let's Cortázar


De vegades, quan el temps esdevé badall i els rellotges deixen de mossegar la carn dels canells, imitem Cortázar i, sense saber que ens busquem, acabem trobant-nos en qualsevol cantonada d'aquesta pell que espera que el cos sigui cos, que el desig sigui desig i que nosaltres tinguem la gosadia de conjugar-los.

Metàl·lics, magnètics, traçar-nos camins que volen ser recorreguts, adjectivar la subtilesa del tacte, el pes de la carícia, la profunditat del bes. Cartografia d'una tarda que se'ns embolica en la mirada i, a les mans, totes aquestes ganes d'inventar-nos mapes per perdre'ns l'un en l'altre. L'amor és una brúixola sense nord; agradablement desorientats, amb el vertigen dolç a les butxaques, imitem Cortázar i així, sense saber que ens busquem, sempre acabem trobant-nos en qualsevol cantonada de la pell, amb els canells tatuats amb petits mossecs, tot contemplant com el temps s'atura i badalla.

3 comentaris

© an ↔ na
Maira Gall