Et somio sense protecció i m'infectes el son, les hores de sol i la vetlla amb il·lusions impossibles. Injecció de realitat intravenosa, tractament de xoc. Els efectes secundaris et multipliquen per dos. Diuen que el fàrmac del temps n'atenua els símptomes i el dolor. Amor cancerigen, record sidós. Administreu-me amnèsia per compassió.

El cos clos rere finestres. Desig elèctric, de crepitar amb el llamp. Ets tots els trons que esclaten i esclafen la veu contra el vidre mullat. Et vull tarda pluja, cop de vent, paret humida. Parla'm en gris cendra, en llum llampec, amb mots escletxa persiana avall.

He reprès el costum de cosir els matins amb les tardes amb fil d'asfalt. I nodrir-me de mimoses i ametllers florits quan tinc fam de quelcom bonic, ara que els dies han esdevingut trilingües i els visc sense subtítols i en versió original. Ara que les nits són territoris vedats a la conversa on es cultiven silencis unilaterals. Sóc tres esternuts, dues voltes de clau, poma àcida, poc estiu i molt hivern. He decidit que vull morir mastegant xiclet i enyorant secretament, a les dents, aquells instants-globus inflable sabor maduixa que acabaven amb les restes escampades entre les ulleres i el serrell.

El llit com a quadrilàter. La nàusea colpeja fort; el neguit, contra les cordes. Plouen tovalloles, i el buit espera a cada cantonada. Hi ha combats que no s'escriuen amb cops ni es guanyen amb paraules.

Furgar en la pròpia biografia. Ctrl+C, Ctrl+V i posar en present allò que sentíem en el passat, obviant amb premeditació la part que ja no s'adiu amb la realitat. Photoshop literari, tisorada sentimental. Maquillar la manca d'honestedat amb tu mateix, oferir quelcom a qualsevol preu perquè aplaudeixi la claca. El resultat d'escriure sense pauta és un full ple de línies tortes.

S'encén la posta de sol. El cel parpelleja. Mirada-mot accentuat amb llum de bombeta. El dia es crema, com tota nota secreta, en arribar els ulls al punt i final.

La promesa del dia il·lumina l'asfalt. Gebre que brilla, gris argentat que es torna llengua d'or a mesura que surt el sol. La roca s'incendia, els arbres respiren vehicles a tota velocitat, de tota mena. Arribar a destí, als xiprers, al vidre verd, i capturar uns segons d'olor de mar. Quantes mirades buides he abandonat al voral de la carretera, mentre bategaves en el vermell d'un semàfor que tacava l'espera de paciència. Ja no et busco a les matrícules que naveguen en sentit contrari.

Enlairar poemes sense títol. Recitar versos en veu baixa per a algú que ja no escolta. Oblidar lentament el regust de l'amor als dits, a la boca. Aviat no et sabré escriure. I no saps com dol.

Morir en Times New Roman cos 8 i minvant. Res de misses en cursiva, ni enterraments en Arial 11 negreta punt i final. Repartiu les meves lletres entre autodefinits i mots encreuats.

I saw you last night walking through the fields of a dream without frame but full of sand. Tell me at what time of the body, at which side of the bed we could meet again. We are seas whose waves run into each other, aren't we?

He inaugurat un silenci incòmode a les nou de la nit. El dia ja no té res més a dir i les parets callen. He sopat totes les paraules que comencen per tu i acaben en mi. Una veu en off embruta els plats buits de nosaltres. Records en infusió, digerir diàlegs. No vam ser sinó pur teatre.

Dir-te 'dissabte' per tota la pell, dibuixar-te les hores escrites tot mullant els llavis a les ferides antigues. Colors batec, bes pinzell, mirada vitamina C. Ganes d'estimar-te llenç blanc intens, paleta amanida de fruites. Em regalimes dia avall, amb pas lent, fins omplir la nit d'ulls sense fons. Ets degoteig de llum petita.

He volat pels camps sobre dues línies paral·leles. A l'horitzó hi ha baranes per no caure fora d'aquest paisatge que s'obre i es tanca amb cremallera. He descobert que hi ha sentiments que viuen en vies mortes, que hi ha dies amb andanes desertes. I una subfelicitat suau i tova que es respira, borrosa i a càmera lenta, a tres-cents quilòmetres per hora.

La idea que torna, que amenaça, que maltracta, insistent. Inútils, els parèntesis, les parets. Les barricades de punts i a part. El cor tremola batecs de mots tartamuts. Ordres d'allunyament en morse per no sentir a prop l'alè-olor-dolor del passat. O-bli-da'm. L'amor podrit fa pudor de vidres trencats.

De tant en tant, una frase que remou el solatge d'aquell amor que dorm al fons del vas. Tornar a estimar-te breument, a cop de paraula, de tant en tant.

Hi ha una ciutat que només existeix als mapes de la memòria i a les fotografies antigues. Una ciutat on plou quan plores, quan escorres l'enyor que encara et queda al fons d'alguna butxaca. Una ciutat de carrers estrets, de cossos propers, de mans agafades. D'habitacions d'hotel on et vaig estimar molt, i moltes vegades. Una ciutat on em prohibeixo anar per no trobar-nos pels racons i les cantonades. La pedra i l'asfalt encara esgarrapen.

A partir de dilluns vinent, trasllat oficial al país del divorci. Si el passat vol parlar amb el present, haurà de marcar el prefix 'ex-' seguit del número de telèfon corresponent. Perquè els papers, els sentiments i les fronteres incrementen el preu de la trucada.