No recordo a quina banda vaig desar el pot on guardo la xavalla d'aquest romanticisme que m'assalta de tant en tant i que em pren la gola, tot deixant-hi un rastre de nusos. Uns quants mots estalviats dins d'un envàs de vidre per gastar-los quan es presenti l'ocasió, si és que m'arriba per encastar-los en un fil de veu, o si en tinc prou per invertir-los en uns quants versos. Que dèbil que se'm queda la memòria quan et penso.
Ah amiga! De vegades no hi ha manera d'expressar el que ens agradaria, ni amb estalvis ni amb res. No sempre guanyem a les paraules.
ResponEliminaHi ha dies que no es deixen ensinistrar :)
ResponEliminaM'agrada. Tu les ensinistres bé. Trob!!! (de Mca)
EliminaÉs el que anava a dir, que tu les fas anar com vols!!!
ResponEliminaMaria José
Gràcies, noies. Però us asseguro que de vegades estan tan esvalotades dins del cap que costa ordenar-les :)
ResponElimina