demanes cops perquè s'estovi l'ànima
perquè escampi la boira
que la cobreix.
Poder així desvetllar la llum,
secretament resseguir-ne la veu
per saber on van a morir,
al final del dia,
els mots que no es deixen escriure.
divendres
indiferència
Quan la vida t'insulta,
mires cap a una altra banda.
Un moviment ràpid,
un gest àgil que et permet
sense filtres,
sense parapets,
que la ràbia líquida
dels mots mastegats en excés
no t'esquitxi la cara.
dimarts
elèctric
Què és primer,
el vers o el calfred?
El poema com a espina dorsal,
com a arbre de llargues branques
que vertebra l'emoció
i il·lumina tots els camins que som.
Viaranys sota la pell.
dijous
origami
Hem viatjat fins al límit dels dies per trobar-ne les costures, per saber per on plegar-los i donar-los altres formes. Per donar-los ales.
Hem viatjat fins a les fronteres dels dies per cartografiar-ne la rutina. Perquè sempre cal trobar un camí que ens ajudi a saber sortir-ne.
dilluns
vermell enyor
El matí és fet d'una llum de vidre
que s'esquerda
lentament
amb la veu rogallosa d'aquest enyor que cou.
El desig acarona les ortigues
que viuen a banda i banda dels camins
que duen al cor,
com si fossin roselles.
La raó crida,
però l'ànima sovint no escolta.
words (don't come easy)
Bussejar sota aquesta pell de migdiada, mirar dins el mar interior per trobar els peixos que t'hi neden la vida. Construccions de mots desordenats, classificats pel caos de viure constantment en versió original sense subtítols, et vertebren els dies. Viure submarinament, dissimular brànquies i espines, sense poder evitar aquest deix a la llengua que cou quan, de tantes paraules al cos, no en trobes cap per traduir tots els somriures que han esdevingut imprescindibles per no naufragar en terra ferma.
divendres
earring
Hi ha objectes amb una voluntat explícita de perdre's pel simple plaer de sentir-se trobats.
dilluns
invocació
La poesia esquerpa,
la que s'arrapa a les parets del jo
amb ungles i ullals,
es nodreix de la bellesa ensordidora,
de l'eco que la multiplica per dins,
i la devora en silenci.
Enyoro la fam de les paraules,
i aquella ànsia vertical de cridar.
dijous
crusoe
Cels que vessen blau
per les costures dels dies.
Mars que naufraguen
en altres mars.
Tenir un vers, un de sol,
a l'abast,
com una illa deserta.
dimecres
sweet little lies
Dic calfred quan vull dir esquerda.
Als poetes els està permès mentir si ho fan amb elegància.
dilluns
dunes
L'oasi com a indret
on s'enquista tota la set del teu nom.
El desig és fer créixer un desert a dins,
i llaurar-lo de camins fins a trobar-hi aigua.
dijous
vostè té actualitzacions pendents
Penso en aquesta vida-esborrany construïda a base de errors, ratllades i notes al marge.
Potser el futur és passar el present en net.
dimarts
punt de fuga
Que les nostres mirades sempre acabin
tornant a trobar-se al mateix punt,
gronxant-se al mateix horitzó.
I que encara em sorprengui.
dissabte
interruptus
Somiàvem amb nosaltres mateixos
somiant-nos.
Somiàvem amb dictats sense faltes,
amb somriures lliures d'ortodòncia,
amb orquestres de sorolls blancs.
La perfecció era allà, a tocar.
Però la vida, inoportuna,
sempre tria el millor moment
per picar a la porta,
per alçar la veu,
per cridar el teu nom.
dilluns
aixoplucs
Prendre amb les mans
una felicitat petita,
tova i càlida.
Acollir-la
Apadrinar-la
Que niï a dins
I nodrir-la amb tot de motius
amb tot de paraules boniques
perquè es desfaci
perquè empenyi la nosa
gola avall.
dimecres
quasi còpies
Fugir dels trets heretats, del gest inherent. La genètica com a defecte de fàbrica. Furgar amb els dits ben endins, mirar d'arrencar la part de tu que no t'és pròpia. Voler arrencar la llavor i alhora enorgullir-se de les branques i les arrels.
Som caos, som contradiccions.
dilluns
innat
Feixos de cabells blancs
o hecatombes al mirall
o constatar que la destrucció
degradació
va de debò.
degradació
va de debò.
Inevitablement pensar en l'inici,
en la deriva, en la mínima possibilitat d'error
en la trajectòria que ens allunyi del final.
Nosaltres descobrint l'indret exacte del cos
on s'amaga aquesta por innata,
nosaltres naixent de nou.
Nosaltres cada cop més lluny
de la primera embranzida.
Nosaltres cada cop més a prop
del motiu pel qual
vam aprendre
a caminar.
dijous
cost d'oportunitat
La llum, avui, és d'un tacte d'escata
i el temps llisca avall per l'escot dels dies
que, impúdics i obscens,
se'ns ofereixen amb les cames obertes.
On he deixat oblidada la set?
Potser al mateix indret on neix
tota aquesta ràbia.
diumenge
meteocat
Parlem de llibertat,
i fem que el nostre pobre temps lliure
depengui de la previsió meteorològica.
Esclaus d'índexs hipotecaris,
del preu de la benzina i de pagues dobles,
avancem lentament per aquesta eterna
retenció de trànsit que és la vida
amb la mirada penjada del cel.
dimecres
baranes
Dies que et duen de la mà
cap a tardes-precipici.
I, mentre vas dibuixant la línia
que dona sentit al caire de l'abisme,
mentre desemboliques el vertigen,
tries el vers
que et salvarà
de
caure.
dilluns
solo de saxo
Nits aspres de murs bastits
amb temps comptat a contrapèl.
Un solo de saxo,
com un fil de seda,
embasta el teixit de les hores sense parpelles,
cus les vores blanques de la por
per cobrir el cos nu amb una cuirassa tendra.
Un solo de saxo,
com a preludi de totes les cançons,
amables i antigues,
que dormen a la memòria.
dissabte
vista cansada
Capvespre.
Regues els dies en què la vida esdevé
fàcil de viure,
i un cansament humit
però dolç
nia al caire de les parpelles,
sense vertigen.
sense vertigen.
Presbícia, miopia.
Les paraules que abans creixien
silvestres
fàcils d'escriure
als marges dels camins
ara ja
no
es
deixen
veure.
dijous
perill d'extinció
Arreu, una ombra de pluja.
Tornen les primaveres inexistents
que no van trobar lloc
en l'espai mínim d'un fred pronunciat amb desgana
i la urgència d'un estiu impacient.
Ara que la primavera va de bo
que tornin els exèrcits de roselles,
també.
dimecres
dessota
El gest exagerat de mirar enrere;
l'excés de passat a la sang precipita:
peus de fang, estàtua de sal.
Si goses gratar la crosta dels dies,
dessota,
el futur espera, tebi i tou,
com la promesa de les primeres vegades.
dijous
gravetat
Poesia de merda és aquella que, quan els versos se'ns escapen de la mà, cau al terra en comptes d'enlairar-se.
dimarts
nocturn per a piano
Malsons com naufragis a tot volum;
al fons dels ulls,
llunyà,
un eco de salnitre.
La teva mà com un oasi,
oberta,
oferta,
esperant la meva set,
plena d'aigua dolça.
dimecres
origami
Omplir la vida de plecs
infinits
per encabir-hi més vida.
Obrir i tancar dies.
I la dèria de cercar el final perfecte,
de trobar una mort bonica.
Ser tot d'instants capturats
i publicats amb el filtre corresponent
per embellir la mentida.
dijous
dits
Els dies que no sents les arrels,
quan la memòria tria oblidar
mires de trobar una certesa
que càpiga a les teves mans.
Com el nombre de ciutats
que t'habiten per dins.
dimarts
brindis
Si al nostre cos quasi tot és aigua,
quants gots ocuparà un record?
Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes
Demanes dies líquids
en copa alta.
en copa alta.
Quanta vida ens resta a dins,
encara?
Ens mesurem en la intensitat de la set
que pot despertar el desig,
el tacte, un record.
I en el poder dels petits glops.
que pot despertar el desig,
el tacte, un record.
I en el poder dels petits glops.
dijous
dimecres
life vest under your seat
Aeroports portàtils, oceans de plàstic, continents tous, horitzons verticals. El cel de la memòria és del color de la posta de sol i la felicitat, una dèria blana, quelcom càlid que es remou per dins quan mires enrere sense el perill d'esdevenir estàtua de sal.
dimarts
habitar-te
Suposo que l'amor és aquest habitar-te,
poder passar d'una estança a l'altra,
del teu cos al meu,
sense haver de demanar permís.
calendari de sobretaula
Dies com cops de puny. Paisatges de bufetada a la cara. La vida és dolor, ja sigui per la fiblada de la decepció i la ràbia, ja sigui perquè la bellesa de vegades és insuportable.
dilluns
plàstic
La desil·lusió et pren a destemps,
tot just quan el dia s'estavella
contra una nit que ja neix cansada.
Aquesta desil·lusió que,
com una carícia fina d'hivern,
retractila el cos fins que suplanta la pell,
i atenua el tacte suau de les hores petites que,
malgrat ser diminutes,
íntimes, ínfimes,
no deixen mai de ser victòries.
dissabte
dilluns
poeta de semàfors vermells
Com el malabarista que executa el seu exercici en l'espai reduït entre el vermell i el verd, recullo en un paper qualsevol els versos que he anat mantenint a l'aire mentre conduïa. Perquè el poema no sap d'oportunitat, ni de codis ni tempos quan decideix saltar, pensament avall, sense xarxa de seguretat.
slippery when wet
Dir París, i enyorar el fred dels miralls i el gris lluent de les llambordes humides.
El passat erosiona, el present rellisca.
dissabte
dimecres
extenuació
El cos no vol cos.
Tan sols ingravidesa,
absència.
Que el blanc ho prengui tot.
I que tot comenci
amb una paraula sana i valenta.
dilluns
carta nàutica
Per excés de naufragis, esdevenir mar de fusta.
Aprendre a nedar-se amb el tacte i resseguir les vetes per, pell enllà, trobar que encara hi ha platges per descobrir.
dijous
vegetal
Per gosadia,
per inconsciència,
endinsar-se en uns ulls-selva
amb l'esperança secreta
de no trobar-ne mai el final.
L'amor és un camí cap a enlloc.
Que el trajecte sigui l'ànsia verda
d'unes mans-heura
enfilant-se
estenent-se
abraçant el cos que espera,
nu i verge,
com la primera vegada
com una paret en blanc.
dimarts
mar plana
Tanta pau.
El cor, anestesiat,
ja no sap agitar la sang.
I dic revolucions
I dic reinventar-se.
Em pregunto si una mar sense naufragis
és digna de dir-se mar.
dilluns
pedres a l'estómac
Pedres a l'estómac.
El pes del poema empeny
la urgència del verb a través dels dits.
Cauen els mots,
i la veu es trenca
contra el blanc del paper.
Ser accidents.
Calen versos que incendiïn la vida,
poemes com sortides d'emergència
a aquesta rutina desganada
que se'ns menja per dins.
dimarts
llast
Que el dia s'enlairi,
carregat d'expectatives,
amb la il·lusió que aboquen les mans d'un nen
en construir un avió de paper
i espera, innocent,
que el seu vol sostingui el pes
de tot el blau que ens pot regalar
un matí clar d'hivern.
dilluns
treva
Res t'impedeix esclatar en la rialla desbocada
d'una llum com la d'avui.
La llibertat sovint és això.
Que a l'eufòria no li calguin motius
per néixer dins d'aquella part de tu
on l'existència esdevé misteri.
diumenge
silentis
Guardaves silencis impossibles
embolicats en paper de seda
com joies antigues.
Prehistòries,
fòssils d'un jo anterior.
L'evolució és un silenci que escolta
que no nega
que reafirma
sense la necessitat del crit.
dissabte
sota zero
Aboques massa hivern als versos.
I el poema se't desfà
lentament
en recitar-lo,
a cop de baf.