Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2014

llegir horitzons

Cansada de les eternes vistes de vidre que no canvien -verds, blaus, grocs-, obres una finestra en blanc i inventes un paisatge de paraules.
De vegades, tan sols cal una oració, una línia de mots per dibuixar un horitzó on recolzar la mirada.

punt pla

La vida de veritat fa acte de presència a l'horabaixa. I l'allarguem, l'allarguem tant que sovint arribem a tocar les costures que uneixen nit i matinada, les vores dels dies que acaben. 
Cosim hores, dies, setmanes. De tant en tant, però, deixem de banda l'embasta, trenquem la rutina del blanc. I, a punt pla, brodem filigranes.

arbres

Em sobrevéns, i el sentiment tiba els dos extrems del fil tot estrenyent una mica més el nus que viu en continu moviment pel trajecte vertical que va de l'estómac a la gola. A estones l'amor és cabdells, regust d'embolic de llana. 
Teixir, doncs, incendis al pit: elèctric, el desig crema a l'aire. El calfred, amb el tacte precís de la teva veu de fusta, amb pas de llampec i aroma de tempesta, es precipita esquena amunt per articular un silenci intens de branques noves.  
Arb(o)ra'm.

little wing

Trajectes curts que voldries que fossin més llargs per poder escoltar sencer el disc que duus posat al cotxe. L'excusa d'una bona música per justificar aquest voler perdre's, conduir fins que el cos diu prou o fins que el paisatge et troba i et convenç perquè t'aturis i formis part d'ell. Aquest matí, mentre conduïa cap a la feina, he desitjat secretament continuar autopista avall però em faltaves tu. I és que les coses -petites o grans, tant se val- compartides es gaudeixen el doble, o el triple, i l'experiència ho acaba confirmant.
Ja no vull viatjar sola.
GARE D'AUSTERLITZ
Un viatge comença quan comences a pensar amb qui voldries fer-lo. Amb qui t'agradaria despertar-te, en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió. Fa uns anys vam començar un viatge que anava des del sofà de casa fins a la Gare d'Austerlitz.
Però un viatge no s'acaba quan tornes, sinó quan ja no tornem alhora.

Ángels Gregori, New York, Nabokov & bicicletes

inventari

Els dies es fabriquen en sèrie a la factoria del temps, i ens correspon a nosaltres donar-los sentit, acolorir-los, personalitzar-los. Un toc de perfum, el regust del tacte enorme d'unes mans petites, un petó a deshora, cent cinquanta grams d'enyor, tres papallones que apamen l'espai aeri de l'estómac, un grapat de mots com a aperitiu d'una bona lectura per acabar sopant una deliciosa conversa.
I quan la nit pren el cos, quan les ombres fan olor de fulla verda i terra mullada i ens deixem anar entre coixins i llençols, fem inventari de nosaltres per retrobar-nos i donar-nos sentit entre tants i tants dies parits iguals. Una mica més buits, un xic més plens.

let's Cortázar

De vegades, quan el temps esdevé badall i els rellotges deixen de mossegar la carn dels canells, imitem Cortázar i, sense saber que ens busquem, acabem trobant-nos en qualsevol cantonada d'aquesta pell que espera que el cos sigui cos, que el desig sigui desig i que nosaltres tinguem la gosadia de conjugar-los.

Metàl·lics, magnètics, traçar-nos camins que volen ser recorreguts, adjectivar la subtilesa del tacte, el pes de la carícia, la profunditat del bes. Cartografia d'una tarda que se'ns embolica en la mirada i, a les mans, totes aquestes ganes d'inventar-nos mapes per perdre'ns l'un en l'altre. L'amor és una brúixola sense nord; agradablement desorientats, amb el vertigen dolç a les butxaques, imitem Cortázar i així, sense saber que ens busquem, sempre acabem trobant-nos en qualsevol cantonada de la pell, amb els canells tatuats amb petits mossecs, tot contemplant com el temps s'atura i badalla.

motor d'explosió

Batec, explosió. Múscul, cilindre, moviment. El cor s'accelera, sent, i propulsa nous records a través del corrent, sota la pell. 
La memòria, humida, soluble, sempre és a la sang.

a estones, a corre-cuita

Aquell moment del dia en què la urgència del sentiment reclama la sonoritat de la paraula.

Aquell moment del dia en què juguem a ser poetes, a corre-cuita, abans que se'ns caduqui la intensitat de les emocions.

crisàlide

Cactus, aranya, serp. 
Quan arriba el temps de pau, sense necessitat ja d'ullals, verins, punxes, espines i teranyines, cal transformar defenses i atacs. 
El repte és saber en què.

des dels balcons, poesia

Aquest cap de setmana ens trobareu a Riba-roja d'Ebre per homenatjar la poeta Montserrat Abelló. 
Més informació, aquí.

H2O

Viure ara és aquest desgel continu de pas lent i ferm. És anar fent inventari de les esquerdes, avesar-se al caràcter de l'aigua: aprendre, a poc a poc, a ser riu. 
I ensinistrar el cos per saber pronunciar la tardor amb l'accent d'aquells que no tenen por que arribi l'hivern.

carta de navegació

Ocells oceànics que et vénen a trobar, que aterren i nien en aquest aeroport deshabitat de mots que sovint és la casa del cos. I que ara siguin tot mans i ales i jocs de paraules que em volen el cel d'aquesta pell pigada. 
Qui gosa cal·ligrafiar l'ànsia.

accidents

Deixes la mirada penjada a un cantó de la finestra, com un abric oblidat quan arriba el bon temps, i invoques un calfred per saber-te viu enmig d'aquest vegetar. Imaginar-te selva, duna, onada, mossec; l'empenta que cal per avançar, amb el cos, amb el gest, amb la paraula.  
I així inundes la veu amb totes les ganes, eleves el nivell de l'aigua tot llençant pedres al llac del desig. Ofegar la por, el mot immòbil, i estavellar el verb contra el primer arbre que talla el pas del vers cap al poema.
A vegades dir la vida, interpretar-la, és provocar accidents.