Es van demanar un estiu dibuixat a mà alçada, de dies indecentment llargs, sense mosquits, però amb la fiblada de les paraules intenses. Un estiu de cireres ben vermelles, de temps d'espatlla bruna i l'equilibrisme insinuant del tirant de la samarreta. De flirteig entre les xancles i els peus nus, i tardes i tardes eternes de marinada i bicicleta. Un estiu com els d'abans, sense hores als rellotges, per poder estimar-se a pedalades.

Moments gratacel. Petites dosis d'eufòria que t'animen a construir futurs hipotètics, desitjos-habitatge sobre els fonaments de la matinada. Sobre tots aquests silencis que fan olor de neu que encara no ha estat trepitjada. No em trenqueu el blanc.

Llegeixo amb una set tan esquerpa que no s'atura davant el vas. Les paraules de cristall avui no són certesa d'aigua. Creuar el desert dels paràgrafs en diagonal, cercant-te, em fa sentir valenta, ara que la nit -escrita amb el cansament en majúscules i en negreta- col·loca franctiradors a les finestres per afeblir la voluntat. Surto a buscar-te malgrat saber que ja no t'amagues entre línies.

De vegades em pregunto com puc querer i estimar alhora, i que no se'm pengi el software emocional.

Coses del bilingüisme.

Els avis del poble, asseguts als bancs com rèptils al sol de mitja tarda. Els avis del poble, en pausa abans de continuar amb la seva constant peregrinació cap a enlloc. Els miro per darrer cop abans d'enfilar la carretera que em duu, sense treves ni vorals, allà on acaben els diumenges. Cap a un dels meus finals provisionals. Un de tants.

Set-cents cinquanta metres de tarda líquida de moviments lents i compassats. De minisomnis amb fil musical de clor i avions que volen baix. Desitjar-te en l'instant que no respires sota tot aquell pes humit de color blau. Que la solitud és recomanable en petites dosis. Dissoldre'n un tap en un litre d'aigua i regar-nos la vida perquè ens creixin enyors suportables als marges de les carreteres secundàries que recorrem cada dia, o a les pauses dels semàfors habituals. Que agraït que és trobar-te al final del trajecte.

My heart going boom boom boom

Peter Gabriel

El cor ha emigrat del pit al cervell. Batecs al cap, pensar tam-tam oxigen vermell sang. La rauxa dins del seny? I aquest pes invisible que avui es fa massa evident i vincla voluntats i esquenes. Voler ser posició fetal, que el cos reculli braços i cames ja inservibles, concentrar el cansament de la carn sota les parpelles. Batecs al cap. Voler la nit sencera sense tribus ocultes a la selva de la ciutat que no dorm mai. Voler la nit sencera sense soroll de timbals.

Les paraules, de vegades, es prostitueixen i es venen al millor postor. I pareixen escrits que, en llegir-los, couen com les ortigues. En el sentit més literal, hi ha textos que són fills de puta.

Hi ha persones que duen el nord a la butxaca i, en treure les claus o les monedes, el perden a qualsevol cantonada. Llavors, mancats de brúixola emocional, amb l'ànima magnètica ben desorientada, es construeixen una façana perquè ningú els noti la pèrdua. Llàstima que, en gratar una mica la capa de pintura, en obrir una porta o una finestra, apareix el desequilibri, l'obsessió malaltissa que fa tremolar els fonaments. Són homes i dones que caminen entre nosaltres amb el cap ben alt, però amb la mirada d'autòmat i la pell farcida d'esquerdes. Handle with care. Que no se't desfacin a les mans.

Potser fer-se gran és aconseguir deixar d'escriure coses absurdes al propi (a) blog / (b) bloc. Matins punt sí, matins punt no. Tot és un complot per dividir-nos, per desorientar-nos. O per crear controvèrsia i proporcionar-nos un tema de conversa que s'allunyi de tota aquesta ira que ens genera el simple fet d'obrir el diari. Encara que sigui per la darrera plana.

Circulem per dies descapotables, i avui algú ha decidit no deixar-nos veure el blau. Sostre de cotó fluix brut, a l'estil anunci Tenn con bioalcohol. Qui gosa netejar el cel d'aquest divendres.

Els dimecres han esdevingut dies de postal per emmarcar. Sospitós. Segur que, tard o d'hora, la vida me'n passarà factura. Sabeu a quin preu va el quilo de perfecció?

Avui pensava que ha passat molt de temps des del darrer rampell en un dia qualsevol. I que això no pot ser, que les ganes se'm van quedar adormides a una trista cantonada del cos. Amb què somia el desig reprimit en un punt i a part? Suposo que amb arribar a ser punt i seguit. I que cada petit gest esdevingui una minideclaració de principis, de rebel·lia. O d'amor. Que soni el despertador, que és hora de continuar escrivint a la mateixa línia. I d'aprendre de la distància que hi havia entre paràgraf i paràgraf.

No recordo a quina banda vaig desar el pot on guardo la xavalla d'aquest romanticisme que m'assalta de tant en tant i que em pren la gola, tot deixant-hi un rastre de nusos. Uns quants mots estalviats dins d'un envàs de vidre per gastar-los quan es presenti l'ocasió, si és que m'arriba per encastar-los en un fil de veu, o si en tinc prou per invertir-los en uns quants versos. Que dèbil que se'm queda la memòria quan et penso.

El matí, i totes les esgarrapades. La nit té dues cares, i una d'elles punxa.

Terràqüia, pneumàtica, de puntetes i amb un gest baldufa m'espolso els oceans que vaig inventar per fer naufragar les dèries que em travessaven de continent a continent. He ensinistrat l'aigua perquè ja no m'arribi fins al coll.

Tot redescobrint el plaer de llegir al llit, o simplement escoltar música, a una habitació que encara es resisteix, que encara es descongela, que encara no acabes de fer del tot teva, desemboliques els colors. Abans de tancar els ulls i abaixar definitivament les persianes del dia que ja no dóna més de si, t'il·lusiones amb un divendres que ja arriba. I un dissabte que et promet que a la tarda et xiuxiuejarà el fred a cau d'orella, fluixet, perquè et sobrevinguin calfreds i tinguis un bon motiu per buscar companyia i sofamantejar. Els petons amb regust de cervesa arribaran diumenge, i superaran totes les previsions i expectatives.

Corre. Més ràpid. I, mentre acceleres el pas, et preguntes d'on sorgeix aquesta inquietud que et regira, aquesta sensació que algú invisible t'encalça des que has sortit de casa. La pròpia ombra? Atura't i fes-li la traveta.

Vespres de cansament agradable, nits que arrodoneixen un dia gairebé perfecte. Provo de tancar el cercle i el gest, inútil, esdevé un gargot de desig. Si intentés escriure la intensitat amb què et duc a dins, esclataria en majúscules.

Conjunció astral, conxorxa planetària. Matins en què, inexplicablement, tot flueix. Fins i tot el trànsit. I a dins et creix lentament una eufòria que es ramifica, lluca i floreix. Moments pol·len, abelles, espores. Dies de primavera anticipada.

Y Mr. Scrooge, cansado de la misma historia año tras año, instantes antes de la visita del fantasma de las navidades pasadas, decidió ahorcarse en su habitación para acabar con este cuento.

La meva pròpia versió del conte, que llegia sovint quan era petita. Llavors Dickens em parlava en castellà.

Els dilluns esdevenim éssers vulnerables després de ser superherois de cap de setmana. Ens manquen la cuirassa de dimarts, la treva de dimecres, les expectatives del dijous i les ales dels divendres.

T'he contemplat amb les mans

mentre dormies.

I ara que no hi ets voldria 

començar a escriure't, 

però els meus dits 

no recorden per quina lletra 

comença la teva pell.

El tacte té memòria de peix.

Vas aprendre a no enderrocar les parets sinó a adornar-les amb tot de quadres. Amb finestres de mentida. Obstacles cool però, al cap i a la fi, obstacles. Que t'estimin a totes hores com en una cançó dels seixanta és una utopia. Això, i tornar a esdevenir un vers en qualsevol moment del dia.

Una posta de sol al revés és ara, quan se'm fa visible, ben ataronjat, naixent per sota de l'horitzó de la persiana. Hi ha dies que comencen quan tot just comencen a acabar-se.

Ens mullem els peus en els dies líquids que transcorren lentament, present avall. L'ahir és una pedra rodona, un còdol que ajuda a travessar el riu per la part menys profunda. I arribar a l'altra banda del demà.

La inspiració, congelada a temperatura ambient. Com tota la neu que havia de caure aquesta tarda, que segur que a hores d'ara és un bloc de gel al cel esperant que algú en faci figuretes. Com Eduardo Manostijeras. Alertes i sirenes, dies de rutina escapçada. Tanta emoció per acabar en aquesta sala d'espera absurda que ha esdevingut la casa. Vaig a llençar hores perdudes per la finestra.

A mà alçada, traçar una línia recta feta de paraules subtils que esperonen l'instint cap a aquesta fam que es conforma, per ara, amb llepar punts finals.

Entre el desfici i el desig, la distància més curta.