Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

el sabor del tacte

El gris, suspès del cel amb fil de teranyina, amenaça de caure en qualsevol moment. Em refugio en el verd dels arbres i en una lectura innocent que em suggereix, sense voler, el tast (des)conegut de les teves mans.
Pluja fina d'agulles de cap.

jet lag

Una idea, un reguitzell de mots i, de sobte, molins de vent al centre del cos. Tempestes tropicals de braços oberts, terratrèmols de mossecs, i la força íntima de llengües i dents. Que senzill és viatjar enrere en el temps escrit malgrat els efectes secundaris. Jet lag equival a cop de puny, again.

remakes

Ciutats que perdem en batalles absurdes contra enemics encara més absurds. Records de llocs que ara grinyolen, com aquell llit de fonda, antic, on només vam dormir malgrat totes les ganes. I aquell propòsit de tornar-hi sols que es va quedar en això, en propòsit, malgrat totes les ganes. 
Hi ha dies passats que envelleixen malament, o que són interpretats de nou però amb altres protagonistes. Al cap i a la fi, versions més o menys dolentes de la mateixa pel·lícula.

nightmare

Pànic que s'acumula al pit i a les paraules, que s'arrosseguen com cargols que traginen el pes lent d'un públic que escolta i observa, que demana més, que demana que algú dispari contra la rapsoda. De sobte, obrir els ulls. Suor freda. Ja és dilluns al despertador i la rutina es comença a estendre pels llençols. Nightmare.

apunts de poesia aliena

Què hi fas davant del mar en plena nit
gronxant la solitud
com qui bressa un nadó
per estalviar-li el plany?
El mag de la ciutat
ha tancat tots els trucs a la maleta.
Només batega el que no és fals:
el desig primerenc d'una verge,
l'agonia d'un vell, la fe del just
i tu, tot sol davant del mar,
amb el record clavat en un riell
i sentint com et punxen les estrelles.

Migdia a l'obrador, Miquel-Lluís Muntané

microwave ovens

La música que sona, so loud, excessiva, però res a celebrar. Gafapastes pedants que escriuen textos com vòmits i que es creuen alternatius, brillants. Preguntar-se què és la modernitat, trobar la resposta i només compartir un somriure cínic amb la resta del món.

bord(e)

Acomiadar-se formalment, amb les paraules justes. Ni una més ni una menys. Penjar el telèfon i, immediatament, un mot en majúscules al cervell.
Bord(e).

maletes

Nòmada per naturalesa, sóc fidel a uns quants mobles, als meus llibres i a la música tangible dels vinils i els CDs. Desconec quantes mudances m'esperen, però sí que sé del cert que l'equipatge s'alleugereix a cop de nova adreça. Arribarà el dia en què el concepte 'casa' cabrà dins d'una maleta. I jo ja hauré après a habitar-te.

vespres d'octubre

Dies d'un forat més de cinturó, de cent grams més de cansament, de retards de trens i trucades perdudes, de confondre present i passat en un mateix instant, estrany. Voler certa normalitat, i conformar-se amb el silenci de vellut dels vespres d'octubre i el tacte aspre de la lectura del diari rebregat. Aventurar-se a endevinar el vestit que durà l'endemà. 
Cada nit, un repte.

cohen

La dansa dels dits, enredant-se els uns en els altres. Calfreds en do menor, música mínima, petita, en tibar els fils d'un pentagrama interior.
Dance me to the end of love.

dos rellotges

Dos rellotges de tic-tac aliè però alhora conegut fan via sobre la meva tauleta de nit per aquesta pausa sense canells fins al moment que tornis a casa. Somric, satisfeta, en adonar-me que potser el descuit consecutiu de dos rellotges demostra que, quan estem junts, t'oblides del temps.

a la Sònia

T'agafo la mà i ets brúixola de geografies desorientades del meu mapa. Trobat el nord, que cremin les banderes.
Gramàtica de l'equilibri, Sònia Moya
Ja hauria d'estar acostumada a conviure amb les males arts d'harpies i gates maules, a aquest ritme frenètic de les hores tot caient escales avall per acabar trencant-se estrepitosament en arribar a la porta que obre i tanca els dies, a la lluita constant. Però hi ha dissabtes en què el temps, inexplicablement, redueix la velocitat i fa equilibrismes al caire dels esglaons, de puntetes, com una ballarina de cristall a qui li va la vida mantenir-se dreta. I és llavors quan aquesta vida que ens llisca per dins, agredolça, em sobta i em sorprèn amb un matí tendre que s'estén lentament fins a la tarda, desfent-se com un gelat, i el gest suau d'una bona notícia amb flaire dolça de pell de bebè.
Perquè, malgrat les bufetades i els pals a les rodes, malgrat els cops de colze i el pas endavant, és agradable descobrir, en dies …

bella dorment

Em pregunto on s'exilia l'entusiasme els dies en què el desencant pren el poder mitjançant un cop d'estat. En aquest continent que és el cos, l'alegria es refugia al territori de la cintura i demana asil al petit país de les pessigolles.
Invoco un bes i un exèrcit de dits valents per despertar-les.

hasta mañana si Dios quiere

Sostres de dies que s'esquerden. I no poder deixar de mirar amunt davant l'amenaça que aquest dijous es desplomi sobre el meu optimisme, que ja fa estona que té les espatlles cobertes de polsim de guix.
Potser tot és tan fàcil com apagar el llum i encomanar-se als déus que regeixen els divendres.

simetries

¿Era simétrica la realidad o la simetría era un ideal provocado por la inteligencia del hombre?¿Acaso todo lo que se podía dividir por la mitad daba lugar a dos partes armónicas y similares? [...] ¿Qué sensación es simétrica al dolor?
La soledad era esto, Juan José Millás

ceguera

El desig s'accentua en arribar a l'escot pronunciat de la tarda que, lasciva, mostra les seves millors armes. L'espera, la treva, la calma abans de la batalla del vespre contra el dubte. Lectures i més lectures per arribar a la mateixa conclusió. Que l'amor és cec i es deixa portar de la mà, fidel, fins al final dels versos i dels dies.

coma mal posada que no para quieta

Recorro aquesta pell feta de full i lletra. Centímetres d'històries d'amor, paràgrafs dedicats íntegrament al sexe increïble les nits de redacció conjunta. Cal·ligrafia d'una absència que es fa present a cada pausa provocada per una coma mal posada que no para quieta, aliada amb un sospir que vol enlairar-se a cop de punt. Mans que acaronen com catifes voladores per un cel ondulat de corba d'esquena. I dits que no saben escriure finals.

teatre dels plàtans

Voler aquell riure com d'inèrcia, aquell que arrenca de dins i que no pots aturar malgrat sentir que t'esquerdes amb un dolor feliç. Per les escletxes del cos s'escolen lentament els dies de felicitat líquida, el degoteig dels records amables.

per què

Si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Perquè, malgrat les paraules i els trucs de màgia i els versos tendres i els dits àgils i els nusos a la gola, encara no sé per què ets tan a dins ni per què els dies d'eco fàcil m'espanto quan penso que el buit que reverbera el desig és mancança de tu i finalment descobreixo que tan sols és un cuc que rosega la gana. Perquè hi ha nits que són fugides i els matins, motius per retrobar-te. 
Però no em preguntis per què, perquè no sabria què dir-te. Perquè, malgrat aquest temps que ja em sembla una vida i el mot 'fràgil' i els parèntesis i els refugis i les cançons preferides, encara no sé a quin indret neixen aquestes papallones que no dubten ni per què els corrents d'aire de finestres obertes que em travessen el cos longitudinalment em parlen de tu a cada hora en punt en un idioma de calfreds i aire fresc. Perquè encara hi ha perquès que no sabem desmuntar en lletres inofensives sense clavar-nos els accents que bra…

formigues

Diumenges que neixen cansats.  I, sota una llum de veu desgastada,  esgranar hores de cantells llimats  que rodolen, pendent avall,  fins al final de la tarda. 
Els cossos dels amants,  esgotats d'amor festiu,  s'espolsen els darrers besos que, marcits al terra,  com un rastre d'engrunes,  indicaran el camí dels dilluns.
Els dies avancen  com una corrua de formigues.

best seller

No li agradava l'espectacle de la seva vida quan el contemplava durant les estones que la inèrcia dels records l'obligava a mirar enrere. Els anys viscuts, d'un color fosc, com gris fum, li contaminaven el paisatge dels dies que havien de venir.
Aficionada a la lectura, havia acollit les paraules com a petits refugis, peces d'un mecanisme que feia girar a la seva voluntat per redreçar horitzons i dibuixar expectatives. Caleidoscopi, els mots com colors vius; va decidir, doncs, acolorir qualsevol futur possible, tot corregint i reescrivint el text sencer de la seva vida.

tots els ports, totes les baranes

Perquè el cos contesta amb la immediatesa del gest i la voluntat, amb la indecisió de la paraula. Escissió i abisme, article indefinit i pausa però també salt endavant per trobar la carícia a l'altra banda. L'amor i tots els ponts que, malgrat la por, duen a port, a casa. L'amor i totes les baranes.

els dies normals

La flaire de farina dolça suspesa a l'aire, encara. Aquest no saber del cert, no poder lliurar-se a un futur proper que s'acosta, inexorable. Abans de tancar els ulls aquesta nit, tot just abans que el teló toqui el terra de l'escenari ja buit i solitari, enyorar l'olor dels dies normals.

maletes noves

Fer unes maletes noves i invisibles, deixar enrere la cambra àmplia dels superlatius per aprendre a viure en un significat de pocs metres quadrats. Recollir el regust de cendra, plegar l'aroma de fulla seca, fer teus el tacte de closca de nou i la dolçor rasposa de l'ametlla. I, en tancar les baldes que ajusten aquest cos a la realitat, triar uns versos curts per al viatge que no deixin als dits un rastre amarg.  
Estimar a través de tantes paraules fa que ja no les puguis recordar totes. L'oblit optimitza l'espai.

treu banya

A la llum del sol acabat de desembolicar, creuant l'asfalt, camins de plata que teixeixen xarxes, teranyines per sustentar un món humit que tot just es desvetlla. Els cargols, avui, com aranyes amables.