Proves de posar ordre sota la pell: la por, en primer lloc; després, totes les cançons. Voler més. I voler-ho millor. Que no s'acabi aquest sentir superlativament, aquest amplificar una emoció fins que el gel es trenqui amb el primer pas d'un mot. Degoteig de verbs. I la fressa del vers que desborda la veu i els dits, i el punt final del fons dels ulls. Alfabèticament dius la sal i el temps, el tacte i el pronom.

Sota aquest cel blanc no som res sense el gest rebel que ens legitima a habitar un país d'arbres blaus. Després de la por, que sonin totes les cançons que ens fan ser excepcionals, de tant en tant, sense el permís de ningú.

Ara que desordenem les estacions, ara que després de la primavera arriba l'hivern, et penso, ens penso en estiu, en pretèrit, present i futur. 

Ets, som capvespres plàcids i llargs a peu de bosc, a la vora del mar, que bressolen la llum fins que el dia se'ns desfà al cel de la boca.

La duresa del gest

-adust, sec- 

s'acumula a la sang, 

que vesteix la pell 

d'una dolçor aspra. 

Al fons del cor, 

un pòsit de plom. 

Malgrat el pes del metall, 

malgrat el llast, 

que encara s'enlairi l'ànima. 

De tant en tant, miracles.

I ales.

Mires enrere:

el passat deixa un regust 

de sal a les parpelles. 

Goses mirar endavant:

el futur és un verb en blanc 

que es pot conjugar en el temps 

agredolç de les expectatives.

El condicional és de covards.

Endinsant-me en la selva de la quarantina...

Esdevenir peix, i nedar en una memòria efímera fins a oblidar com es respira. Ser brànquies, escates i, a manca de pell, tatuar els pensaments al blanc d'una pàgina.

Sigue nadando.

Desfiles aquest neguit petit de tarda de diumenge: és un calfred llarg de fil de teranyina, una esquerda al vidre prim de les hores de sucre cremat. 

Dies de marioneta, salabror i cafeïna. La vida se'ns arrapa al paladar, ben dolça, quan la vertebrem en passat.

Fas bugada. Novembre és d'un color brut, indefinit, com de cansament mal dissimulat, que foragita ocells i emocions cap a llocs més càlids. La memòria és feta de tròpics i records. Ara que enfonsem les mans en un desembre desfet, d'olor de llum d'espelma, de tacte efímer de cera líquida, emergeixen a trenc de pell les restes de tots els naufragis, ara que se'ns acaba l'any, ara que en fem de nous, ara que perdem el compte de totes les coses que som. 

Migren les paraules -cada cop hi ha menys versos propis-, nia el desencant però també les ganes de tot i t'hi baralles, et revoltes contra aquest sí però no. La maduresa és revolucions, dosis de suavitzant, arrugues, contradiccions, llençols nets, bandera blanca. I petits mossecs d'una ràbia adolescent de dents desgastades.