El vermell pren el relleu al verd pel que fa a les qüestions d'esperança: els dies pellroja s'abillen de festa a l'horitzó del calendari.
Juliol udola. Remor de vacances.
25.6.15
piulades
Que sovint, enmig d'una conversa, obris la porta de la gàbia de la memòria per agafar un record i que aquest s'escapi volant, oblit amunt.
Cada cop costa més fer-los baixar.
23.6.15
sucre a la nafra
La sal mossega la pell amb dents de vidre per invocar el dolor. La sal crida la sal, però tu ja fa temps que has ensinistrat el mar interior que envolta la península de l'ànima per cosir-hi puntes i randes de cel·lofana.
Sucre a la nafra.
19.6.15
emergency exit
Tantes ganes de tot,
sense baranes
sense brides
sense mida.
La urgència pren la sang:
impacient, la tempesta;
el cor, penya-segat.
Voler anar més enllà
dels murs de contenció,
dels senyals de sortida,
del fugir endavant,
del no mirar enrere.
Prou estàtues de sal
i més entrades d'emergència.
17.6.15
rostolls
Crema quelcom al fons dels ulls.
No saps si el temps cec,
aturat;
si aquest desig inútil, sec,
que no va més enllà de les mans,
si les imatges-rostoll,
combustibles,
banals.
Ets tot incendis quan cau la tarda.
No saps si el temps cec,
aturat;
si aquest desig inútil, sec,
que no va més enllà de les mans,
si les imatges-rostoll,
combustibles,
banals.
Ets tot incendis quan cau la tarda.
15.6.15
esborranys
Sota un cel cruixent,
hores en blanc.
La nit s'escriu a si mateixa
sobre un silenci sorollós.
L'endemà és una llum
de pell fina,
i tots els esborranys.
11.6.15
vincles
El nus es desferma
i dius
-com un plor-
tot allò que et lliga
a dins
amb veu de cànem i espart.
I tornes a fer el llaç.
10.6.15
en espiral
Sobre una tarda quadrada, mots vermells i rodons. Entre marges, pautes, parets, imperatius i futurs possibles, escrius un pany de cel amb regust de cireres.
L'estiu d'un dia d'agenda -9, Tuesday, June- és un grapat de versos amb pinyol enquadernat en espiral.
8.6.15
converses
Empeny l'onada que creies adormida al fons de l'esquerda. És hora de naufragis: tems l'embranzida de la veu líquida amb deix de terratrèmol i tries el tacte en comptes de la paraula. Proves de fer parlar el cor a través del pes de la mà, i mesures el gest per abocar la quantitat exacta d'amor a la carícia.
Els dits, a cop de batec, xiuxiuegen el desig pel pendent de la teva esquena.
3.6.15
embasta
Tibes un vers i et desfiles,
a poc a poc,
fins que torna la fe
amb el darrer nus que,
oportú,
no et deixa caure.
El poema és una teranyina
que sovint et recorda
que vas ser aranya.
1.6.15
tard(or)
Una mañana te levantas y te das cuenta de que ya es tarde para todo.
Juan José Millás, Dos mujeres en Praga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)